Eleccions EUA: Una interpretació dels resultats

Miquel Garcia

Rebuig i acceptació de la política de Bush

El percentatge de participació electoral ha estat el més alt des de 1968 i proper al 60%, després d’un esforç intens per part del partits republicà i demòcrata per dur els seus suports potencials a les urnes. En aquesta situació, que no permet parlar de deformació del sentir general a causa d’una abstenció molt elevada, el 51% de la gent votant s’ha manifestat a favor de l’opció conservadora. Aquest percentatge s’ha nodrit fonamentalment de la població de les zones rurals, mentre que el 48% de votants demòcrates majoritàriament radica en les grans ciutats. Es poden fer doncs dues constatacions, la primera n’és que la política de Bush té un ampli suport social en la “nord-amèrica profunda”, és a dir en la totalitat geogràfica dels EUA, a exclusió de la costa oest i de la zona nordest del país. La segona, que s’ha de matisar, és que aquesta política és rebutjada per la “nord-amèrica urbana, industrial i culta”, que en nombre resulta ser pràcticament igual a la “conservadora”.

Els matisos a introduir respecte de la segona constatació guarden relació amb el tipus de programa, campanya i missatges llençats per Kerry. El candidat demòcrata no s’ha volgut diferenciar en gairebé res de Bush en matèria de política exterior i de lluita "antiterrorista", de forma que "sobre el paper", els votants republicans i demòcrates estarien validant en aquest cas el mateix. No obstant això, les campanyes de suport a Kerry des dels moviments socials i antiguerra o des de l’activisme individual, com el del director de cinema Michael Moore, s’han fet partint del supòsit que aquest candidat anava a desenvolupar una política "diferent" de l’actual. És indubtable que la discrepància entre els missatges de Kerry i la voluntat d’una part dels seus votants implica un enfosquiment del significat real del vot "Kerry" (cosa que no ocorre amb el vot "Bush"). Formulant-ho com a interrogant: Fins a quin punt el vot a Kerry ha estat un vot contra la política exterior i de guerra de Bush?

Ha existit, per tant, una victòria electoral de Bush basada en una majoria percentual de vots molt ajustada (encara que en termes absoluts sigui de més de tres milions i mig de vots). A partir d’aquest fet és fàcil veure que dir que la seva política "ha estat legitimada" resulta del tot abusiu. El correcte és dir que la política de Bush "ha estat legitimada" per la meitat de la població votant i "ha estat rebutjada" -amb els matisos que es plantejaven en el paràgraf anterior- per la meitat restant. Aquest és un fet important i que no convé perdre de vista en cap moment per a no caure en visions "desesperançades" respecte de l’evolució futura dels EEUU o de "magnificació" del poder real i de les bases de suport dels seus governs.

El sistema electoral i el mateix disseny de l’aparell d’Estat dels Estats Units permeten al president Bush exercir un poder gairebé absolut en matèria de política exterior i de defensa, però l’anterior no es correspon amb cap tipus d’hegemonia ideològica i política paral•lela dels ultraconservadores sobre el conjunt de la societat nord-americana. Aquesta es troba en aquests moments fortament fraccionada, situació que durarà amb tota probabilitat a múltiples tensions i enfrontaments amb les polítiques governamentals en els temps immediatament esdevenidors.

Canviarà la política imperial?

El suport explícit proporcionat per la meitat dels votants suposa de totes maneres un reforçament per a Bush. Per contra, la derrota de Kerry pot desmoralitzar i frenar, almenys en un primer moment, el moviment nord-americà contra la guerra (possiblement també al moviment mundial) i els sectors socials oposats al ultraconservadurisme, que havien dipositat esperances en la seva victòria. Els resultats electorals afavoreixen doncs, sobre el paper, la continuïtat i consolidació de la política exterior que el govern Bush ha anat desenvolupant.

No obstant això, no és el factor electoral l’únic que cal ser considerat. La situació a L’Iraq se’ls ha posat molt costa amunt als ultraconservadores nord-americans. Cada cop resulta més evident que el país no pot ser estabilitzat a curt termini i que intentar requereix mitjans militars i materials que el govern i les empreses nord-americanes no estan disposats a aportar de la seva pròpia butxaca. Es necessita, doncs, l’auxili dels tradicionals "aliats europeus", als quals es desconsiderà anteriorment. Això pot suposar un cert canvi en la forma de gestionar l’evolució del conflicte i el repartiment dels guanys derivats de la "reconstrucció" i del control sobre el petroli, per a passar a ser tot això negociat amb les potències europees i en particular amb Alemanya i França. Les mateixes dificultats hagudes per a canalitzar el conflicte iraquià poden frenar per un temps el camí cap a altres objectius neocolonials ja manifestats, com Iran, per exemple.

Però el manteniment de la voluntat de dominació neocolonial sobre l’Iraq i sobre l’Orient Mijà en el seu conjunt, emparat sota la cobertura de la "lluita contra el terrorisme internacional", cal donar-la per cosa feta. Tal eix de la política nord-americana (i neoliberal mundial) requereix, per a ser alterat, la persistència de la resistència en els països ocupats (l’Iraq i Afganistan) i també la reactivació d’un moviment nord-americà i mundial contra l’ocupació que recuperi l’ímpetu que en el seu moment va tenir el moviment d’oposició a la guerra.

Publicat al nº11 de Revolta Global (desembre-gener 2005)

www.espacioalternativo.org