Elogio de la militancia

Pepe Gütiérrez

A l’igual que no es poden entendre les últimes dècades de l’antifranquisme a Catalunya sense el PSUC, tampoc no és possible explicar la implantació que assolí aquest partit -el seu “salt” des del resistencialisme dels “convençuts” a una formació coneguda com a “el Partit”, un moviment de masses autèntic- sense la presència activa d’una generació universitària, però sobre tot, obrera, implantada a les empreses i centres de treball, i que va lligar les “idees” amb una dinàmica reivindicativa, la capacitat de lluita de la qual es mostraria a ciutats com Terrassa i en vagues mítiques com la de “les bicicletes”, de la qual cosa s’ofereix una àmplia informació en aquest llibre.

Feia temps que l’antiga resistència republicana s’havia quedat sense horitzons. L’abans poderosa CNT anà perdent els seus millors militant i ja no alçà més el cap. Però quan la dictadura arribà a convèncer la gent que era “per sempre”, aparegué una nova lleva de militants per a generar un moviment basat en l’encontre entre catalans “de sempre” i emigrants del sud, exiliats en gran manera d’un Sud terratinent i de misèries aclaparadores. Fou aquesta generació la que va crear el subsòl del PSUC (i d’altres formacions marxistes menors), la mateixa que va fer possibles les primeres Comissions Obreres lluitadores i assembleàries. No obstant això, aquesta militància de base sol aparèixer com un pur teló de fons, com l’also starring d’una pel•lícula protagonitzada sempre pels dirigents.

Prou representatiu d’aquesta generació és l’obrer “anònim” d’aquest llibre que en realitat respon al nom de Joan Rodriguez (Abrucena, Almeria, 1938) conegut per la seva passió militant com el Cosaco. A la primera part del llibre s’ofereix una exhaustiva recreació de la infància veritablement dickensiana del Chico en aquelles abominables Llars franquistes de fam atroç, de pallisses i menyspreus constants. Destinat a complir l’objectiu assignat pel règim de no ser “ningú”, Joan tindrà una segona oportunitat a la vida amb una nova identitat adquirida en els anys de treballs sense horaris ni drets i en el descobriment d’un moviment obrer que s’enfronta a la policia causant l’estupor i el pànic a les autoritats locals. Casat i pare de dos fills, Joan trobarà en el PSUC (1963) el seu partit. Un col•lectiu d’iguals en el qual confia plenament i que li ofereix les primeres eines d’una educació política que mai, però, qüestionarà el seu disseny vertical. Malgrat la seva bona fe, Joan es distancia del “model soviètic” el 1968 i recolzarà el seu ideari en la lluita concreta i en altres referents vius com ara Cuba, Vietnam, el Xile de la Unidad Popular, el Portugal dels clavells, Nicaragua, i últimament en el PSUC viu i en experiències com la de Rifondazione.

Aquest retrat des de baix, plantejat com a una recuperació de la memòria personal i col•lectiva d’una militància a la qual es va agrair els serveis prestats alhora que se li deia que la lluita de classes ja no existia o que no era prou presentable per fer un treball a les institucions, està escrit des del coneixement directe i des d’una complicitat crítica que es desenvolupa bàsicament en tres temps. El de la formació, el de la militància que hi posà el coll i el del desengany, quan tot semblava indicar que el PSUC havia arribat fins on s’havia proposat. Com en el mite de Sísif, quan els militants creuen que han arribat al cim, la pedra rodolarà cap a baix, obligant-los a començar de nou. Ja res no era, però, com abans. La pràctica totalitat de la tropa ha abandonat, decebuda, la militància, una part dels líders han ocupat els seus despatxos a la nova administració i el sistema ha passat a l’ofensiva.

Elogio a la militancia dibuixa un retrat el més complex possible d’aquesta base militant que va fer pujar la pedra quan quasi ningú es movia, i que va crear un moviment on abans només hi havia individualisme i desolació. Però, apart de tot, està escrit a fi que els nets amb sang a les venes coneguin la història oblidada dels seus avis.

Publicat al nº11 de Revolta Global (desembre-gener 2005)