Els pressupostos, els impostos i l’Estatut

Isabel Garnika

Els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) elaborats pel govern del PSOE no trenquen el quadre macroeconòmic i s’inscriuen en la política d’estabilitat dictada des del “govern de l’UE” i el Banc Central Europeu. Per posar un sol exemple, no contemplen cap esforç per mantenir el sector productiu públic, quan problemes socials apressants, com ara el d’Izar, no tenen altra solució que el manteniment de les empreses públiques. No hi ha diners, argumenten, però tampoc no figura entre els projectes del PSOE una reforma fiscal que reforci la capacitat de recaptació del sistema i que alhora promogui la seva progressivitat.

Mentre que Izquierda Unida se n’ha estat de presentar una proposta alternativa a aquests PGE, han estat avalats fins i tot per Esquerra Republicana a través de Puigcercós. Resta per veure com la militància d’ERC, i sobre tot de les JERC, reaccionarà davant aquest fet quan vegin com es treuen diners de determinades partides (Sanitat?) per augmentar-ne d’altres, per exemple infraestructures perjudicials per al medi ambient i contestades per la ciutadania com ara el TGV.

Els Pressupostos de la Generalitat per al 2005 augmenten (diuen) un 18%, complint amb la promesa d’acontentar ICV-EUiA (“uns pressupostos ambiciosos”, segons el Coordinador General d’EUiA) i ERC, a canvi del seu suport d’aquest grup als PGE. A primera vista tenen en compte temes socialment sensibles, com ara la sanitat, l’ensenyament, els serveis socials, la dona... Això no obstant, una part dels projectes, com les obres dels hospitals i els CAPs del Baix Llobregat o les del Vall d´Hebron, ja estaven pressupostades en períodes anteriors.

A més a més, estan comptabilitzant inversions privades en centres públics en un intent de desdibuixar la diferència entre allò que és públic i allò que és privat, la qual cosa permet a les empreses privades fer negoci amb la salut. Al mateix temps, la Conselleria de Sanitat continua la seva política de privatització a través de concessions a empreses privades i la de Benestar Social (ERC) planteja el copagament dels serveis socials.

A tot això cal afegir-hi mil milions d’euros d’inversió d’empreses públiques que no computaran com a dèficit públic. És lògic que ens demanem, per tant, si l’augment del 18% és real, tal com voldríem, o si és més aviat una operació de maquillatge, com ens ho temem. No oblidem que fins i tot el secretari general de les Comissions Obreres de Catalunya ha criticat la manca de canvi en la política del Tripartit en el terreny social.

El nou Estatut apunta cap a l’elaboració d’una Llei de Finançament pròpia que permeti a Catalunya recollir impostos. Es comença a parlar del Concert Econòmic en la línia del concert basc. Si des del punt de vista de la construcció del país podria representar un pas endavant important, perquè permetria rompre la dependència dels PGE, des de l’esquerra anticapitalista hem d’exigir pressupostos per bastir una Catalunya Social, amb teixit econòmic i social propi i amb capacitat per decidir les nostres relacions exteriors en solidaritat amb altres pobles. Per això és imprescindible que el nou Estatut reculli el dret d’autodeterminació.

Publicat al nº11 de Revolta Global (desembre-gener 2005)