Veneçuela: el règim de Chávez en perspectiva

Andrew Kennedy

El dia 15 d’agost passat Hugo Chávez va guanyar el referèndum convocat per l’oposició, amb l’aprovació d’un 58% de la ciutadania a favor de la seva presidència davant les forces combinades de la dreta veneçolana, dels seus defensors dels Estats Units i de bona part dels mitjans de comunicació nacionals.

Amb el subministrament de petroli provinent de l’Iraq amenaçat per les accions dels insurgents, l’economia dels EUA encara ha de fer front a l’existència d’un país del seu “pati del darrera” que encara ostenta un grau inacceptable de control sobre el seu principal recurs mineral. El govern de Veneçuela potser és el quart subministrador de petroli dels Estats Units, però al mateix temps dedica una gran part de les seves rendes petroleres a uns serveis sanitaris més desenvolupats, a educació, habitatge i terres, tot contradient els desigs del Fons Monetari Internacional. A més a més, manté relacions amistoses amb Cuba i s’oposa a l’Acord de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA) patrocinat pels Estats Units, tot defensant acords comercials bilaterals amb altres països de la zona. El pitjor de tot: Chávez és acusat de “consentir les demandes del poble” i d’excloure l’oligarquia rica del poder polític.

No hi ha dubte, Chávez ha iniciat un camí diferent al d’altres dirigents latinoamericans, com ara Lula al Brasil. També està clar que la dreta tampoc no renunciarà a imposar la seva agenda. Potser aquesta opti per una estratègia més violenta, com ja van intentar amb el cop d’Estat de 2002. O potser l’imperialisme i els seus aliats a la zona tornaran a intentar cooptar Chávez: el juliol es va trobar amb el president colombià Uribe –que ha donat suport a esquadrons de la mort– per discutir la construcció d’un nou olioducte cap al Pacífic.

Chávez va ser membre d’un grup d’oficials de l’exèrcit que durant els anys 70 van desenvolupar una crítica de la corrupció institucional i de les desigualtats socials. Durant els anys vuitanta va organitzar una cèl•lula revolucionària secreta al si de l’exèrcit. El 1989 es van produir els aixecaments populars contra les polítiques d’austeritat neoliberal, que van ser brutalment reprimides. El 1992, Chávez i els seus seguidors van organitzar un cop d’Estat fracassat contra el govern i Chávez va ser empresonat. Però el tradicional sistema bipartidista promogut per l’oligarquia veneçolana havia entrat en crisi i els seus líders s’associaven a l’austeritat i la repressió. Després de ser alliberat, Chávez va ser una peça clau en la creació d’una nova organització política, que es va presentar a les eleccions de 1998 tot obtenint la victòria sota les sigles MVR: Movimiento por la Quinta República.

Chávez al govern

Les primeres passes del nou govern van ser la reforma de la Constitució per permetre l’aplicació de mesures contra la pobresa. Tanmateix l’economia estava patint una recessió i per aquest motiu es va utilitzar l’exèrcit per tirar endavant les mesures socials, que incloïen una campanya massiva de vacunacions.

L’any 2000 Chávez va ser reelegit president tot reforçant els seus suports socials. La qüestió clau del segon mandat va ser el control sobre la indústria nacionalitzada del petroli i les seves rendes. El govern va aconseguir, amb els altres països de la OPEP, una pujada dels preus del petroli. Les rendes del petroli van ser utilitzats per finançar els programes socials, en comptes de contribuir a disparar els guanys de les companyies estrangeres, que encara són socis importants de la indústria petrolera veneçolana. Però el govern fins i tot va obrir la indústria a noves inversions privades.

Tanmateix, el govern també va intentar arrencar el control sobre la companyia estatal de petroli de mans de l’elit corrupta. Això va contribuir a provocar el cop d’estat dretà contra Chávez d’abril de 2002, durant el qual el president va ser segrestat pels colpistes i finalment alliberat després de massives mobilitzacions al carrer. El següent pas dels rics va ser l’organització d’una “vaga patronal” durant el desembre de 2002 que va portar al tancament de la indústria petrolera i d’altres branques de l’economia, provocant pèrdues enormes. Això també va ser derrotat per mobilitzacions de masses que van incloure processos d’autoorganització dels treballadors de la indústria petrolera.

Chávez, que es descriu a sí mateix com a “negre i indi”, gaudeix d’un ampli suport entre els pobres de Veneçuela, la majoria no blanca, i és odiat per l’elit blanca. Els seus programes socials representen reformes molt significatives. Centenars de milers de persones s’estan alfabetitzant i l’ensenyament secundari i universitari s’està expandint; més de deu mil metges cubans han portat l’assistència sanitària gratuïta a molts veïnats pobres; els habitants de les barraques de les ciutats poden reclamar diners del govern per millorar les seves cases i es poden organitzar per formalitzar la propietat dels seus habitatges; a finals del 2003 s’havien distribuït un milió i mig d’hectàrees de terres estatals de conreu entre 650.000 camperols sense terra (tot i que no s’hagués expropiat terra de titularitat privada).

Un cop d’ull a la història del govern de Chávez posa de manifest una vacil•lació entre la timidesa i l’audàcia. Per això Chávez es va comportar d’una forma notablement conciliadora amb la dreta després del cop. El Tribunal Suprem també va absoldre els líders del cop en comptes de jutjar-los. En qualsevol cas, després de la vaga patronal, Chávez va actuar amb fermesa contra el control de l’elit sobre la indústria petrolera, fent fora els directors generals i (tot i que això és més dubtós) expulsant milers d’administratius i altres treballadors que els havien fet costat. Però, per altra banda, també va bloquejar les reivindicacions d’autogestió i d’assemblea constituent de la indústria del petroli plantejades pels treballadors radicalitzats.Ara, després del referèndum, els seus plans per “aprofundir la revolució” inclouen la reducció del poder dels mitjans de comunicació de dretes i de la judicatura, tot i que, com ha fet en el passat, confiarà la tasca a la intervenció governamental més que no pas a iniciatives des de baix. També té prevista l’expansió de la inversió pública, tot i que l’objectiu parcial, com abans, és l’atracció d’inversions privades.

Chávez populista

Chávez és un populista. Com els populistes latinoamericans dels anys trenta i quaranta, ha utilitzat la força d’una branca de l’economia nacional per finançar reformes significatives. Utilitza una retòrica radical i carismàtica i es basa en el suport dels pobres, tot i que no s’ha sortit en cap moment dels marcs del capitalisme i, si analitzem les seves declaracions posteriors al referèndum, no té cap intenció de fer-ho.

A diferència de populistes anteriors, Chávez ha contribuït a estimular un procés que es caracteritza per un grau de participació popular que ha començat a obrir noves perspectives d’una societat diferent. Tanmateix, és molt difícil avaluar des de tan lluny fins a quin punt existeix una autoactivitat genuïna de les masses.

Es suposa que els famosos “Círculos bolivarianos” són comitès locals de seguidors de Chávez encarregats de fomentar la participació popular i de distribuir recursos. La direcció chavista estima que la participació en aquests cercles arriba a la xifra de dos milions de persones, pràcticament el deu per cent de la població. Les “Misiones”, o programes socials, tenen un perfil públic encara molt més alt.

Però limitar-se a descriure Chávez com un populista és deixar el lector amb una foto fixa d’un procés en moviment constant, el desenllaç del qual no està fixat per anticipat. ¿Defensarà heroicament Chávez el seu projecte reformista fins a la mort, com va fer Allende a Xile el 1973, o acabarà com un neoliberal emmascarat de radical, com Lula al Brasil, o fins i tot, degut a la pressió popular, s’orientarà vers la socialització dels mitjans de producció? Cal dir que l’únic exemple fins el moment de líder nacionalista que ha pres la tercera opció és Castro a Cuba, que, val a dir, tenia el suport d’una Unió Soviètica que ja no existeix.

Una veu socialista independent

Dins del moviment de masses cal una veu socialista independent, que doni suport a Chávez quan prengui mesures progressistes, però que expliqui els seus límits amb claredat i sense por, tot desenvolupant una estratègia de classe independent, inclosa la convocatòria de comitès d’acció als llocs de treball i als veïnats pobres per combatre el sabotatge i la subversió de la dreta. Només l’autoorganització dels treballadors i dels oprimits pot defensar Chávez d’un altre cop; i també és l’única defensa front a un canvi d’orientació de Chávez mateix.

Un signe esperançador és la crida per part de la independent “Unión Nacional de Trabajadores” (UNT) després de la victòria del “No” al referèndum: “Aquest ha de ser un ‘No’ al pagament del deute extern i a les privatitzacions. Volem transformar aquesta victòria del ‘No’ en un ‘No’ a l’explotació capitalista”. També crida a la nacionalització de la banca i al control obrer sobre les empreses improductives i sobre les empreses de nova creació. El moviment haurà de lluitar per aquesta mena de demandes per mantenir els seus avenços i per salvaguardar fins i tot les millores democràtiques i socials que ha aconseguit fins el moment. Si fa això, el procés de la “Revolució bolivariana” serà desbordat per una dinàmica de revolució permanent… de revolució socialista.

Publicat al nº11 de Revolta Global (desembre-gener 2005)