Construir una esquerra revolucionària per articular un bloc anticapitalista

Editorial revista "REVOLTA GLOBAL" nº 11 (desembre-gener 2005)

La reelecció de George W. Bush com a president dels Estats Units demostra que, tot i el desgast provocat per la crisi i la guerra i la creixent polarització social del país, encara existeix una gran reserva de suports reaccionaris i ultradretans a l’Estat capitalista més poderós del planeta. L’assalt criminal comès contra els combatents i la població civil de Fal•luja ens dóna un exemple de quina serà la política exterior USA pels propers quatre anys. Si a això li afegim la mort d’Arafat i les lluites internes pel poder dins de l’Autoritat Nacional Palestina i les noves amenaces de Rumsfeld contra l’Iran, Síria i Corea del Nord, s’obre un panorama de creixent inestabilitat internacional.

Per intervenir en aquesta arena internacional, i per poder competir millor en un context d’agravació de la competència comercial, les classes dominants europees necessiten ampliar el seu marge de maniobra, tot imposant noves i cada cop més agressives polítiques de precarització, de privatització i de retalls de les prestacions socials al si de la UE. El sentit de la Constitució Europea que ens volen imposar a la ciutadania rau precisament aquí: cal legitimar un marc polític europeu per facilitar la destrucció de les conquestes socials de més d’un segle de moviment obrer i per afirmar l’Europa-potència a nivell internacional.

La campanya contra la Constitució Europea serà l’activitat central de Revolta Global en els propers mesos, ja que condensa totes les grans qüestions del moment: la lluita per la sobirania de Catalunya, l’afirmació d’una ruptura democràtica capaç de refundar una Europa dels pobles i els treballadors, l’aprofundiment de les contradiccions del panorama polític català –tensions al Tripartit i conflictes a CiU–. Per altra banda, no podem perdre de vista que, després de les grans mobilitzacions dels últims dos anys i dels canvis de govern a Catalunya i a l’Estat, s’ha produït un reflux dels moviments de contestació social. A un any de la formació del Govern tripartit a la Generalitat, hem comprovat que s’ha donat una desmobilització important de l’electorat i que pesen més les continuïtats amb la gestió pujolista que no pas les ruptures amb el cicle anterior. La reforma de l’Estatut no es planteja sobre la base de principis sobiranistes i participatius, sinó al voltant de polítiques cosmètiques de gestos que amaguen la covardia política del Govern. Potser el nou gir de Batasuna, unit al manteniment del Pla Ibarretxe per part del Govern Basc, forci avenços més significatius en aquest terreny en un futur immediat.

Quines són, doncs, les tasques més urgents dels i les revolucionàries i de l’esquerra anticapitalista en aquest nou context? La tasca més urgent és treballar per guanyar un sector el més ampli possible de la nova generació política que s’ha mobilitzat aquests últims anys per a un projecte polític radical inspirat en les idees revolucionàries del marxisme, l’ecologia política i el feminisme. També continua sent una tasca central afavorir els processos d’autorganització social i les lluites emergents contra les polítiques social-liberals de Zapatero i el Tripartit. És important evitar l’aïllament de les noves lluites, i afavorir una dinàmica unitària i de convergència entre amplis sectors socials, i al mateix temps avançar continguts i demandes radicals de ruptura amb les polítiques neoliberals en un sentit anticapitalista.

Sense un creixement d’organitzacions revolucionàries significatives i ben organitzades i de l’esquerra anticapitalista serà impossible lluitar amb eficàcia per una recomposició del moviment obrer en sentit ampli i per un canvi real de la correlació de forces. L’onada de mobilització social que hem conegut, tot i haver estimulat una radicalització de la joventut, de moment no ha pogut impedir la integració creixent dels sindicats majoritaris i de l’esquerra institucional en els paràmetres social-liberals. I és precisament el fet de no haver aconseguit victòries socioeconòmiques significatives el que explica la inexistència d’una dinàmica social acumulativa de lluita-organització-consciència en el context actual. La delegació temporal de la iniciativa política de sectors socials molt amplis en l’esquerra social-liberal també és, en part, una conseqüència d’aquest fenomen. Davant d’això, l’esquerra radical no pot esperar passivament el desgast creixent del tripartit i del PSOE als seus respectius governs per, amb més o menys audàcia, plantejar la “recomposició anticapitalista” definitiva. Organitzacions com la nostra hauran de recórrer un llarg camí de construcció orgànica, de clarificació política i d’acumulació de forces militants per esdevenir actors significatius en les batalles futures. Els Quarts “Encuentros” que celebrarà l’Espacio Alternativo Confederal a Madrid els dies quatre i cinc de desembre (vegeu els documents a www.espacioalternativo.org) seran una bona oportunitat per iniciar aquest procés.