La lluita de les persones immigrades a l’Estat espanyol

Norma Falconi

D’ençà de l’any 1996, les persones immigrades, organitzades i no organitzades, han iniciat un procés de sortida a la llum com a grups i éssers humans que exigeixen els seus drets més elementals: circular lliurement, treballar, tenir papers, no ser deportats ni expulsats.

En la construcció del moviment dels immigrants i el seu procés reivindicatiu, hem anat desenvolupant formes de lluita a les quals, a Catalunya i a l’Estat espanyol, molta gent no estava acostumada, per la seva dinàmica i per les seves característiques específiques.

a) Tenen impacte:

La vaga de fam i el tancament a les esglésies de Barcelona del 2001 n’és el millor exemple.

La societat en general no concep les persones immigrades com a part del moviment social. Les veu com unes estranyes, un sector de persones al marge de la societat, sense cultura ni formació intel•lectual i molt menys política. Per això, quan els immigrants surten a lluitar als carrers, generen sorpresa. Però molts cops han estat militants en els seus països d’origen i el seu grau de formació cultural és de vegades superior al de molts autòctons.

A més, lluitar pels drets és fer política. L’immigrant, quan surt al carrer, s’està convertint en un subjecte polític i per això genera solidaritat

b) L’autoorganització:

El moviment obrer actual està en gran manera controlat pels representants dels sindicats majoritaris, el paper fonamental dels quals és el control dels treballadors. Sortir als carrers no està de moda, perquè tot es dirimeix en una mesa de negociacions. Això no significa pas que els obrers autòctons no lluitin. Ans al contrari, hi ha lluites fortes en diversos sectors: Miniwatt, Sintel, Izar... però moltes mesures de la patronal i el govern no són respostes amb el nivell de lluita adequat. L’administració sempre ha mantingut aquest esquema: la negociació amb els interlocutors que ells tenen decidits.

L’administració vol aplicar aquest esquema també als immigrants. La lluita dels immigrants temporers a El Ejido (Almeria), un dels fets més rellevants dels anys noranta, va acabar amb la negociació no dels immigrants en lluita, sinó dels que el govern denomina els “interlocutors reconeguts”: CC.OO. i UGT, i dos o tres ONG que segueixen la política del govern i reben subvencions milionàries. Més endavant es va demostrar que l’acord mai no es va complir.

Però fins ara el govern no ha aconseguit controlar les lluites dels immigrants sense papers. L’autoorganització és la base d’aquest moviment. En no ser acceptats com a treballadors normals en els sindicats, s’organitzen de manera diversa, d’acord amb les circumstàncies i el bagatge de coneixements i experiències que porten amb ells en emigrar. En canvi, hi ha més control sobre els immigrants amb papers, que tenen alguns drets però també la por de perdre la targeta de residència, i per això no lluiten igual que els sense papers.

Un exemple d’aquesta autoorganització és la presa de decisions. Les comunitats d’immigrants, quan es troben immerses en un procés de lluita, van definint el tipus de lluita a què aspiren i com la concreten.

En el tancament de les esglésies de Barcelona, els immigrants van decidir qui conformava el grup de negociació, quins temes a negociar tenien prioritat, una permanent informació entre la comissió negociadora i l’assemblea d’immigrants i la realització d’assemblees cada dia; i també la durada de la lluita, com cercar el suport de la gent autòctona, de les seves organitzacions i la preparació d’una agenda per a accions futures.

Aquest procés, que va ser desigual en tots els àmbits, va deixar unes línies de conducta en el camí del moviment.

c) Es plantegen lluites “per guanyar”:

Per a aconseguir un objectiu immediat, cal lluitar fins a les últimes conseqüències. El moviment d’immigrants sense papers es marca sempre objectius concrets que tendiran cap a un final de les seues accions. Això és el que està en oposició amb les mobilitzacions dels aparells sindicals, que només tendeixen a ser demostratives: demostració cap al govern perquè conegui i reafirmi que són ells els únics que poden ser cridats a la mesa de negociacions i portar un problema laboral a un terme sense arribar a grans conflictes.

Per això els immigrants fan vagues de fam, per això parlen d’immolacions i sacrifici, per això es van quedar a la catedral (el 5 de juny), contra la nostra posició, quan arribava la policia. Ells no volen demostrar res, simplement volen guanyar, volen els seus papers i drets.

Això no significa que les lluites dels immigrants es puguin guanyar sempre. Un element d’importància capital és la participació de les persones del país. Quan tots els sectors de la societat entenguin que la lluita dels immigrants és la seva pròpia lluita, no hi haurà la soledat actual i s’entrarà en un procés de vertadera integració, perquè els uns i els altres hauran assumit les seves formes de lluita com a vàlides i el fet de ser un sol exèrcit front a l’atac dels governs.

Nosaltres defensem una idea central: la lluita de les persones immigrades i dels treballadors, estudiants i moviments socials de l’Estat espanyol ha de ser la mateixa. Això és quelcom que el sistema i els seus organismes de poder ja han assumit; per això s’esforcen avui per controlar els immigrants.

Són la mateixa lluita per dues raons essencials:

1.- Quan es priva de drets els immigrants, s’està privant de drets tothom. La gran quantitat de mà d’obra sense drets que accedeix a l’Estat espanyol permet als empresaris d’abaixar el cost de la mà d’obra en general.

Aquesta realitat no es combat tancant les fronteres, sinó lluitant per la igualtat de drets a l’alça, no pas traient drets als immigrants i després a tots els altres, sinó fent que els immigrants accedeixin als mateixos drets que tota la societat i que aquests drets siguin cada vegada més amplis.

El govern actual diu que vol controlar el flux migratori. La realitat és més complexa: d’una banda, vol disminuir la immensa bossa d’immigrants sense papers que s’ha demostrat com un generador de conflictes socials i moltes vegades contra el sistema, però d’una altra vol mantenir el suficient volum de mà d’obra sense cap dret perquè la patronal continuï enriquint-se. Per això es manté la Llei d’Estrangeria i el reglament preserva l’economia submergida, ja que tot plegat enforteix el treball esclau, el treball sense drets.

2. Caminem inevitablement cap a un moviment obrer i una societat mestissos.

Al segle XXI, el nou moviment obrer serà mestís, perquè un dels seus subjectes seran els immigrants, i, amb ells, tindran un paper cabdal les seves formes de lluita, els diversos enfocaments en la manera de veure la vida, el respecte cap a l’altre, amb tot l’impacte que suara esmentàvem, sense control i fins a guanyar.

Si ambdues lluites són la mateixa, només aconseguiran els seus objectius si les dues s’integren de debò. Aquest procés s’està fent, amb avanços i retrocessos, però massa lentament. Les diferències entre autòctons i immigrants són la gran invenció del sistema per dividir la societat, i en aquest punt el sistema està per davant dels moviments socials.

Els fets en la lluita de classes, això no obstant, demostren que immigrants sense papers, sense drets, és el mateix que autòctons amb treball precari, persones en desocupació. I els exemples incipients de lluita conjunta (May Day, 12 d’octubre, els tancaments del 2001) han permès que es vagin eliminant barreres.

Els moviments socials inclouen ara entre les seves reivindicacions la defensa dels drets de les persones immigrades, però moltes vegades ho fan només de forma testimonial, sense implicar-se realment en les seves lluites. Des de les organitzacions que treballem amb els immigrants hem de continuar l’esforç per fer-nos tots presents en les lluites dels moviments socials.

Publicat al Revolta Global nº10 (novembre 2004)