La guerra i la centralitat de Palestina

Michel Warschawski

[...] La llei israeliana així com la llei sirio-libanesa fan impossible que els meus companys d’Israel de “l’Alternative Information Center” (AIC) participin a la Conferència de Beirut. No obstant això, cal fer una clara distinció: si la decisió àrab respecte als israelians prové de la seva legítima batalla contra la normalització de les relacions amb Israel, la llei israeliana que prohibeix als seus ciutadans de viatjar als països àrabs està basada en una política deliberada amb l’objectiu d’impedir qualsevol cooperació entre els activistes; concretament tot tipus de cooperació de la qual la finalitat no fos la “normalització”, és a dir crear una falsa impressió de pau i normalitat, però sí una cooperació destinada a coordinar els nostres combats contra les guerres imperialistes, el sionisme colonialista i les ocupacions en la nostra regió.

[...] Per què Palestina és tan important als ulls de milions d’activistes de la societat civil i política? Per què a cada manifestació contra el neoliberalisme o contra la guerra, la bandera de Palestina hi és omnipresent, molt més que la bandera de l’Iraq ó qualsevol altra?

És que la ocupació d’Israel és la més salvatge, la més criminal? Malauradament, no; existeixen situacions pitjors com la de Txetxènia on l’exèrcit rus realitza un veritable genocidi.

És per què el moviment nacional palestí és una font d’inspiració pels pobles del món? No, existeixen moviments d’alliberament nacional més eficaços i més a prop de la victòria que el moviment de Palestina.

Uns quants “amics d’Israel” proclamaran que la qüestió central del conflicte israelo-palestí és la confirmació de l’antisemitisme dels militants anti-guerra i antiglobalització. No puc compartir una acusació tan difamatòria, sabent com els moviments d’Europa, d’Àfrica, d’Amèrica i també d’Àsia han estat sempre a l’avantguarda de les lluites contra el racisme, incloent-hi evidentment l’antisemitisme, la qual cosa no ve al cas per “aquests amics d’Israel”.

Pel que fa a la meva opinió, la centralitat del moviment palestí s’explica pel fet que, més que qualsevol altre conflicte al nostre planeta, concentra el que està en joc amb la guerra global impulsada per l’administració Bush i els seus aliats.

En realitat, la qüestió de Palestina ha estat el laboratori d’aquesta guerra. Tots els mètodes, tots els arguments i les justificacions, totes les imatges i tècniques han estat experimentats a Palestina abans de ser aplicats en altres indrets del món.

Si mirem els “check points” a l’Iraq, forçosament ( PER FORÇA) constatem que són una còpia fidel dels “punts de control” a Palestina. Si mirem també les terribles imatges de tortura a les presons iraquianes, la majoria són vells mètodes israelians.

El concepte d’unilateralisme, la declaració de les Convencions de Ginebra i més en general, l’ordre polític creat després de la Segona Guerra Mundial, ja no són pertinents. El marc de la nova estratègia de Bush ha estat al centre de la política israeliana dels darrers deu anys. I encara més, des del 2000, Israel practica una guerra preventiva, global i permanent contra el poble de Palestina que són més que enemics, ja que són percebuts com a “una amenaça existencial”.

Això no us recorda res?

Alguns proven d’explicar la similitud entre les estratègies de Bush i Sharon pel resultat “d’un complot jueu” darrere el president dels Estats Units, manipulant-lo per tal de el posar en marxa polítiques que serveixin els interessos d’Israel.

Però hi ha una explicació més senzilla: aquests darrers quinze anys, un grup de polítics nord-americans, israelians i europeus, experts, oficials jubilats i homes de negocis han elaborat conjuntament una nova visió del món, una nova estratègia global després de la caiguda anticipada del bloc soviètic.

Alguns d’ells tenien relació amb el “Likud israelià”. Se’ls coneix amb el nom dels neo-conservadors, i en uns quants centres de recerca i grups de pressió intel•lectuals (think tanks) han elaborat el concepte de “l’amenaça islamista”, “xoc de civilitzacions”, “ la guerra preventiva global”.

Les seves hipòtesis principals són que l’ordre polític global establert després de la victòria sobre el feixisme ja no és pertinent, que la nova amenaça ja no és el comunisme com a fi de la història, sinó el terrorisme islamista i que els Estats Units tenen el dret de protegir el món contra aquesta amenaça, que Israel està al centre d’aquesta nova guerra mundial i que l’unilateralisme américa ha de substituir el multilateralisme de l’ONU.

Els neo-conservadors d’Israel han arribat al poder amb Netanyahu i la seva banda el 1996, cinc anys abans del seu accés al poder a Washington: és la raó per la qual tenim la impressió que l’administració americana copia els mètodes d’Israel. En certa mesura la política israeliana contra els palestins és una mena de laboratori local per l’estratègia dels neo-conservadors a escala global.

Aquesta estratègia està basada en la recolonització del món, per exemple: imposar la dominació dels Estats Units i dels seus aliats mitjançant els seus col•laboradors locals, establint així un sistema d’apartheid mundial.

Això ha fracassat a Palestina de la mateixa manera que està fracassant a l’Iraq, gràcies a l’extraordinària resistència dels pobles, fins i tot davant una potència militar il•limitada .

És per definició una estratègia unilateral, utilitzant la guerra preventiva amb l’objectiu de neutralitzar els reptes futurs que obstaculitzarien la seva dominació global.

En aquest principi del segle XXI, no hi ha conflictes locals, sinó més aviat batalles locals d’una mateixa guerra colonial entre, d’un cantó, l’imperialisme dels Estats Units i els seus aliats i, de l’altre cantó, els pobles del planeta que resisteixen contra els perjudicis del capitalisme global i la dominació colonial.

La segona raó del tema central de Palestina radica en el fet que la línia del front d’aquesta guerra global, permanent i preventiva, es situa en la línia del front on Israel està construint el mur de l’apartheid.

A l’est del mur, a Qualqilyia i a Tulkarem, comença l’eix del mal, els estats brètols; a l’oest del mur, a Kfar Saba i a Zur Yigal, comença la civilització de Bush. Israel està en primera línia de la civilització combatent els bàrbars, Palestina es troba en primera línia de l’exèrcit gegantí dels pobles del món que lluita contra la civilització de Mac Donald’s, Microsoft, Mitsubishi i Lagardère.

El mur no és solament el mur de l’apartheid entre israelians i palestins, és un mur d’apartheid universal que separa el món en dues forces socials globals, portant una guerra a la vida, a la mort a escala planetària.

L’existència d’un enorme moviment altermundialista i anti-guerra en el mateix si dels estats imperialistes és un desafiament de gran envergadura a l’estratègia d’apartheid que intenta dur el món cap al “xoc de civilitzacions”. També és el cas d’Israel amb l’existència d’un moviment anticolonialista, modest quant a les seves dimensions, però crucial en la seva capacitat de desafiar amb les seves activitats quotidianes la posada en marxa d’un sistema d’apartheid a gran escala i una política de guerra permanent, preventiva i colonial contra el poble palestí.

Mentre estiguem disposats a combatre el colonialisme i l’ocupació, mentre que hi hagi soldats negant-se a servir sota un exèrcit d’ocupació i que hi hagi homes i dones que lluitaran per a una veritable cohabitació, “ta ayush”, entre jueus i àrabs, les possibilitats d’evitar una catàstrofe als pobles de la regió se’n veuran augmentades.

Publicat al nº10 de Revolta Global (novembre 2004)