Organització política i moviment social: semblances i deferències

Andreu Coll

Avui dia es parla molt del paper dels moviments socials i del seu protagonisme en qualsevol procés de canvi social, la qual cosa suposa un canvi de tendència molt positiu si tenim present que tot just fa cinc anys que hem començat a remuntar un llarg cicle d’apatia cultural, de desmobilització social i de desconcert ideològic. La irrupció del moviment contra la globalització capitalista i la seva mutació en moviment antiguerra ha obert un nou periode històric de remobilització i de radicalització política que serà de llarg abast, ja que respon a causes profundes: l’agudització dels efectes antisocials del capitalisme deguda a trenta anys de polítiques neoliberals, imperialistes i militaristes i la conciència creixent entre importants capes socials que no hi ha cap sortida estable i duradora pels principals problemes de la gent comú dins dels cada cop més estrets marges dels sistema capitalista.

No obstant, en els últims anys, a més a més, s’ha fet palès que l’agudització de les contradiccions del capitalisme està generant situacions polítiques explossives a moltes zones del món: Indonèsia, Equador, Argentina, Bolívia…on s’han produït terrabastalls que han sacsejat aquests països de dalt a baix, obrint situacions de buid de poder en les quals la perspectiva revolucionària deixava de ser una utopia llunyana per esdevenir una tasca assolible i concreta. I és precisament la derrota momentània d’aquestes experiències de mobilització popular, amb la posterior reconstrucció de l’autoritat de l’Estat -deguda, fonamentalment, a la incapacitat del camp popular en trobar una sortida política anticapitalista a les explosions socials- l’element que afegeix un nou esgraó a la reflexió de l’esquerra alternativa i al moviment anticapitalista: ja sabem que no resoldrem els principals problemes que ens afecten –i que no fan més que enpitjorar- en el marc del capitalisme; també està clar que no canviarem les coses sense lluites massives i sense rompre un plat… però a la vista de moltes experiències recents el “¡Que se vayan todos!”, sense concretar una ruptura amb l’aparell estatal establert, ha tingut, té i, malauradament, tindrà com a resultat un trist “¡Se quedan todos!”.

Moltes experiències històriques del moviment socialista i d’altres de més recents ensenyen que la permanència del nucli dur de l’Estat capitalista és la garantia última de que les classes dominants poden estabilitzar de nou la situació: no hi ha cap crisi socioeconòmica irreversible per a les classes dominants mentre conservin el control sobre el seu Estat. I això val tant a l’Argentina de fa dos anys, com al Xile de fa trenta… i valdrà a l’Estat espanyol d’aquí a deu.

Acció social i acció política; societat civil i Estat

Els i les marxistes revolucionàries defensem una concepció de l’acció política que s’allunya de dos errors diferents, però que s’alimenten mutuament. Creiem que no es pot acabar amb la societat capitalista utilitzant com a únics instruments de transformació les institucions desenvolupades per aquesta societat i que li són afins. Creiem que és impossible superar el capitalisme amb una mera acumulació de reformes socioeconòmiques que, sense enfrontaments ni sobresalts, portin a una societat emancipada. Les institucions polítiques de la “seva democràcia” estan controlades per les classes que exerceixen el poder en totes les altres esferes. I, no ho oblidem, aquestes classes mai renunciaran als seus privilegis sense oposar resistència: Espanya 1936, Indonèsia 1965, Xile 1973, Veneçuela 2004, són noms i dates que exemplifiquen que cap classe dominant explotadora renunciarà mai als seus privilegis sense oposar una resistència acarniçada.

Però, al mateix temps, els marxistes creiem que tampoc es pot canviar la societat exclussivament des de la mobilització extraparlamentària, tot ignorant la necessitat d’imposar un trencament radical d’estructures polítiques i econòmiques. A diferència dels llibertaris, que creuen que l’Estat és un mal en sí mateix independentment de la seva naturalesa de classe, pensem que les institucions existents no poden desaparèixer amb un mer exercici de voluntat… i que no s’extingiran definitivament fins que les contradiccions socioeconòmiques que les generen i perpetuen no s’hagin resolt per la via de transformacions revolucionàries de gran abast i durada. Cap forma de poder polític ha desaparegut sense ser substituïda per una altra i és bastant manifest que l’Estat burgès tampoc serà una excepció. Creiem que només pot ser enderrocat per formes noves i transitòries de poder polític resultants d’un procés revolucionari construït des de la mobilització de totes les capes socials treballadores i oprimides.

Així doncs, el marxisme revolucionari està condemnat a moure’s en les complexes aigües de l’anàlisi estratègic. Unes aigües en les quals s’han de sortejar els esculls de la “il•lusió política” de pensar que el gradualisme electoral és suficient per generar canvis socials i els esculls de la “il•lusió social”, consistent a pensar que es pot derrotar el sistema des de la mobilització social buidada de consideracions polítiques estratègiques.

Avui es parla molt sovint de que la distinció tradicional entre l’acció social i l’acció política s’ha difuminat fins al punt de ser pràctiament la mateixa cosa. Aquesta idea guia corrents polítiques com l’Autonomia. Si bé és cert que existeixen relacions molt complexes entre allò social i allò polític i que no es pot tenir una visió reduccionista i mecanicista d’aquestes relacions, creiem que dir que l’acció social i l’acció política són una mateixa cosa és tan absurd com dir que la societat civil i l’Estat són el mateix. Però, precisament perquè l’Estat i la societat civil són esferes diferents que estableixen relacions mediatitzades, complexes, deformades, però tanmateix bén reals entre si, cal entendre que l’acció anticapitalista s’ha d’infiltrar i ramificar en tots els àmbits de la societat, tot desxifrant les relacions existents entre sí.

El marxisme crític i alternatiu afirma que l’acció social i l’acció política són tipus d’accions qualitativament diferents. Si bé és cert que cal potenciar el protagonisme del moviment social dins dels processos polítics, també és veritat que cal implicar l’estratègia política dins del moviment social. Dit en altres paraules: ni estem a favor que els moviments socials siguin indiferents a l’acció política (com afirma l’apoliticisme llibertari) ni creiem que l’acció política sigui monopoli del que la gent anomena despectivament “els partits” (com pretenen els reformistes i els polítics profesionals del sistema). No hi haurà un moviment anticapitalista eficaç sense que el moviment social irrompi en les lluites polítiques i sense que l’esquerra política contribuieixi a construir el moviment social. Així doncs, el que hem de fer no és pas afirmar la desaparició de les diverses esferes socials d’intervenció sinó, més aviat, buscar i contribuïr a crear els punts d’intersecció que permetin construir una esquerra alternativa inserida al moviment, però al mateix temps orientada per una estratègia de poder anticapitalista.

El concepte d’acció política: algunes nocions claus

Deiem més amunt que, tot i que s’han anat difuminant i fent més volubles, es pot establir encara una distinció entre l’esfera social i l’esfera política. És precisament per aquest fet que ambdues esferes tenen llògiques i codis diferents que cal esforçar-se en analitzar. I és en l’esfera política on es condensen i es codifiquen totes les contradiccions de la societat. És en bona mesura en l’esfera política on es consoliden les correlacions de forces entre les classes socials, és en també en bona mesura el lloc on es van forjant les hegemonies político-culturals de les classes dominants que cultiven el consentiment dels oprimits, tot establint el camp d’allò qüestionable i d’allò que no està subjecte a qüestionament. És també en el camp de l’acció política on les classes socials articulen, mitjançant els seus partits, els seus processos de mobilització per l’exercici del poder.

Precisament, la funció d’una organització revolucionària és potenciar la dimensió política de qualsevol procés o fenòmen: ja sigui econòmic, social, cultural, ideològic, etc… en la mesura en que sigui útil per millorar la correlació de forces polítiques a favor de les classes subalternes. I, al mateix temps, l’èxit d’una organització anticapitalista dependrà de la seva capacitat de traduïr la seva estratègia política global de ruptura amb el sistema en un seguit d’iniciatives polítiques, socials (i sindicals), culturals… que vagin creant les condicions i vagin acumulant l’experiència necessària per un enfrontament polític obert amb l’adversari. Dit en altres paraules: desenvolupar un programa significa passar del camp de les idees al camp de les accions; aconseguir que el treball propagandístic transcreixi en agitació i mobilització. Però també implica arrelar una organització política que sigui capaç d’assumir un rol pràctic objectiu que sigui útil per les classes oprimides sempre que lluitin per la seva emancipació, tot prenent consciència dels seus interessos i dels seus objectius.

L’organització política com a dispositiu estratègic: les tasques d’una organització revolucionària

Com apuntàvem més amunt, una organització política es defineix i es delimita en base al seu programa. És el programa que perfila el partit i no a la inversa. Són els objectius finals de l’organització (la ruptura radical amb el capitalisme i la construcció d’una societat ecològicament sostenible emancipada del domini classista i de l’opressió patriarcal) els que defineixen les seves tasques concretes i les seves formes de lluita. Aquesta és una diferència central entre una organització política i un moviment social: un moviment lluita contra opresions i problemàtiques específiques, mentre que una organització política articula als seus militants al voltant d’un programa general i un projecte de societat, i no pas, en base a reivindicacions concretes.

Però, quines són les grans tasques que ha de desenvolupar una organització revolucionària?

 Desxifrar les claus de la situació política: calibrar el nivell de conciència i politització dels diferents sectors socials, analitzar la correlació de forces política real entre les classes, entendre les dinàmiques socials i els processos polítics de fons que es desenvolupen a la societat, percebre les contradiccions que travessen el sistema, idendificar els símptomes i els processos de radicalització política…

 Desenvolupar un sentit de la iniciativa política. Dit en altres paraules: desenvolupar la capacitat de formular hipòtesis estratègiques que orientin el conjunt de les tasques de l’organització. Una organització revolucionària merament empírica incapaç de fer prediccions generals que permetin avançar-se als esdeveniments no té cap raó de ser i no pot cumplir cap funció objectiva en el moviment emancipatori. Es més: sense hipòtesis estratègiques és impossible establir una jerarquia de prioritats a l’hora d’optimitzar els esforços.

 L’última gran tasca general d’una organització revolucionària és contribuïr a establir en cada moment, des de dins de les lluites, els objectius generals del conjunt del moviment obrer en sentit ampli. Aquesta és una tasca d’anada i tornada, en la mesura en que suposa la conjuminació dels anàlisis teòrics i de les experiències pràctiques d’intervenció. Com deia Marx al Manifest Comunista, l’única cosa que diferencia els comunistes de la resta del moviment obrer és la conciència clara dels objectius generals de la lluita: construir una nova societat sense opressions ni explotació, una societat socialista.

Publicat al Revolta Global nº9 (octubre 2004)