Moviment per l’okupació: els reptes del nou cicle de lluites i del nou context institucional

Robert González

Un cop finalitzat “l’any del Fòrum”, i quan es compleixen 20 anys del naixement del moviment per l’okupació al nostre país, és convenient realitzar un breu balanç, des de la simpatia i el compromís de l’autor amb el nou cicle de lluites contra la globalització capitalista. Des del seu sorgiment el 1984 al barri de Gràcia, les pràctiques okupes han teixit fortes xarxes barrials contraculturals, radicalitzant un sector gens menyspreable de la joventut catalana al voltant de l’accés directe a l’habitatge i a espais de sociabilitat al marge de la lògica mercantilista.

Ara bé, el 2004 el moviment ha pagat car el seu compromís amb les resistències al Fòrum de les mentides i la hipocresia. El moviment per l’okupació ha perdut durant el darrer curs espais tant significatius com Les Naus a Gràcia, l’Ateneu de Cornellà o l’Hamsa de Sants, en ple mes d’agost de 2004 desprès d’una heroica i agònica resistència de més de 4 mesos. El Pati Blau de Cornellà o la històrica Kasa de la Muntanya, podrien córrer la mateixa sort en breu. L’arribada del tripartit al govern de la Generalitat, i del govern Zapatero a Madrid, combinat a l’hegemonia tradicional de l’esquerra institucional a l’Ajuntament de Barcelona, sembla haver trencat una de les bases més importants del moviment: la divisió entre les elits davant un moviment que expressa una demanda tan legítima i popular com el dret a sostre i als espais socials.

Però el canvi en l’estructura del poder institucional no és l’únic que afronta el moviment en els darrers anys. Des de 2001, el moviment contra la globalització capitalista ha penetrat en l’entorn de l’àrea metropolitana a través de campanyes com la de 2001 contra el Banc Mundial, la de 2002 contra l’Europa del capital i les recents i massives mobilitzacions contra la guerra i ocupació de l’Iraq de 2003 i 2004. Per altra banda, la propensió repressiva per part de l’Estat s’accentuà en els anys de majoria absoluta del PP, arribant al seu clímax amb la implicació de nombroses persones del moviment amb el comando Barcelona d’ETA l’estiu de 2001. Amb l’arribada del tripartit, la repressió, de més baixa intensitat i amb rostre amable, es mostra però implacable amb okupacions emblemàtiques i s’estén també cap a altres espais recuperats pel moviment, com les festes alternatives als barris (incidents a Gràcia a l’agost, prohibició a Vallcarca, muntatges policials a Sabadell). La generació de xarxes i ponts amb altres moviments socials sembla imprescindible per evitar l’aïllament i criminalització per part dels governs, ara “progressistes”.

En aquest sentit, les respostes del moviment han pivotat en els darrers anys en torn a tres eixos complementaris, on no sempre coincideixen els diferents sectors. El primer eix és la integració en les xarxes del moviment contra la globalització capitalista i la guerra, amb centres socials com Can Masdeu o Miles de Viviendas i iniciatives com l’Espai Alliberat contra la Guerra. Des d’aquests espais es propugna una identitat difusa, fugint de l’estereotipització de l’okupa, sedimentada pels mass media en l’etapa d’auge del moviment i que es considera contraproduent per avançar en les lluites.

Es segon lloc, el sorgiment d’un nou moviment “d’ateneus legals”, integrats tant per membres del moviment per l’okupació, com per sectors del moviment contra la globalització capitalista i de l’esquerra independentista, consoliden espais de sociabilitat alternativa més estables. El centre social Arran de Sants (ja des de 2000), la Maxanta a Lleida, Julia Romera a Santa Coloma, la Màquia a Girona, El Brot a Sant Andreu, la Rosa de Foc a Gràcia (fundat per persones provinents de la campanya contra el BM), el creixement de La Torna al barri de Gràcia, Can Capablanca a Sabadell i algunes desenes més a tot el país.

Finalment, la imbricació en el que anomenaríem nou moviment veïnal, que lluita des de noves associacions com el Forat de la Vergonya, els afectats pel 22@ o la Plataforma contra l’Especulació, per la defensa dels barris, contra l’especulació, la carestia de l’habitatge i els processos de gentrificació social , constitueix una resposta incipient al nou urbanisme capitalista.

Més enllà de la clàssica consigna d’”un desallotjament, un altra okupació”, (prou eficient, doncs continuen actius una trentena de centres socials okupats a l’àrea metropolitana), el moviment per l’okupació pot aportar molt al conjunt dels moviments socials. Espais com la Campanya dels Països Catalans contra la Constitució Europea o les lluites contra la precarietat, poden generar noves aliances dins el camp de l’anticapitalisme. En la lluita contra les deslocalitzacions i la precarietat conflueixen el moviment de moviments i l’esquerra sindical a través de la Xarxa contra els tancaments i la precarietat. En aquest espai es poden presentar clares sinèrgies amb el May Day, la manifestació anticapitalista del primer de maig, alternativa a la ritualització de les burocràcies sindicals i amb una presència important del moviment per l’okupació. Fer xarxa i defugir l’aïllament, concebre el treball local i global com dos cares de la mateixa moneda, poden garantir la resistència i creixement del moviment per l’okupació en el nou cicle de lluites.

Publicat al nº9 de Revolta Global (octubre 2004)