Continuar reforçant les lluites, afavorir les convergències

Editorial revista "REVOLTA GLOBAL" nº 9 (octubre 2004)

Aquesta tardor comença marcada a nivell internacional per la situació a l’Iraq, on els Estats Units i els seus aliats passen per importants dificultats per controlar la situació militar i política al país, al mateix temps que el moviment antiguerra segueix tenint una important capacitat de convocatòria en els principals països implicats en l’ocupació militar com els EUA i Gran Bretanya, com les manifestacions a Nova York a començaments de setembre durant la convenció republicana han posat de manifest. A nivell Europeu l’agenda política dels pròxims mesos està marcada per la ratificació i aprovació de la nova Constitució Europea que es preveu signar a Roma el 29 d’octubre. Aquesta constitució és un pas endavant molt significatiu en la consolidació d’una Europa al servei del Capital. La “Constitució” ha estat aprovada a través d’un procediment antidemocràtic, instaura el neoliberalisme com el règim econòmic “normal” dels països de la UE, retalla els drets socials, no reconeix els drets nacionals dels pobles sense estat, no rebutja la guerra com a instrument de política exterior, i és virtualment irreformable. No és “un pas endavant insuficient” com alguns sectors de l’esquerra defensen, sinó un text regressiu que dificultarà més les nostres lluites futures contra el neoliberalisme.

Organitzar les resistències a la Constitució Europea i a l’ocupació d’Iraq constitueix una de les tasques més importants d’aquests pròxims mesos. L’enfortiment de les resistències al neoliberalisme tindrà un moment fort en la celebració del tercer Fòrum Social Europeu a Londres del 14 al 17 d’octubre, que serà el punt de trobada més important dels moviments europeus d’aquest curs, i l’àmbit on es puguin definir i impulsar les campanyes i mobilitzacions futures.

A nivell de l’estat Espanyol, hem vist com el nou govern de Zapatero ha pres en les seus primers mesos de mandat algunes mesures significatives, com la retirada de les tropes d’Iraq i la paralització del PHN, destinades a satisfer una part de la seva base electoral i a reforçar la seva credibilitat política. Tanmateix, a mesura que passa el temps i finalitza el “període de gràcia”, el govern es veu obligat a definir les seves polítiques de fons en els grans temes polítics. I aquí queda clar, tant la seva acceptació del paradigma neoliberal en el terreny socioeconòmic, com les enormes limitacions de la reforma constitucional anunciada, que pensa realitzar sense qüestionar “la unidad de España”. Per aquest motiu és previsible que a mesura que els límits de les polítiques de Zapatero es facin més evidents, vagin emergint noves lluites socials que no podran ser contingudes només amb gestos retòrics, si bé seria il·lusori pensar que hi pugui haver un ràpid desgast del govern central. Les mobilitzacions dels immigrants sense papers començada a Barcelona el mes de juny, i les actuals mobilitzacions dels treballadors de les drassanes d’Izar són un bon exemple del potencial, però també de les dificultats, que experimentaran les lluites del futur.

A Catalunya el curs polític actual estarà dominat sobretot pel procés de reforma de l’Estatut, limitat d’entrada per la seva acceptació del marc constitucional nascut el 1978 que nega el dret a l’autodeterminació i a la sobirania del poble català. Al mateix temps, l’orientació social-liberal en política econòmica del govern tripartit va quedant cada cop més clara, amb mesures com ara la insinuació de copagament de la sanitat pública o la seva passivitat davant les deslocalitzacions empresarials. La debilitat de l’esquerra organitzada fora de l’àmbit del tripartit, la feblesa de l’esquerra sindical, i una certa fragmentació dels moviments socials dificulta, però, poder fer front amb èxit a les limitacions de les polítiques del govern Maragall. Per aquest motiu és important seguir reforçant les lluites i els moviment unitaris que vagin emergint, evitar l’aïllament dels moviments existents, com ara el dels immigrants, i afavorir la convergència dels diferents corrents de l’esquerra anticapitalista, en un lent procés d’acumulació de forces que permeti anar edificant una alternativa anticapitalista a Catalunya.