El tifó Washi assola les Filipines: més de 1.000 morts a Mindanao. Crida a la solidaritat internacional.

Per Pierre Rousset, Danielle Sabai

Segons un balanç encara provisional, el tifó Washi hauria provocat més de mil morts a les Filipines, sobretot a la costa nord de l’illa de Mindanao. El Ranaw Disaster Response and Rehabilitation Center, Inc. (RDDRAC – Centre Ranaw de resposta a les catàstrofes i de reconstrucció) de Mindanao ha posat en marxa una petició de solidaritat internacional financera, que a Europa vehicula Europe Solidaire Sans Frontières (ESSF)

Transferències a:

Titular compte corrent: Europe Solidaire Sans Frontières (ESSF)

El tifó Washi ha colpejat l’arxipèlag filipí durant la nit del 16 al 17 de desembre. Segons una estimació oficial, amb data 21 de desembre, 1002 víctimes han estat identificades. Nombroses persones romanen desaparegudes. Les destrosses causades pel tifó són considerables: carreteres i ponts destruïts, infraestructures afectades, cases ensorrades… Centenars de milers d’habitants es troben sense sostre, desplaçats, i els centres d’evacuació habilitats es troben desbordats. Hi ha manca d’aigua potable i la contaminació s’escampa amb les inundacions. Hi ha risc d’epidèmies.

Dues ciutats portuàries, situades a la costa nord de la gran illa septentrional de Mindanao s’han vist particularment afectades, Cagayan de Oro y Iligan : aquestes poblacions han rebut alhora l’impacte de grans quantitats d’aigua que davallava des de les muntanyes properes i de les grans onades que aixecava la tempesta. Segons els meteoròlegs, es tractaria del pitjor tifó que s’hagi vist a la regió des de novembre de 1958, ara fa més de cinquanta anys. També ha estat un dels més mortífers. L’any 2008, la tempesta Fengshen, segons les xifres oficials, va provocar la mort de 938 persones en el centre de l’arxipèlag. El 1991, les inundacions provocades pel tifó TELAM a Ormoc City, a l’illa de Leyte, van causar la mort de 5.000 persones.

Des de fa molts anys, Europe solidaire sans frontières (ESSF) col·labora amb una xarxa militant de Mindanao, que aplega ONG, associacions i moviments populars i de la qual forma part el Ranaw Disaster Response and Rehabilitation Center, Inc. (RDDRAC) (2). Aquesta xarxa està implantada i és particularment activa a Iligan. Immediatament, es va mobilitzar per tal d’organitzar les ajudes més urgents. Les comunicacions han estat tallades i, un cop restablertes, han romàs difícils a causa dels talls continuats de subministrament elèctric i de la connexió a Internet, així com de l’avaria de la xarxa telefònica. Hem aconseguit rebre, però, algunes informacions dels nostres contactes. Vet aquí un testimoni rebut el 20 de desembre.

« No recordo mai haver vist aglomeracions urbanes com Iligan o Cagayan de Oro colpejades amb tanta violència per una tempesta. La situació ha esdevingut greu justament per això: quan l’alerta ha estat llençada, amb l’anunci d’una tempesta particularment forta, la gent no ha mesurat la gravetat del perill que l’amenaçava, i no s’ha preparat seriosament. A més a més, el desastre s’ha produït quan la marea era alta i poc després de la mitjanit, quan la majoria de persones estava dormint. Una companya de la nostra organització s’ha salvat perquè el seu gos l’ha despertat quan la riuada ja estava negant la casa on es trobava sola!”.

« Una pluja torrencial ha caigut sobre els vessants de les muntanyes properes, on hi ha les plantacions de pinya. El sòl hi és nu: la vegetació és escassa com a conseqüència de la desforestació. Res no podia retenir ni absorbir aquest volum d’aigua, que ha lliscat cap a la ciutat, provocant terribles estralls. La catàstrofe ha afectat més de la meitat dels barris i ravals de l’aglomeració d’Iligan. Els pobles situats a la vora del riu han estat literalment escombrats. Una tercera part de la població – val a dir, més de 100.000 persones – s’ha vist afectada. En molts casos, hi ha hagut famílies senceres que han mort ofegades i que han estat arrossegades fins al mar. No han quedat supervivents que poguessin assenyalar la seva desaparició.”

« Pel que fa als membres de la meva organització, dues cases han quedat completament arrasades i una dotzena de famílies ho han perdut tot o bona part dels seus béns, però no hem de lamentar cap decés. Podem dir el mateix pel que fa a un centenar de companys i companyes dels moviments socials al costat dels quals militem: pobres urbans, obrers, conductors de jeepney (transport col·lectiu) i camperols.”

« Les nostres xarxes militants de les províncies veïnes s’han mobilitzat de seguida per dur ajuda a les poblacions damnificades. Jo era fora d’Iligan i he tingut dificultats per accedir a l’aglomeració a causa de l’estat penós de ponts i carreteres. En arribar, l’atmosfera resultava irrespirable a causa de la descomposició dels cadàvers d’humans i d’animals. Hi ha hagut moltes víctimes entre la gent gran i la canalla. Tothom busca cossos de familiars i la identificació de les víctimes resulta difícil. Els serveis funeraris no poden fer-se càrrec de totes les despulles.”

“Ja estem acostumats a intervenir quan es produeixen desastres d’origen natural o humà (conflictes militars…). Però, aquest cop, ens hem vist nosaltres directament afectats, els nostres locals i les nostres famílies. Era una situació inèdita i ens ha calgut temps per a organitzar-nos – segurament aprendrem d’aquesta experiència. Però, justament pel fet que les nostres organitzacions pertanyen a les zones més afectades pel tifó, pervenen a aplegar – en una illa dividida pels conflictes anomenats « comunitaris » - cristians, musulmans i membres de les tribus de les muntanyes que viuen a Iligan, i d’aquesta manera podem actuar amb major eficàcia. Però necessitem tota l’ajuda que ens pugueu donar.”