Lenin i el dret d’autodeterminació

Michel Löwy

El punt de partida de Lenin per a elaborar la seva estratègia pel que fa a la qüestió nacional és el mateix que el de Rosa Luxemburg, Trotski i Pannekoek: l’internacionalisme proletari. Tanmateix, Lenin havia comprès, més bé que no els seus companys de combat de l’esquerra revolucionària, el lligam dialèctic entre internacionalisme i dret a l’autodeterminació nacional:

a) - només la llibertat de separació fa possible una lliure i voluntària unió, associació, aproximació i, a llarg termini, fusió entre les nacions;

b) - només el reconeixement per part del moviment obrer de la nació dominant del dret d’autodeterminació de la nació dominada permet d’eliminar l’odi i la malfiança dels oprimits i d’unir els proletaris de totes dues nacions en el combat internacionalista comú contra la burgesia.

Així mateix, Lenin havia copsat la relació dialèctica entre les lluites nacional-democràtiques i la revolució socialista en descobrir en les masses populars (no solament proletàries sinó també pageses i petitburgeses) de les nacions oprimides un aliat pel proletariat conscient; proletariat que tindrà la tasca de dirigir la lluita d’aquesta “massa dissemblant, discordant, bigarrada”, parant els peus als elements petitburgesos i obrers retardats amb “llurs prejudicis, llurs fantasies reaccionàries, llurs febleses i llurs errors”, contra el capitalisme i l’estat burgès[1]. És cert que en relació amb Rússia és sobretot a partir de després de l’abril del 1917, quan Lenin es farà seva l’estratègia de revolució permanent, que veurà la lluita d’alliberament nacional dels pobles oprimits de l’Imperi rus no solament com un moviment democràtic, sinó com un aliat del proletariat en la revolució soviètica socialista.

Des del punt de vista metodològic, la principal superioritat de Lenin damunt la majoria dels seus contemporanis resideix en la seva capacitat de “posar la política al seu lloc de comandament”, es a dir, la seva tendència obstinada, inflexible, constant i tenaç a copsar i subratllar, en cada problema, en cada contradicció, el seu aspecte polític. Tendència que es manifesta en la seva polèmica contra els economicistes a propòsit del partit el 1902-1903, en la discussió amb els menxevics a propòsit de la revolució democràtica el 1905, en la novetat dels seus textos sobre l’imperialisme el 1916, en el tomb genial de les tesis d’abril del 1917, en tot el contingut del seu text més important, L’Estat i la Revolució, i, és clar, en els seus escrits sobre la qüestió nacional. Aquest aspecte metodològic explica (entre altres coses) la impressionant actualitat del pensament de Lenin el segle XX, període de l’imperialisme que veu efectivament com el nivell polític apareix cada vegada més com a dominant (tot i que, naturalment, sigui determinat en darrera instància per l’economia).

Pel que fa a la qüestió nacional: mentre que la major part dels altres autors marxistes no veien sinó la dimensió econòmica, cultural o “psíquica” del problema, Lenin assenyala clarament que la qüestió de l’autodeterminació “es relaciona totalment i exclussivament amb el camp de la democràcia política”,[2] és a dir, al camp del dret a la separació política, a la constitució d’un estat nacional independent. D’altra banda, Lenin és ben conscient del fonament metodològic de les divergències:

“Una nació “autònoma” no és pas l’igual en drets d’una nació “sobirana”; els companys polonesos no haurien deixat d’adonar-se’n si no persistissin (talment els nostres vells “economicistes”) a desconèixer l’anàlisi de les nocions i de les categories polítiques.” [3]

Amb raó, doncs, A. S. Nair i C. Scalabrino assenyalen en llur excel·lent article[4] que Lenin, gràcies a la comprensió de l’autonomia relativa de la instància política pot escapar-se alhora del subjectivisme i de l’economicisme en la seva anàlisi de la qüestió nacional.

No cal ni dir que l’aspecte polític de la qüestió nacional per a Lenin no és pas aquell del qual s’ocupen les cancelleries, els diplomàtics i els exèrcits en guerra. Li és totalment indiferent de saber si tal o tal nació tindrà un estat independent o no, o quines seran les fronteres entre dos estats. El seu objecte és la democràcia i la unitat internacionalista del proletariat que exigeixen, tots dos, el reconeixement del dret d’autodeterminació de les nacions.

D’altra banda, el refús de Lenin de les tesis d’“autonomia nacional cultural” de Bauer i els seus deixebles russos, que denuncia com una capitulació davant la cultura nacional burgesa i clerical, demostra que la seva doctrina de l’autodeterminació, precisament perquè privilegia l’aspecte polític no fa cap concessió al nacionalisme: se situa únicament en el terreny de la lluita democràtica i de la revolució proletària.

És veritat que aquests dos objectius no tenen pas el mateix pes als ulls de Lenin: les reivindicacions democràtiques sempre han d’anar subordinades a l’interès suprem de la lluita de classes revolucionària del proletariat mundial. Per exemple, segons Lenin, si el moviment republicà es revela en un cas particular com un instrument de reacció (Cambotja 1971!) els marxistes no el sostindran pas. La qual cosa no vol dir que el moviment obrer hagi d’esborrar del seu programa la divisa de la república. Mutatis mutandis pel que fa a l’autodeterminació: tot i admetent excepcions, la regla general és la del dret de cada nació a la separació. En realitat, l’anàlisi que fa Lenin de la importància del reconeixement del dret d’autodeterminació per a crear les condicions de la unitat internacionalista dels obrers tendeix implícitament a excloure la mateixa possibilitat d’una “excepció”, és a dir, d’una contradicció entre els interessos del proletariat i els drets democràtics de les nacions.

[1] En aquest sentit, l’anàlisi de Lenin de la insurrecció irlandesa del 1916 és un model de realisme revolucionari: Lenin, Questions de politique nationale et de l’internationalisme prolétarien, Ed. du Progrès, Moscou, 1968, pp. 226-233.

[4] La question nationale dans la théorie marxiste révolutionnaire, “Partisans”, 59-60, maig-agost 1971.

Publicat al nº8 de Revolta Global (Setembre 2004)