L’esquerra anticapitalista i la lluita pels drets nacionals de Catalunya

Jaime Pastor

La celebració de la Diada d’aquest any se situa sense cap mena de dubte en un escenari força diferent del que ha presidit anteriors commemoracions, al menys des de que es va iniciar la transició política: la coexistència d’un govern d’“esquerra plural” a Catalunya amb un govern del PSOE a Madrid sembla estar generant fortes ilusions en que aquest cop, per fi, es podrà abordar el debat de fons sobre la necessitat de reconèixer els drets nacionals de Catalunya dins de l’Estat espanyol i de la Unió Europea. Tanmateix, ni els límits marcats per Zapatero, ni els obstacles que vol imposar el projecte de Constitució Europea (que ni tan sols reconeix la cooficialitat de la llengua catalana), ni, en fi, la tendència a un fals “pragmatisme” per part de Maragall i els seus aliats ofereixen garanties suficients d’un avanç cap el que hauria de ser una vertadera “segona transició”; això a no ser que es configuri un ampli bloc social disposat a rompre aquestes barreres no només a Catalunya sinó també a Euskadi i al conjunt de l’Estat espanyol.

Una mica d’història

Convé, no obstant això, fer un breu repàs històric de com s’ha arribat a la situació actual. En primer lloc, s’hauria de recordar que els orígens de la progressiva emergència de la realitat plurinacional que es dóna a l’Estat espanyol i, concretament, de la catalana es troben fonamentalment tant en el fracàs del projecte de nacionalització político-cultural espanyola com en la persistència d’una diversitat que, en el marc d’un desenvolupament desigual en els terrenys econòmic i territorial –i per això singularment combinat– del capitalisme, acaben esdevenint el ciment sobre el qual es construeixen diferents movimients nacionals en conflicte amb l’espanyol, amb la “crisi del 98” com a punt clau d’inflexió. En efecte, com ja s’ha explicat en altres treballs, “la especificitat del cas espanyol rau en el fet que, tot i haver estat el bressol d’un dels primers Estats moderns d’Europa (amb la Inquisició com a primera institució espanyola unitària a la Península), el seu procés de consolidació es va veure debilitat tant pel seu fracàs imperial com per les tensions centre-perifèria internes a la Península i pel major pes que té una estructura social de base agrària en ple segle XIX. Recordem que ja Marx i Maurín es van remuntar fins i tot a la Reconquesta per tractar d’entendre els orígens d’aquella ‘modernització tardana’, mentre que Trotsky es va concentrar més en les similituds i diferències que observava amb el despotisme rus” (1) per comprovar en ambdós processos el potencial conflictiu que ocultava a dins seu la dinàmica divergent entre la construcció dels Estats i la de les nacions.

No cal extendre’s aquí sobre les principals conjuntures crítiques en què la historia podria haver transcorregut d’una altra manera si el desenllaç de determinats conflictes, guerres o nous règims hagués estat un altre que el que acabà essent, ja fos el 1640, amb la separació portuguesa, d’una banda, i la derrota catalana, d’altra banda; el 1714, amb la frustrada revolta contra Felip V que recordem aquest 11-S; en la per desgràcia curta vida de la proclamació federalista de la Primera República al segle XIX; en la Segona República i, concretament, l’octubre de 1934, quan fou abolida per la força l’autonomia de Catalunya; o, en fi, en la curta experiència d’autogovern i autogestió iniciada el juliol de 1936. Perquè, com també s’ha escrit des de la historiografia autocrítica espanyola, “sense fer història virtual, seria fàcil imaginar que les coses podrien haver estat diferents: una Catalunya independent, com Portugal, per exemple, o una Andalusia musulmana com Albània o fins i tot una Espanya amb Portugal i les seves colònies...” (2). La conversió del triomf d’allò que fou una nacionalització espanyola forçada al conjunt del territori, gràcies a la victòria del franquisme en una guerra civil, en simple “teologia” expressava en realitat, com després passaria amb la transició política, la imposició d’una ideologia fermament decidida a fer-nos oblidar que la història està plena de contingències i esdeveniments en els quals el paper i les relacions de força entre els diferents actors col·lectius podrien haver variat substancialment el seu propi esdevenir.

La caiguda del franquisme i l’inici de la transició política van aparèixer com una oportunitat per a canviar aquell rumb de la història i promoure, des de l’aliança establerta entre el movimient obrer i els movimients nacionals català, basc i gallec en la lluita contra el franquisme, un procés constituent basat en el respecte a la sobirania dels pobles de l’Estat espanyol en la seva decisió lliure sobre les relacions a mantenir entre ells. Tanmateix, molt aviat vam veure els principals partits de l’oposició antifranquista deixar-se portar per la dinàmica d’un fals “consens” que no feia sinó obeir els dictats d’una jerarquia militar i d’una Monarquia disposades a no cedir ni un mil·límetre en la defensa de la tesi segons la qual “la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, com acabarà proclamant l’article 2. El fet que, després, a aquest dogma constitucional s’incorporés l’afegitó del dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions, o que en el Títol VIII i en les Disposicions Adicionals es permetessin certes assimetries en el desenvolupament de l’Estat autonòmic, va servir com a dèbil coartada per a que acceptessin una imposició dels “poders fàctics” que, juntament amb altres articles com el 8 (sobre les funcions de l’Exèrcit), el 145 (que prohibeix tota possibilitat de federació entre Comunitats Autònomes) o el 153 (dret a suspendre l’autogovern d’una Comunitat Autònoma quan “atempti greument contra l’interès general d’Espanya”), tancava les portes al reconeixement no només del dret d’autodeterminació, sinó també de la realitat plurinacional de l’Estat espanyol en condicions d’igualtat. Doncs bé, aquell “consens” –com el que afectaria al respecte de la Monarquia, a la bandera rojigualda o a l’“oblit” dels crímens del franquisme– fou àmpliament compartit pels representants del PSUC i de Convergència, Jordi Solé Tura i Miquel Roca, dins de la Ponència i la Comissió Constitucional, en nom del “realisme polític” i de l’“estabilitat democràtica”.

Des de l’aprovació de la Constitució el 1978 (que, com se sap, només es va trobar amb un notable rebuig a Euskadi) molts han estat els debats i reflexions que han suscitat tant la interpretació d’aquell text com el grau d’“autogovern” que han anat aconseguint les diferents Comunitats Autònomes en funció de quines eren les forces polítiques hegemòniques a cadascuna d’elles i a “Madrid”, així com de les aliances necessàries entre elles, sobretot quan no han comptat amb majories absolutes. Un cop fracassat l’intent de cop de fre a la descentralització político-administrativa que va suposar la famosa LOAPA (una concessió, de nou, per part del PSOE als golpistes “tous” del 23-F del 81) i entrats ja als anys noranta –coincidint a més amb la irrupció de nous Estats a l’Est o amb la força que a països com Quebec adquireix la lluita per l’autodeterminació–, anava quedant cada cop més clar que la realitat plurinacional de l’Estat espanyol es reforçava no només a les “nacionalitats històriques”, sinó també a altres que anaven retrobant-se amb les seves particularitats i exigien major grau d’autogovern. Aquest procés, situat a més en el marc de la construcció d’una Unió Europea basada en la cessió “per dalt” de determinades competències per part dels seus Estats membres, feia cada cop més urgent, sobretot en casos com el basc, la reapertura del debat constitucional i la necessitat d’avançar cap a un nou federalisme lliurement construït des dels pobles. Però la victòria per majoria absoluta del PP a les eleccions de març de 2000 va frustrar aquelles expectatives i significà una volta de torca cap a la recentralització de l’Estat autonòmic i la confrontació amb el nacionalisme basc i, a més, amb el català; cal afegir que el debat sobre el projecte de Constitució Europea va servir a Aznar –amb el recolzament dels eurodiputats socialistes– per a tractar d’impedir qualsevol il·lusió en el sentit que aquella nova “Llei de lleis” pogués oferir una mínima oportunitat per a que Euskadi o Catalunya plantegessin les seves demandes sobiranistes.

Cap a una “segona transició”?

Ara, després de la derrota d’Aznar i del seu nacionalisme espanyolista intransigent, s’obre un nou cicle polític en què l’horitzó d’una reforma constitucional al final de la legislatura pretén situar-se com el marc –o, més bé, el sostre– en el qual s’han de situar els debats que al voltant de les reformes dels Estatuts d’Autonomia estan a punt d’iniciar-se a distintes Comunitats i, especialment, a Euskadi i Catalunya. El contingut substancial de les modificacions que vol introduir Zapatero a la Constitució ja ha estat anunciat suficientment: en allò que afecta a la part autonòmica té a veure amb la reforma del Senat, amb l’objectiu que sigui una Cambra de representació efectivament territorial i amb la inclusió de les denominacions de les 17 Comunitats Autònomes i Ceuta i Melilla; potser, davant els emplaçaments recents de Maragall per a que es reconegui la singularitat catalana, s’adopti una fórmula d’inclusió de l’autodefinició que cada Comunitat hagi fet o fagi en el seu Estatut respectiu com a “comunitat nacional”, “nacionalitat” o “regió”. Aquest “nou talant”, si el comparem amb el d’Aznar, anirà acompanyat d’iniciatives com la Conferència Anual de Presidents Autonòmics i, possiblement, per certa flexibilitat a l’hora de la distribució de competències i de la participació de representants autonòmics en els Consells de Ministres de la UE. Però fins aquí arriba el sostre: el “nucli dur” de la Constitució monàrquica i espanyolista no es veurà afectat, amb més raó quan Zapatero busca el consens no només amb els Rodríguez Ibarra, Bono i Vázquez del seu propi partit sinó també amb el PP i la seva “Brunete mediàtica”. El màxim que es pot esperar en el pla simbòlic és una versió més “amable” de la idea d’Espanya com a “Nació de nacions”, on la majúscula i la minúscula inicials segueixen establint una clara jerarquia.

És evident, per tant, que aquest projecte de reforma no pot contentar ni a la majoria de la societat basca, ni a la majoria de la catalana, ni a les minories significatives que a altres Comunitats Autònomes també exigeixen un reconeixement en condicions d’igualtat –compatible amb la diversitat– entre les diferents identitats nacionals existents a dins de l’Estat espanyol i, per tant, el respecte del dret a decidir per part dels diferents “demoi” o pobles sobre el tipus de relacions a mantenir entre tots ells, ja sigui la federació, la confederació o la independència.

En aquestes condicions, i a la vista del nou curs polític que comença a Catalunya, aquest 11-S ens trobem amb una nova oportunitat històrica que seria suïcida desaprofitar, amb més raó quan, simultàniament, Euskadi és a punt d’entrar en una nova fase del debat sobre el denominat “Pla Ibarretxe” i d’aquí a uns mesos ens veurem enfrontats a l’intent d’imposar una Constitució Europea neoliberal i estatocèntrica. De la proposta de reforma de l’Estatut que surti del Parlament en depèn molt que el futur no només de Catalunya, sinó també del conjunt dels pobles de l’Estat, vagi en el sentit del reconeixement ple dels drets nacionals i de recerca de noves fórmules de sobirania compartida a escala espanyola i europea que, al mateix temps, permeti rompre amb el neoliberalisme dominant; o, pel contrari, que es quedi en una simple negociació de repartiment de determinades competències secundàries –inclosa, això sí, la relacionada amb el model de finançament– i de presència subalterna dins de l’UE, sense qüestionar el seu rumb actual.

És per això que la primera condició per a que el debat sobre la reforma de l’Estatut pugui desenvolupar-se sense traves és que no s’acceptin les limitacions que suposa tant la reforma constitucional anunciada com el projecte de Constitució Europea. El poble català ha de ser lliure i sobirà per a decidir les reformes que vulgui introduir en el seu Estatut actual, començant per modificar el seu Preàmbul, ja que el mateix fou redactat dins dels límits imposats pel “consens” de la Constitució de 1978: és el reconeixement de la identitat nacional catalana, lliure al mateix temps de tot tipus de discriminació etnicista i sense por al “mestissatge”, així com del dret a la ciutadania de totes les persones amb residència estable a Catalunya –incloent, per tant, la població immigrant, sigui quina sigui la seva nacionalitat d’origen–, el que hauria de presidir la declaració d’intencions d’aquest nou Estatut.

Però d’aquesta declaració hauria de desprendre’s una ferma reivindicació del seu dret a decidir el seu propi futur, és a dir, a l’autodeterminació i, per tant, a la seva sobirania per a decidir el tipus de relacions a mantenir amb els altres pobles de l’Estat espanyol i de l’UE. És des d’aquest punt de partida des del que s’haurà de buscar el major acord possible dins de Catalunya sobre el model federal –i, lògicament, republicà– a pactar amb aquests altres pobles sobre la base del respecte comú a la plurinacionalitat, la pluriculturalitat, el plurilingüisme i la solidaritat interterritorial. No hi ha lloc per estratagemes per a eludir aquestes definicions de principi, donat que és d’elles –o, com en el cas basc, de la discutible reclamació d’uns “drets històrics”– de les quals es desprèn l’exigència d’un reconeixement en el pla simbòlic, cultural, lingüístic institucional i competencial de la identitat nacional catalana que vagi més enllà d’allò establert a la Constitució espanyola i que s’autodefensi front a les contratendències presents en el projecte de Constitució Europea. Per descomptat, tot això hauria d’implicar que és el poble català qui en referèndum té dret a ratificar o no la reforma de l’Estatut, per la qual cosa el Parlament espanyol s’hauria de limitar a respectar la decisió que prengui al respecte.

La reforma de l’Estatut no pot contentar-se tanmateix amb la reclamació cap a fora del dret a tenir “competència sobre les competències” que Catalunya decideixi. Hauria d’anar acompanyada de la proposta d’un model d’autogovern i d’autoorganització política superador del presidencialisme i del centralisme intern, disposat a buscar fórmules que combinin el paper del Parlament amb les institucions i iniciatives de democràcia directa que puguin sorgir de la ciutadania; un model que, al mateix temps, es basés en una reorganització territorial que donés pas a un federalisme construït des d’unes províncies, comarques i ajuntaments en què se estimulés igualment la pràctica de la democràcia participativa, facilitant l’exercici dels drets d’iniciativa popular i de referèndum i la deliberació i la decisió col·lectiva sobre els pressupostos.

Trencar amb el neocentralisme i el neoliberalisme

Tampoc s’ha d’eludir el debat sobre la necessitat de “blindar” drets i llibertats fonamentals avui amenaçats pel neoliberalisme regnant a la Unió Europea. Quan estem visquent els atacs que molts d’ells estan patint en els últims temps i observem, en canvi, la llibertat amb què el capital es mou d’un país a un altre (amb les mal denominades “deslocalitzacions”, com està passant ja a Catalunya) o la facilitat amb què, en nom de la lluita contra el “terrorisme”, es vulneren principis bàsics del garantisme jurídic i del dret internacional, les organitzacions socials i l’esquerra hauran de lluitar per l’aprovació d’una Carta de drets socials i llibertats ciutadanes que reculli no només aquells ja inclosos a la Constitució espanyola –tot i que la majoria d’ells no es respectin en la pràctica–, sinó també tots els relacionats amb els drets de “tercera” i “quarta generació”, incloent, juntament amb la igualtat entre gèneres, el medi ambient i el rebuig de les guerres, els vinculats a la multiculturalitat o a l’ús de les noves tecnologies. Aquest reconeixement hauria d’anar acompanyat d’uns principis rectors d’actuació més concrets en aquells àmbits que afectin les competències assumides per Catalunya.

Però ja sabem de sobres que la defensa i l’extensió d’aquests drets i llibertats fonamentals xoca cada cop més obertament amb la “llibertat de mercat” i els nous projectes de privatització de béns públics essencials; per això seria necessari també no només establir el dret a exercir controls sobre el moviment de capitals i una política fiscal progressiva, sinó també “blindar” els serveis públics fonamentals tant davant de les privatitzacions com de les subcontractacions o, en fi, de fórmules ja insinuades des del govern tripartit, com el “copagament” sanitari.

Serà apostant per una defensa comuna tant dels drets nacionals de Catalunya com dels drets socials i llibertats de la majoria resident en aquesta Comunitat –en solidaritat, alhora, amb la del conjunt de l’Estat espanyol i de l’UE– com podrem generar un creixent interès ciutadà i una major capacitat de pressió popular que contribueixin a modificar la relació de forces actual i obrin pas a una Catalunya fermament decidida a trencar amb el neocentralisme i el neoliberalisme. En cas contrari, si l’“esquerra plural” opta per la negociació “a la baixa” entre elits dintre dels límits establerts per, en el millor dels casos, una “relectura federalitzant” de la Constitució espanyola, ens trobarem amb una nova oportunitat històrica perduda i, amb ella, amb una nova frustració que seria ben aprofitada per les dretes espanyola i catalana.

(1) Jaime Pastor, “Estado, nación y ‘modernización’ capitalista en la España del XIX”, Viento Sur, n.º 36, febrer de 1998.

(2) J. S. Pérez Garzón, “Condicionantes e inquietudes de un libro: a modo de presentación”, dins La gestión de la memoria, de J. S. Pérez Garzón (ed.), Crítica, Barcelona, 2000

Publicat al nº8 de Revolta Global (Setembre 2004)