De pobles, governs i de les lluites que vindran

Daniel Campione

No és qüestió de lamentar-se per la polarització de la societat veneçolana ni pels diferents xocs a què pot donar lloc. Ho fan les ‘ànimes belles’ del progressisme, sempre pesaroses que no es trobin mecanismes de negociació que permetin ‘conciliar les diferències’, ja que temen la confrontació (i per elevació la revolució social) com el foc. Es tracta en canvi de visualitzar que la lluita continuarà. El triomf en la revocació, per al radicalisme democràtic del mecanisme mateix, les mobilitzacions massives que precediren la seua realització, l’allau de vots en les urnes, és una fita important, emperò no necessàriament decisiva, la reacció opositora inicial ho demostra.

Pel que fa a aquells que, a Amèrica Llatina i al món, desitjàvem la victòria del NO, hi ha dues línies d’interpretació possible. Els que solen mirar preferentment l’estat, l’institucional, i esperar sempre l’aliança de les classes populars amb la fantasmagòrica ‘burgesia nacional’, inscriuran el resultat en l’enfortiment del ‘pol de poder regional’ que conformarien els governs de Cuba, Veneçuela, Argentina i Brasil (més Uruguai , si el profetitzat triomf de Tabaré Vásquez es concreta), coalició de governs destinada a posar límit als excessos del capitalisme en el seu avatar neoliberal, i a proposar mecanismes d’integració alternatius a l’ALCA, amb un rang d’autonomia apreciable enfront del predomini nord-americà. Per a ells, la mirada se centra en què Chávez continuarà sent president, i prosseguirà portant les seues propostes i denúncies a les jornades llatinoamericanes i mundials, venent petroli en condicions avantatjoses a Cuba, i estimulant el costat ‘llatinoamericanista’ de col·legues com Kirchner i Lula.

Una altra mirada possible és la que se centra en les majories populars, en les classes subalternes de la regió que lluiten contra els seus opressors. I des d’allà, el triomf en el referèndum, i tot el procés veneçolà, s’inscriu dins el cicle de rebel·lions a Amèrica Llatina que pot considerar Chiapas com un antecedent, i va derrocar governs a Equador, Perú, Argentina, Paraguai, Bolívia, si bé no aconseguí fins ara imposar des de baix solucions radicals. En l’era que es pregonava la mort de la política de masses i de carrers, i el predomini definitiu d’una democràcia representativa convertida en mala tapadora del poder omnímode del gran capital, la capacitat d’organització, mobilització i lluita de les classes populars van demostrar la vigència d’un potencial transformador que visions interessades havien aconseguit que molts creguessen extingida.

Veneçuela va tenir una manifestació d’aquest cicle, amb característiques peculiars, ja que la mobilització popular no s’hi va desencadenar a fi d’apartar al govern existent, sinó per a defensar-lo, i evitar que un nucleament encapçalat per grans empresaris, tecnòcrates, militars dretans i sindicalistes buròcrates, donàs lloc a un tancament repressiu, dictatorial a la presidència de Chávez, a una restauració de les dictadures dels 70’ que Veneçuela va tenir la fortuna de no patir en el seu moment. Va ser la intervenció popular enfront del colp d’abril del 2002, i la renovada mobilització massiva davant la desocupació de la gerència petrolera les que van reforçar substantivament el component democràtic i popular del govern, i van impulsar la radicalització de moltes de les seues polítiques. Des de llavors l’elenc governamental els deu en gran part als que ‘van baixar de les muntanyes" la seua permanència en el poder, i en va prendre nota. Va impulsar mesures populars i democràtiques, entre elles les ja famoses ‘missions’ destinades a la salut, l’educació, l’habitatge populars, i el desmantellament del poder burocràtic en PDVSA, corporació-clau de l’economia nacional. En això rau el valor fonamental de l’experiència de Veneçuela, sense que això impliqui subestimar els valors del president Chávez i els quadres que l’acompanyen en el govern. Són les masses les que, en abonar-lo i impulsar-lo cap endavant, van possibilitar els seus èxits.

Sabem com reaccionen, sempre que poden, el gran capital i el poder nord-americà, enfront d’experiències ‘heterodoxes’ en la regió, per constitucionals i respectuosos de les llibertats públiques que siguen els governs que les van encapçalar. El Xile de setembre de 1973 ho testificar. Aquesta vegada ho han intentat una vegada i una altra i han fracassat. I tot indica que continuaran provant, malgrat el clamor dels sufragis pel NO en el referèndum. És cert que el poder capitalista té raons per romandre en un relatiu assossec: a) El valor estratègic del petroli veneçolà, que no convé lliurar a crisis de desenllaç imprevisible, sobretot amb l’actual escenari petroler mundial i b) Que Veneçuela en 2004 no és la Cuba de 1960; les classes dominants estan perdent privilegis però no les bases mateixes de la seua existència i del seu poder, les grans empreses continuen fent negocis en el seu territori, i controlen espais de poder (com els mitjans de comunicació) que podrien veure compromesos en cas de radicalitzar la confrontació.

Amb tot, les estratègies complexes i de llarg termini no solen ser les preferides per les forces conservadores llatinoamericanes. Probablement aquesta vegada no siga l’excepció, i bona part de les forces ‘antichavistes’ segueixin apostant a ofegar l’experiència abans que puga aconseguir nous salts qualitatius en el seu desenvolupament. Els ‘progressistes’ del continent es quedaran llavors a Veneçuela sense les seues benvolgudes ‘concertacions’, les seues ‘meses de diàleg’, les seues ‘reformes negociades’, en fi, els mecanismes que permeten jugar al ‘pluralisme’, la ‘tolerància’ i la ‘participació’ mentre els amos dels diners i el poder continuen manant sense majors molèsties. I les majories llatinoamericanes, fartes de l’empobriment, l’explotació i l’exclusió de les decisions exercits en nom de la democràcia, tindran l’oportunitat d’assumir que els ‘pols de poder’ més transcendents poden i han de construir-se des de la base social, a partir d’un pensament i una pràctica que faça arrancar de la potència enorme de l’acció col·lectiva el fonamental de les expectatives de transformació.

Publicat al nº8 de Revolta Global (Setembre 2004)