De Marx a Gramsci: hegemonia i societat civil

Albert Noguera

Antonio Gramsci va morir el 1937 a la presó després de ser condemnat a 20 anys per un tribunal feixista, darrera quedava una vida marcada per la lluita i el compromís, per davant s’alçava la feina d’interpretar una herència teòrica rica i complexe. La recuperació del llegat teòric de Gramsci cobra avui vital urgència, les seves contribucions al pensament revolucionari, plasmades en conceptes que obren nous horitzons de búsqueda, marquen punts de no retorn a concepcions i modes de pensar que contribuiren a la desviació de l’esquerra i a la caiguda del projecte històric socialista. El més valuós de la seva herència no està en la lletra morta dels seus textos, sinó en seva intenció desacralitzadora, en l’autocrítica severa a les il·lusions i miratges que el moviment comunista compartia, en la posició d’investigació audaç que es recolzava en la seva màxima preferida de que la veritat és revolucionària. Aquest article pretén destacar un dels elements fonamentals del seu pensament, els conceptes d’hegemonia i societat sivil i destacar la validesa i importància d’entendre aquests pels reptes contemporanis que afronta la praxis revolucionària.

El concepte d’hegemonia fou utilitzat per primera vegada per Lenin en el seu sentit etimològic de “conduir” o “ser guia” per indicar la missió del proletariat com a dirigent de la resta de classes socials. Aquesta concepció s’ha de contextualitzar en l’enfrontament que durant la fase democràtico-burguesa de la revolució soviètica mantenen els sectors bolxevic i menxevic respecte el paper que havia de jugar el proletariat en l’interior de l’aliança de classes que havia fet triomfar la revolució. El concepte d’hegemonia usat primerament per Lenin el 1919 sorgeix doncs, per referir-se al paper central o “hegemònic” que juga una classe social en una aliança de classes.

L’elaboració posterior efectuada per Gramsci és però la que ha acabat imposant-se en les ciències socials com una nova visió del poder. El desenvolupament del concepte d’hegemonia que Gramsci realitzà mogut per un interès político-pràctic d’entendre els mecanismes de conformació i consolidació de la dominació i l’estratègia a seguir per la revolució per poder subvertir-los, va néixer de l’anàlisi del feixisme en la Itàlia i l’Europa de l’època. La pregunta: “¿com és possible que el feixisme pugui assimilar i obtenir el consens voluntari de les masses, inclosa la classe obrera? i l’anàlisi d’aquest règim: ús de mecanismes molt complexos de mobilització ideològica per assimilar les masses, utilització del poder carismàtic, la estetització de la política, el recurs a la irracionalitat i el rebuig a la racionalitat, etc.; és el que porta a Gramsci a començar a reflexionar sobre el poder i a plantejar-se allò polític no com un fenomen purament econòmic, d’acord amb el que concebia el marxisme oficial de la III Internacional representat per Bujarin que pensava que la crisis econòmica en la devastada Europa de postguerra portaria a la crisi política del capitalisme, sinó com a alguna cosa que es mou en el camp de l’espiritual, de la gnoseologia, de la subjectivitat.

El concepte d’hegemonia sorgeix doncs, com a oposició a aquesta concepció naturalitzant de l’evolució històrica que ve a dir alguna cosa així com que la societat està regida per lleis naturals o fixes -la crisi econòmica portarà a la crisi política del capitalisme i a la victòria del socialisme-, la famosa “roda de la història que va girant”, però la història ha demostrat com deia Antonio Labriola l’any 1895 en el seu Assaig pel 50 Aniversari del Manifest Comunista, que “s’enganyen els que creuen que amb invocar la interpretació econòmica de la història ho expliquen tot”, casos ben recents com el de l’Argentina ho han tornat a remarcar, com podem explicar-nos des d’una visió economicista el fet de que després de la gran desfeta econòmica del país l’any 2000 i el gran descontentament popular -“que se vayan todos”- que va fer parlar d’uns nivells rècord d’abstencionisme en les eleccions generals del maig de 2003 -el “voto bronca”-, el dia de les eleccions votin el 80 % dels inscrits en el registre electoral, i a més a més, com podem explicar què el candidat amb més vots en la primera volta amb el 25 % dels sufragis fos Carlos Menem, el responsable polític directe de la situació de naufragi en que es trobava el país. En la segona volta aquest es retira i dona la victòria a Nestor Kishner que també és peronista i tot i que aquesta vegada el peronisme concorria per separat a les eleccions, en les passades Kishner havia anat junt amb Menem. Els partits d’esquerres que segons la teoria mecaniscista haurien d’haver guanyat, treuen uns resultats pèssims: Izquierda Unida 1,7 %, Partido Socialista 1,8 % i Partido Obrero 0,8 %.

Aquest com tants d’altres exemples, ens mostren que el model de dominació no l’hem de situar en la base econòmica, la dominació no és un fenomen només econòmic, és també i sobretot un fenomen subjectiu, una construcció social, és la capacitat de generar consens, és a dir, és la capacitat del poder d’instal·lar-se en la producció espiritual de la societat amb l’objectiu de conformar-la d’acord amb els seus interessos. I la producció d’aquest consens diu Gramsci, és una producció cultural, assenyalant precisament, aquell element de la seva teoria que manté major actualitat: la seva interpretació de la cultura com a dimensió essencial d’estructuració i desenvolupament de l’hegemonia (més que de la simple dominació per la força) d’una classe sobre la societat.

El fet de parlar de “cultura” i no d’”ideologia” és eloqüent en el sentit d’entendre a què es referia quan parlava d’hegemonia, segons Gramsci una classe social és hegemònica o té capacitat de dominació no perquè sigui capaç de generar una “falsa consciència” -ideologia- que faci passar davant dels ulls de les altres classes, com si es tractés d’un exercici d’il·lusionisme o d’un bel, els seus interessos com a universals, no perquè el seu discurs tingui més capacitat de convicció; sinó perquè és capaç d’estructurar la construcció ideològica de la societat al voltant d’un sistema cultural, d’un sistema de relacions socials, d’una espontaneitat que reprodueix constantment la dominació. La construcció de la dominació capitalista té el seus fonaments en un procés de reconstrucció d’allò social, en l’estructuració de la nostra quotidianitat i per tant també la nostra estructura mental (“no és la consciència de l’home -va escriure Marx en el Pròleg a la Contribució de la crítica a la economia política- la que determina el seu èsser, sinó al contrari, el seu èsser social el que determina la seva consciència”) dintre dels marcs teòrics i metodòlogics propis del capitalisme.

Això ens permet entendre la importància que en Gramsci té el concepte de societat civil, tal com va dir Norberto Bobbio “sobre el concepte de societat civil es desenvolupa tot el sistema conceptual Gramscià”. La societat civil diu Gramsci, és l’espai on es produeix l’hegemonia, no entén però societat civil ni en el sentit actual -societat civil com tot allò que no és Estat o com a espai de lliure associativitat- ni en el sentit que ho van fer Marx i Engels en La ideologia alemanya -com les relacions econòmiques- sinó com a “organització social”, com a institució amb unes normes socials, com el que es contraposa a societat natural o salvatge (si a mi hem deixen sol en una habitació de fora casa meva no descargolaré les bombetes i me les emportaré, les persones “civilitzades” no ho fan això). Ell recupera el concepte de societat civil nascut al segle XVII amb el liberalisme perquè li interessa destacar aquesta no com un espai social on hi ha determinades coses, sinó com una organització o sistema de relacions socials amb unes normes en funcionament, englobants i assimilants que encarrilen l’activitat i el pensar dels subjectes d’acord amb els interessos de la classe dominant, que ens constitueixen i defineixen a tots per igual com a persones d’una mateixa cultura, que ens homogeinitzen ideològicament. Com escriu Henry Lefebvre en el seu llibre La vida quotidiana en el món modern: “...les coaccions no reconegudes i no reconeixibles assetgen la vida dels individus i els regularitzen d’acord amb l’estratègia general”.

Això no obstant, de la mateixa manera que la societat civil es constitueix en l’espai on s’estructuren les relacions de poder, el lloc on arrela el sistema hegemònic, és també l’espai on se’l desafia, l’espai des d’on assentar les bases d’un projecte contestatari i emancipador. Un projecte que per la pròpia naturalesa del poder no podem centrar en mera fraseologia o discurs contraposat, com afirmà Marx adreçant-se al grup de joves hegelians encapçalat per Feuerbach, “no es combat el món real existent combatent només la fraseologia d’aquest món”, sinó que cal basar-lo en el bastiment de formes organitzatives contrahegemòniques -desmercantilitzades- en el interior dels diferents agents socials que conformen la societat civil (l’escola o universitat, centres de treball, entitats culturals, la família, consum ètic, etc.), formes que permetin començar a generar una dinàmica o conducta contra-hegemònica, una nova quotidianitat que al confondre’s amb l’activitat diària de la ciutadania es materialitzi en una nova racionalitat i que mica en mica es vagi expandint transversalment en el si del sistema de relacions socials. Cal tenir present que la nostra activitat diària sobrepassa la immediatesa de l’acte i ens lliga a tota una lògica, un sentit comú o subjectivitat. La subversió de l’hegemonia capitalista suposa la deconstrucció de la seva quotidianitat-cultura o hegemonia i la construcció de la nostra i aquesta subversió, no es basa avui només en una lluita “societat civil versus Estat” sinó també, i sobretot, en una lluita de “societat civil versus societat civil”.

Publicat al nº7 de Revolta Global (Juny 2004)