La propera estafa del 40.000 milions d’euros

Per Jesús Gellida [1]

En el seu discurs d’investidura Rajoy va augurar un ajust d’uns 16.500 milions d’euros en el pressupost del 2012 basant-se amb dades sobre el dèficit del govern anterior. Però, fa pocs dies, després de l’inici de l’inici de l’ajust amb unes retallades de 8.900 milions i de l’augment de l’IRPF i l’IBI (amb el suport de CIU), la xifra a ajustar ha augmentat fins al voltant dels 40.000 milions d’euros. Ara es justifiquen dient que no coneixien les dades i que, per tant, els càlculs de l’anterior govern van ser erronis. Tot i això, és curiós que aquesta xifra sigui la mateixa que la agència de qualificació Moody’s va exigir que s’havia d’ajustar, és a dir, que retallar en despesa pública.

Aquesta situació fa plantejar-se la pregunta de qui mana a l’Estat. La resposta crec que és bastant clara ja que aquest govern, al igual que l’anterior, i juntament amb altres d’Europa, esta sota la direcció dels mercats financers, és a dir, de la banca, les companyies asseguradores i els fons especulatius; sense oblidar a les grans patronals, com és el cas de la CEOE a l’Estat espanyol.

Aquests poders financers i empresarials controlen, o si més no tenen gran influència sobre institucions internacionals com el FMI, i institucions europees com el BCE o la Comissió Europea. Així, com a conseqüència directa de la seva influència, prèvia rebaixa per part de les agències de qualificació de les notes de solvència d’alguns països europeus, aquestes institucions (que no tenen gaire de democràtiques, per no dir res) pressionen als Estats per a que apliquen més mesures d’austeritat que posen en perill drets socials i laborals històricament conquistats. Cosa que ja els va be a alguns d’aquests governs per a justificar unes mesures que fa temps que la seva classe social persegueix.

Així doncs, amb aquest panorama i amb un context del voltant de 5 milions d’aturats a l’Estat i de més de 700.000 a Catalunya [2] la CEOE, a través del govern actual, no vol deixar passar l’oportunitat que li brinda aquesta estafa (vull dir aquesta crisi) per aconseguir abaratir encara més l’acomiadament (es parla d’un acomiadament improcedent de 20 dies), per reduir els salaris, per devaluar la negociació col·lectiva o per limitar el dret de vaga, entre d’altres.

Així, tenim que en aquest període de shock en el que es troba la majoria de la població, per les mancances i necessitats que pateix, els poders financers i empresarials imposen a gran velocitat a traves dels seus governs un programa de destrucció sistemàtica dels serveis públics i dels drets laborals que, almenys asseguraven un mínim de protecció social.

Tots i totes tenim constància dels rescats de la banca amb milers i milers de milions d’euros públics, així com de les facilitats que per aquesta ofereix el BCE (no així per als Estats). Així mateix, coneixem que hi ha alternatives a les retallades com per exemple una reforma fiscal progressiva que gravi a les grans fortunes, la persecució del frau fiscal, etc [3]. Però, cal destacar que tot això i més hi ha que exigir-ho, que lluitar-ho. Per tant, la mobilització continuada e intensa, el més unitària possible, i les accions de protesta activa com tancaments als centres de treball (públics i privats) són els instruments que hem d’utilitzar per fer front a aquesta estafa que els banquers i els grans empresaris han creat per al seu benefici.