La Plataforma després del 14-M

José Téllez

Al juny del 2003, el PP tornava a guanyar les eleccions municipals després de uns mesos de forta mobilització contra la guerra, i una certa desmobilització va calar en alguns nous sectors del moviment contra la guerra. Un any després... com s’ha girat la truita! Tenim nou govern i les tropes espanyoles d’ocupació a l’Iraq ja son de tornada. Els que van intentar vendre els resultats electorals de les municipals com un “fracàs” del moviment antiguerra ara han hagut de veure com la ciutadania de nou prenia consciència, solidaritzant-se amb les víctimes mortals de Madrid, com tothom es mobilitzava per denunciar la guerra i l’ocupació, de manera gairebé “espontània”. Què ha canviat en un any? Un èxit enorme de la mobilització contra la guerra, capaç de fer “madurar” a la ciutadania i de donar-li instruments per incidir en les decisions dels seus governs. Aquest èxit, a Catalunya, es degut en bona part per la Plataforma Aturem la Guerra, causant de les grans mobilitzacions de Barcelona i la resta de capitals catalanes.

La Plataforma, que va començar ja fa uns anys amb les manifestacions contra la guerra de l’Afganistan, va esdevenir l’espai d’acció unitari més gran a Catalunya contra la guerra (i m’atreveixo a dir a tot l’Estat espanyol). Més de 300 grups hi formàvem part (grups ciutadans, organitzacions polítiques, partits, sindicats, ONG, etc.). La convivència tots aquells mesos de mobilitzacions no va ser fàcil (perquè ens enganyarem). Tots teníem clar que hi érem allà per denunciar la guerra i l’ocupació de l’Iraq, però també era clar que alguns tenien més interessos electoralistes en l’èxit del moviment que d’altres. La voluntat de continuar amb aquest marc d’unitat va fer diluir les nostres diferències en busca de resultats per al moviment, i ja avui dia els podem veure.

Però... què passa ara? Aznar ha sigut derrotat i cap soldat espanyol intervé en l’ocupació de l’Iraq. I, perquè negar-ho, la Plataforma ha catapultat al poder al PSOE (a falta d’una alternativa política convincent, tot s’ha de dir), lo que vol dir que hi ha un sector del moviment que ara pren les decisions. I això ara fa perillar la continuïtat de la Plataforma.

Que vol dir això? La Plataforma està cometent certs errors que s’han de destacar. Hi ha qui diu que la lluita contra la guerra al Estat espanyol ja no té sentit, però cert és que la guerra i l’ocupació continuen, i amb més duresa que mai (sumant el escàndol internacional de les tortures), per això es contraproduent convocar un “acte festiu i reivindicatiu” com es va fer a Barcelona el passat 15 de maig. Quin missatge donem a la ciutadania amb el lema “Celebrem el retorn de l’exèrcit espanyol de l’Iraq”? Cert que cal transmetre que el retorn de les tropes es un èxit de les mobilitzacions, per marcar precedents, però fer una “festa” per “celebrar”...

La situació a l’Iraq no permet cap festa ni cap celebració, i el nostre èxit ha de servir per continuar mobilitzant més que mai. No donem arguments als que pretenen fer veure a la Plataforma com un apèndix socialista que obre pas als seus al govern. No hem d’admetre cap tipus de instrumentalització. Més ara, quan tot el moviment anti-guerra internacional ens mira detalladament amb ganes d’aprendre de les nostres experiències i resultats.

La nova situació política després del 14-M és un repte per a la Plataforma, una prova de foc que ens demana molta cautela. Es va proposar (sense que prosperés) una reunió de delegats de la Plataforma amb el nou president Zapatero per informar-li de les nostres demandes de retirada de les tropes, lo que fa creure que alguns integrants de la Plataforma no entenen del tot quin és el paper dels moviments socials en la societat. Ara Afganistan sembla ser un tema tabú, quan el ministre de defensa Bono anuncia que enviarà cinc-cents soldats més a ocupar la zona que encara està en guerra imperialista. Pocs s’atreveixen a arribar a un consens per denunciar els articles del projecte de Constitució Europea que parlem de rearmament (art.I-40.3) i avalen el concepte de “guerra preventiva contra el terrorisme” (art. I-42 i art. III-231), per no dir que abans que es retiressin les tropes en el debat “amb ONU o sense” era difícil arribar a acords. La Plataforma, des de el carrer (el seu lloc natural) ha de denunciar aquesta Constitució Europea militarista, hem d’exigir el retorn de les tropes espanyoles d’ocupació de l’Afganistan (amb la duresa amb que ho vam fer amb les de l’Iraq), i la fi de l’ocupació de l’Iraq i Palestina. Tot és la mateixa guerra, la guerra global contra el “fantasma” del terrorisme, i el color del govern que hi hagi no ens ha de condicionar en les nostres exigències.

Que ningú ens prengui això com una acusació destructiva a la Plataforma, no és sectarisme. Que serveixi per a debatre el nou paper que aquesta ha de cometre en els moviments socials contra la guerra. Un espai polític d’acció així, tan unitari i ampli, és un tresor que val molt la pena salvar, un esforç valorat i envejat per molts. Superem junts les nostres diferències, però no podem perdre la coherència. No la podem perdre ara, quan molts i moltes companyes de tot el món ens miren amb l’esperança d’aconseguir els nostres èxits.

Publicat al nº7 de Revolta Global (Juny 2004)