Per l’alliberament gai, lesbià i transsexual

Patrici Larousse

El dissabte 15 de maig, un bon grapat de persones es va concentrar davant la casa Batlló, al passeig de gràcia de Barcelona, convocades per les organitzacions de gais, lesbianes i transsexuals més representatives de Catalunya. Tot i que haguera sét desitjable una participació més massiva a l’acte, els principals mitjans de comunicació se’n varen fer ressò. Emperò, hom podria pensar per què? Per què, ara que s’estan assolint uns drets que temps enrere si se somiaven, ara que fins i tot gais i lesbianes es podran casar i adoptar criatures a l’Estat espanyol, per què continuen reivindicant? Que no ho tenen tot, ja? Què més volen? Doncs, resulta que aquella concentració de què us parlava adés es va muntar per tres fets que varen succeir en molt poc temps. El primer passà a l’andana del tren de Passeig de Gràcia. Dos al·lots esperaven el tren quan un grup de caps pelats, tres nois i dues xiques, els van insultar i estomacar de valent. La policia va identificar els agressors però no cregué oportú de detenir-los. Al clínic, se’ls va donar l’alta i al cap de tres dies, un d’ells tenia un quall al cervell. La policia havia argumentat que no els havia detenguts perquè pensaven que la lesió era lleu. Quantes negligències quan s’apallissa uns gais! També cal tenir en compte que l’agressió es va cometre un dissabte a les 23 hores i les 30 persones que s’estaven a l’andana no van fer absolutament res per socórrer les víctimes. El segon cas que motivà la concentració damunt esmentada va passar a Sabadell, i és més dilatat en el temps, atès que el vailet va ser agredit 4 vegades en un any sense que la policia nacional no fes res per detenir els culpables, també perfectament identificats. Evidentment, aquest cas s’emmarca dins la problemàtica particular de Sabadell on se sap que uns escamots neonazis organitzats agredeixen diferents sectors de la població (gais, immigrants, independentistes, etc.). L’organització que porta aquesta cas, el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) ha exigit el cessament del comissari per benevolència envers els grups d’ultradreta i, com a mínim, ineficàcia més que provada, i ha demanat una reunió amb el delegat del govern. El tercer cas s’esdevengué quan la concentració ja estava convocada per protestar per les dues primeres agressions, a la sortida d’una discoteca gai del carrer Balmes de Barcelona. Una parella va ser apallissada, després va cridar la policia la qual no va comparèixer. El FAGC, que també porta aquest cas, ens informa que la denúncia interposada es va haver d’arxivar perquè els agressor no es van poder identificar.

Aquests fets tenen la virtut d’il·lustrar on rau realment el tema central pel que fa a la qüestió de l’alliberament gai i lesbià: l’homofòbia! La fòbia, el temor, l’aversió, la desconfiança envers tot allò que puga significar “homosexual”. No negarem pas que, ara i ací, estimar i/o desitjar persones del mateix sexe siga més bo de viure que anys enrere. L’any 1970 es va crear la primera organització per l’alliberament gai i lesbià a Catalunya. Gràcies a les seues lluites, va aconseguir que es derogàs la llei franquista de “Peligrosidad social” que engarjolava putes, maricons, maleantes, etc. Amb el temps, sorgiren més organitzacions que expressaven una diversitat de plantejaments polítics o, senzillament, de gustos, d’estètiques, etc. El gueto passà de la clandestinitat a la llum del dia (o més aviat de la nit). Una munió de bars, discoteques, botigues, saunes, restaurants, hotels, etc., es van crear a Catalunya, tots adreçats a gais i/o lesbianes, seguint l’evolució del moviment gai i lesbià a la resta d’Europa i Amèrica del nord. Fins i tot, indrets del nostre país com ara Sitges i Eivissa són uns símbols del lleure gai coneguts a escala internacional.

Emperò, com n’és d’enganyós aquest retrat! Mentre ens divertim, cantam, ballam i lligam dins el gueto daurat, a fora l’homofòbia continua bullint. O fins i tot a dins com ho mostra l’últim cas suara comentat, a la porta mateixa d’una discoteca gai, al cor del mal anomenat “gaixample”. I aquesta homofòbia no consisteix pas només en la seua cara més ferotge, ço és, l’agressió física, cara que la majoria de la població poc o molt rebutja. L’homofòbia continua grunyint en les actituds, en el llenguatge, en les omissions que tanquen persones dins l’armari de la invisibilitat, en el fet de considerar que tothom és heterosexual mentre no es demostri el contrari, en la criminalització de certes pràctiques sexuals, com ara la penetració anal, atribuïdes –erròniament, no cal dir-ho!- als gais (ves-te’n a prendre pel cul! O bé pel sac, tant se val, càstig suprem?... ignorants!). Lluitar contra aquesta homofòbia més perillosa perquè més subtil, vet ací el principal repte del moviment per l’alliberament gai i lesbià de les properes dècades.

28 DE JUNY, DIA INTERNACIONAL PER L’ALLIBERAMENT GAI, LESBIÀ I TRANSSEXUAL

MEMÒRIA ANTIDISCRIMINATÒRIA 2003-2004, 19 de juny a la Casa Elizalde, a Barcelona, carrer València, 302. Organitza: FAGC

MANIFESTACIÓ dia 26 de juny a les 18:30 hores, plaça Universitat de Barcelona

FESTA el mateix dia a la mateixa plaça Universitat, a les 23 hores

Organitza: Comissió unitària 28 de juny

Publicat al nº7 de Revolta Global (Juny 2004)