La mobilització, primer pas per aturar les retallades

Per Jordi Creus

El proper dissabte, dia 28 de gener tindrà lloc a Lleida (Pça. Ricard Viñes, 17:30h), així com a la resta de capitals de província, una manifestació davant la convocatòria realitzada pel Fòrum Social Català sota el lema “No a la dictadura financera, aturem les retallades”, en la qual es posarà de manifest el rebuig a les polítiques teledirigides per la banca i els mercats per liquidar l’estat del benestar.

En un context com l’actual, la convocatòria d’un acte com aquest és una bona notícia. Som conscients que la mobilització és el primer pas per aturar les retallades. Però serà necessari fer-ne d’altres i de més valents si realment volem aturar l’allau de mesures antisocials. Més enllà del que ens puguin dir i ens vulguin fer creure, l’objectiu darrer d’aquestes mesures, impulsades des del govern de la Generalitat i de l’Estat (que ningú pensi que només venen de “fora”) és assolir un estat del benestar a nivell nord-americà i uns drets laborals de base asiàtica.

Després de l’injecció de sumes ingents de diner públic per reanimar la banca, la qual cosa ha originat les xifres vermelles del deute (és a dir, la privatització dels beneficis i la socialització de les pèrdues), sanitat, educació, gestió de l’aigua, i prestacions socials es troben en el punt de mira. Si això no fos suficient, organitzacions sindicals que s’atribueixen la defensa dels interessos dels treballadors i treballadores, accepten pactes de congelació salarial que accentuaran l’empobriment del conjunt dels assalariats, aquells que més hi tenim a perdre.

Així doncs, no calen més arguments per mantenir viva la lluita al carrer, als centres de treball, escoles, instituts, centres d’atenció primària, hospitals, etc. Ens serà difícil per això entendre la presència en aquesta manifestació de persones vinculades a organitzacions que, des d’un govern d’esquerres, van iniciar polítiques que clarament afavoreixen els interessos del capital financer, com ara la LEC, que obre la porta a la privatització progressiva de l’ensenyament. També aquells representants d’organitzacions que per una banda defensen la plena ocupació i per l’altra acorden reformes del mercat laboral que augmenten la precarietat i la flexibilitat i increments en l’edat de jubilació.

Camuflats en una manifestació que no vol saber res de sigles i banderes, s’hi mouran com peix a l’aigua. Seria interessant que expliquessin què hi venen a fer, primer per no desacreditar una manifestació honesta i convincent amb els objectius proposats, i finalment perquè alguns no volem que se’ns hi confongui.