Un altre sindicalisme és possible

Pepe Gutiérrez

En qualsevol lloc i moment, no és possible parlar del sindicalisme existent sense que algú mostri el seu neguit i desencant, fins que el personal més identificat amb els aparells dominants es veu obligat a puntualitzar que, bé, no es pot arribar més lluny, i sol atribuir una situació marcada amb el constant deteriorament dels drets laborals com conseqüència del desinterès existent. Un argument que podria tenir sentit si no fos que quan es desenvolupa una mobilització, la burocràcia sindical tendeix, per principi, a detenir-la o a atenuar-la per desplaçar tot moviment fins el terreny d’una “negociació” en la que arrabassar algunes contrapartides per presentar-les com victòries.

Es pot assegurar que el malestar es profund i generalitzat.

Qualsevol conversa amb una mica de criteri, ens porta a un raonament de principi. Considerant que al igual que com el cafè descafeïnat existeix un comunisme i no diguem, un PSOE sense socialisme, això per no parlar d’una democràcia tancada en la que la economia “social” de mercat, se ha quedat en mer mercat, es comença a entendre que hi hagi uns sindicats sense sindicalisme, lo qual resulta especialment greu en Comissions Obreres, que va practicar el sindicalisme en la clandestinitat, i va encapçalar un procés de lluita que, entre d’altres coses, va fer la mera continuïtat (reformada) del franquisme impossible, i va aconseguir conquestes socials que avui son considerades com pures utopies.

La iniciativa obrera es va convertir en retrocés amb els Pactes de la Moncloa.

Des de llavors , si hi ha una paraula que defineixi l’historia última del nostre moviment obrer, aquesta paraula és: retrocés. I seria més cert si s’anteposés l’adjectiu constant. Constant retrocés.

Es podrà al·legar que en aquesta involució ha tingut molt a veure la victòria de les grans corporacions que sota el nom del neoliberalisme han acabat imposant els seus criteris (les inversions i els beneficis són lo primer) com una cosa irreversible. Tant es així que la “vella classe obrera” acabaria totalment descol·locada en una “Santa Transició” que utilitzant paraules màgiques com “consens” o “normalització” (els beneficis no es qüestionen, les lluites es presenten com “successos” i “pertorbacions”) orientada cap a la total recuperació de la iniciativa empresarial (sobretot multinacional). Claudicació rere claudicació, els sindicats (sotmesos a la lògica institucional) acabarien convertint a la majoria treballadora en el parent pobre de la mateixa democràcia que havia fet possible, i que en un principi va anar molt més enllà de lo que una classe dirigent que no havia tingut problemes amb la dictadura, estava disposada a admetre.

Progressivament, el moviment obrer acabaria situat íntegrament a la defensiva, sense cap incidència política, i sense més capacitat que la de “contenir” en lo possible les agressions, obligant al neoliberalisme i la seva aspiració última, rotundament expressada per Margaret Thatcher, que és reduir els sindicats a meres peces del engranatge, o sigui, portar-les al seu propi terreny. El seu terreny va quedar expressat en una frase cèlebre: “La societat no existeix, existeixen els individus”, o sigui la llei dels més forts. Això tanmateix, no deixa de resultar raonable, poques coses bones es podia esperar de “demòcrates” com els conservadors britànics amb un historial en el que el recolzament a Mussolini o Franco no és lo més greu. Lo pitjor de tot era que la esquerra oficial, i els funcionaris sindicals s’adaptaran al neoliberalisme, a la seva lògica, als seus poders mediàtics, això si, expressant a una difusa voluntat de “moderació” i “humanització”... “El Roto” expressava perfectament aquesta conversa dibuixant els gestos de dos empresaris eufòrics, i en el que un deia: No és fantàstic comptar amb uns sindicalistes que semblen que han estudiat empresarials?

No obstant, dit això, la qüestió primordial no és un altre que la de buscar alternatives.

A primera vista, aquestes alternatives no semblen en absolut fàcils. No sembla que hi hagi pols d’inquietud en la UGT, mentre que en Comissions, a pesar de que congregui encara el sector més combatiu de la classe obrera a l’Estat, l’esquerra sindical no ha fet més que retrocedir, i en això la desaparició de la LCR (i del MCE) van tenir molt a veure. Tot indica que les expectatives obertes per la CGT han acabat trobant un sostre, en part per les seves pròpies contradiccions derivades del seu anarcosindicalisme tancat (això mereix una aclaració més detallada). Aquesta “foto” seria però incompleta si no féssim constar l’existència d’una dissidència que s’expressa dins i fora dels sindicats, i que expressen a través de diverses experiències (la Xarxa d’empreses en crisis, la convocatòria del May Day, amén d’un extens mapa de col·lectius encara dispersos), la manifesta necessitat de treballar per un altre sindicalisme.

Sol considerar-se que “ara” treballar per un altre sindicalisme resulta molt més difícil que abans quan els treballadors depenien d’un jornal sense a penes més dret, o que en els temps en els que el franquisme empresonava i torturava. Convé recordar que llavors també semblava molt més difícil que el que ens sembla ara, quan la perspectiva del temps ens permet apreciar com un altre sindicalisme va ser necessari, i també possible.

Crec que ha arribat el moment d’obrir un debat sobre un altre sindicalisme, un debat obert que es recolzi en els exemples de lluites contra la corrent (com la de Miniwatt i altres), i en totes les experiències parcials impulsades des de tot lo que es mou en oposició al sindicalisme descafeïnat.

Això significarà qüestionar tot lo que s’hagi de qüestionar, i al mateix temps analitzar i aclarir tot una amplia gamma de qüestions que van des de la apreciació de perquè s’ha arribat fins aquí fins el reconeixement de totes les dissidències, des de la reconsideració de tots els valors del sindicalisme combatiu fins als desafiaments que planteja la situació laboral de les noves generacions, passant per el paper de la dona, seguint amb el que s’està creant amb els emigracions denominades extracomunitàries, el paper de les nacionalitats, el reconeixement de la pluralitat ideològica (o religiosa), sense oblidar la nova relació entre lo nacional i lo internacional que ens planteja la globalització capitalista, sense oblidar la obligada crítica al consumisme, la defensa ferma dels criteris ideològics, i un llarg etcètera.

Resumint: encara que el sindicalisme dominat sol provoqui frustració, ja existeixen les armes de la crítica per donar-li una expressió programàtica a la sima de dissidències que es van sumant encara d’una manera dispersa, i per lo tant, s’imposa un treball i una reflexió sobre com sortir dels actual pantà per recuperar la iniciativa des de sota, i recuperar la capacitat de iniciativa en la lluita de classe i la acció política. Hi ha que donar un salt qualitatiu, el mateix que expressava (al revés) aquell magnat que contemplant una manifestació altermundista, va comentar: “Mentre aquestes manifestacions no arribin a les empreses podem estar tranquils”.

Les manifestacions ja hi són, ara s’han de portar a les empreses, però això només ho podrà portar a terme un altre sindicalisme.

Publicat al nº7 de Revolta Global (Juny 2004)