Tunísia: Els oportunistes i la revolució

Per Gilbert Achcar [1]

Com si estiguessin imbuïts de l’esperit de l’orientalisme occidental, tal com el va definir Edward Said, alguns àrabs han arribat a sostenir que en la majoria dels seus congèneres ha arrelat una mentalitat despòtica a resultes dels seus antecedents culturals i educatius. Un defensor de semblant opinió en un passat no tan llunyà és Moncef Marzuki, el president transitori de Tunísia, quan encara es trobava a l’exili a França sent opositor al règim del president anterior, el tirà Zine el Abidine Ben Ali.

En un article que va publicar en el lloc web d’Al Jazira el 19 de febrer de 2010, Marzuki va citar la arabista francesa Béatrice Hibou (que pertany a l’escola orientalista), autora de La force de l’obéissance: économie politique de la répression en Tunisie (La força de l’obediència: economia política de la repressió a Tunísia), per explicar la suposada "obediència" dels tunisians als tirans, atribuint-la a una mentalitat arrelada en el transcurs de generacions (tesis que han estat refutades contundentment per el professor tunisià Mahmud Ben Romdhane en un recent llibre publicat en francès).

Marzuki va afirmar que qualsevol que llegeixi el llibre de Hibou "comprèn que el que desconcerta dels àrabs als occidentals és la nostra transcendent capacitat per obeir els governants més corruptes, mentre que la cultura occidental està basada en la negativa a sotmetre’s a la injustícia i en la legitimació del dret a oposar-s’hi". D’aquesta manera va afegir a la imatge orientalista dels àrabs una imatge idealitzada de la "cultura occidental", com si fos un do etern, i va ometre el fet que els règims més despòtics de la història moderna es van establir després de la Primera Guerra Mundial en dues de les civilitzacions occidentals més antigues, Itàlia i Alemanya. També oblida el fet que amb anterioritat Occident havia conegut un llarg període de monarquia absoluta.

Marzuki va anar encara més lluny, superant fins i tot la orientalista francesa: "Escull qualsevol tunisià o egipci o iemenita que passi pel carrer i dóna-li el poder. Hi ha un 90% de probabilitats que no actuarà de manera molt diferent que Ben Alí o Mubàrak o Saleh". Un dels principals èxits de les revolucions àrabs en curs pel que fa a la imatge dels àrabs és que han destruït la caricatura creada per l’orientalisme occidental sobre la submissió àrab i l’addicció cultural dels àrabs o els musulmans al servilisme, com si odiessin la llibertat i estimessin la tirania. L’onada revolucionària que va començar a Tunísia i encara es troba en la seva fase inicial ha demostrat al món sencer que els àrabs odien la tirania i anhelen la llibertat tant com qualsevol altre poble. També ha demostrat que quan "aspiraven a la vida" -per citar el famós vers del poeta tunisià Abul-Qasim al Shabi- i van aconseguir trencar la barrera de la por, els àrabs van protagonitzar revoltes que es van convertir en un model digne de ser imitat a tot el món.

Quan Marzuki va tornar a Tunísia després de la caiguda de Ben Ali, es va veure tan imbuït de l’eufòria revolucionària que per un instant va recórrer a l’anàlisi de classe, a l’estil de l’esquerra radical, publicant el 10 de març de 2011 aquestes lúcides paraules: "Els revolucionaris no són els que recullen els fruits de la revolució. Darrere dels revolucionaris vénen els oportunistes, i després de l’èpica arriba l’hora de les esperances frustrades, que els pobres de Sidi Bouzid tornin a la seva pobresa i els que habiten en els cementiris del Caire retornin als cementiris. No s’aporten solucions radicals als seus problemes, sinó tan sols un munt de promeses que poden o no complir-se. Pel que fa a qui surt guanyant més, en el nostre cas és la burgesia: gaudia d’un nivell de vida digne sota el despotisme, però les seves vides estaven enverinades per la corrupció regnant i la manca de llibertat. Amb la fi del despotisme, la burgesia -gràcies als sacrificis dels humils i els pobres- suma als seus drets econòmics i socials els drets polítics que abans se li negaven, mentre que les classes pobres, al seu torn, aconsegueixen llibertats polítiques que no omplen les boques famolenques."

La saviesa popular diu que el poder corromp. Després de ser nomenat president de Tunísia, Moncef Marzuki va deixar de comprendre per què el poble de Sidi Bouzid es va negar a tornar a la seva pobresa, va rebutjar les promeses buides i va insistir a reclamar solucions radicals als seus problemes. De sobte la seva negativa i la seva insistència li resultaven tan desagradables que va utilitzar els arguments habituals del tirà, com si volgués confirmar el que havia escrit dos anys abans. Quan li van preguntar en una entrevista a Al-Jazira, emesa el 20 de gener de 2012, sobre les protestes populars que no cessen a Tunísia des de la caiguda del tirà, Marzuki va contestar que eren, d’una banda, fruit del llegat del règim enderrocat i de la paràlisi econòmica, i va afegir: "Però també la manipulació, politització i incitació per part d’alguns sectors, bé per falta de responsabilitat, bé amb la intenció de sabotejar aquesta revolució; intervenen aquests dos factors. Hi ha gent que jo considero irresponsable, com l’extrema esquerra que diu ara que estima la revolució i sap que aquest Govern està en el seu primer mes, això és el que jo considero una irresponsabilitat."

És una cançó amb la qual els tunisians i els àrabs en general estan familiaritzats: les masses mai s’alcen per si soles contra les seves miserables condicions de vida, sempre hi ha "agitadors," "subversius," "irresponsables" i "extremistes" de diferents colors polítics que les inciten a protestar i rebel•lar-se. Aquesta lògica no entén que la fúria davant l’explotació i la misèria condueix d’una manera natural a la radicalització política i tergiversa aquest fet amb la idea que són els radicals els que generen la indignació pública davant la misèria i l’explotació. El que no entén el nou president tunisià és que la seva crida del passat mes de desembre a una treva social de sis mesos estava condemnada al fracàs perquè no va venir acompanyada de cap programa que reflectís una intenció real del nou govern tunisià de respondre a les necessitats evidents i les demandes bàsiques de la població, per les que el poble es va rebel•lar i va tombar Ben Alí.

Hamadi Jebali, un dirigent del Moviment Ennahda i primer ministre del Govern de transició tunisià, no va dubtar a afirmar a Al Jazira (22 de gener de 2012) que el declivi econòmic de Tunísia durant l’any passat "es deu als fenòmens de les assegudes , els bloquejos de carreteres i les vagues salvatges". Va afegir que aquestes protestes massives impedien la realització de nous projectes d’inversió que crearien "milers" de noves oportunitats d’ocupació.

D’acord amb les pròpies paraules de Marzuki esmentades més amunt, els senyors que estan ara en el poder volen que les masses posin fi a les seves lluites ara que el dictador ha estat enderrocat i que "els pobres de Sidi Bouzid tornin a la seva pobresa .. . No s’aporten solucions radicals als seus problemes, sinó tan sols un munt de promeses que poden o no complir-se. Pel que fa a qui surt guanyant més, en el nostre cas és la burgesia: gaudia d’un nivell de vida digne sota el despotisme, però les seves vides estaven enverinades per la corrupció regnant i la manca de llibertat. Amb la fi del despotisme, la burgesia -gràcies als sacrificis dels humils i els pobres- suma als seus drets econòmics i socials els drets polítics que abans se li negaven, mentre que les classes pobres, al seu torn, aconsegueixen llibertats polítiques que no omplen les boques famolenques."

No cal ser molt lúcid per adonar-se que els vencedors de les primeres eleccions després de la revolta i els seus governs són realment els oportunistes i no els revolucionaris, com va dir amb raó el propi Marzuki quan encara el guiaven l’emoció i la saviesa de la revolució. La condemna de les vagues i la seva culpabilització pel declivi econòmic del país i la mateixa vella cançó dels "extremistes" i "subversius" de la "extrema esquerra" s’han convertit en el llenguatge comú dels nous governants de Tunísia i Egipte de una manera que ens recorda per força els règims derrocats.

Però les masses que un dia aspiraven a la vida i van provar el sabor de la llibertat no deixaran de lluitar i protestar fins que el "destí respongui a la seva crida", encara que trigui anys a fer-ho.

27.01.2012