"Las invasiones bárbaras"

Carles Mercadal

Las invasiones bárbaras és l’última pel·licula de Denys Arcand (Québec, 1941), un director poc conegut per aquestes contrades. Encara que el film va guanyar el premi a la millor realització estrangera en l’última edició dels Oscar, no es tracta ni molt menys de la típica producció comercial de Hollywood, cosa que demostra un cert canvi d’aires entre els crítics de l’establishment del cinema nord-americà (en la línia, doncs, de la també oscaritzada Bowling for Columbine, de Michael Moore). D’altra banda, no falten exemples que confirmen el compromís polític del canadenc Denys Arcand. Així, el 1972 va dirigir el documental Québec, Duplessis et après, on descrivia les nefastes conseqüències polítiques del mandat del primer ministre de Québec, Maurice Duplessis; el 1979 fa realitzar un altre documental, On est au cotton, que tractava la situació dels obrers que treballen a l’indústria textil canadenca, i que va romandre censurada al país durant sis anys; i l’any 1996 va dirigir un telefilm, Joyeux calvarie, on es descrivia la situació dels “sense sostre”.

Tanmateix, si Denys Arcand era conegut per alguna cosa era per haver dirigit El declive del imperio americano (1986), una pel·lícula que va llançar aquest director a la fama internacional. En aquella punyent comedia, Arcand va reunir un grup d’amics ben posicionats econòmicament, antics representants de la contracultura “progue” dels anys seixanta i setanta, que afrontaven la seva arribada a la maduresa i el context sociocultural que els tocava viure —el propi dels anys vuitanta— amb bones dosis de cinisme i d’escapisme sexual, una manera de fugir de la buidor i la frustració interior que en realitat sentien. Gairebé vint anys després, Arcand ha decidit tornar a reunir els mateixos personatges i actors per a analitzar la trajectòria vital d’aquell grup i, de rebot, reflexionar sobre la situació actual de l’imperi a què feia referència el títol de l’anterior pel·lícula.

El resultat de la reflexió no és, en principi, gaire esperançador. La trama de Las invasiones bárbaras gira entorn de l’enfermetat terminal del personatge principal, Rémy, ara ja en la cinquantena, divorciat des de fa molts anys i hospitalitzat a causa d’un càncer. Tota la pel·lícula gira al voltant de Rémy i la seva condició de moribund, que es veu agreujada per unes circumstàncies personals i socials que mostren el mal estat actual del món que ell sempre ha defensat com a professor d’història, socialista i llibertí. En primer lloc, la seva aposta pel sistema de sanitat pública l’ha portat a ser ingressat en un hospital de Montreal on les condicions imperants són una metàfora de l’estat dels serveis públics: massificació, desorganització i corrupció gestionada des de la direcció de l’hospital i els sindicats. I, en segon lloc, l’enfermetat de Rémy dóna peu al retrobament, després de molts anys, amb el seu fill Sébastien, un tauró de les finances que es dedica a especular amb accions de companyies petroleres, i que simbolitza a la perfecció els nous temps que corren, el triomf absolut dels diners i la prepotència del capital: amb els seus recursos il·limitats, el fill de Rémy (“mai en la seva vida ha llegit un sol llibre”, es queixa el pare davant la seva ex dona) comprarà sense escrúpols tota cosa i persona que pugui ser d’utilitat per fer més soportables els últims moments de vida de Rémy.

No obstant això, els esforços de Sébastien per procurar certa felicitat al seu pare indiquen que el jove no ha perdut del tot la seva humanitat, i això permet que Arcand reflexioni al llarg de la pel·lícula sobre la dialèctica entre generacions: d’una banda, els vells amics de Rémy reunits arran de la seva malaltia, els quals mantenen les seves dots per al cinisme i la ingeniositat en els diàlegs, però que s’han aburgesat i ja no poden utilitzar la llibertat sexual com a mètode subversiu; d’altra banda, els personatges que estan en la trentena, prototips d’un món caracteritzat per l’alienació i la dissolució dels valors de dècades enrera, ja siguin triomfadors (com Sébastien i la seva futura esposa), perdedors (com la drogadicta i melancòlica Natalie) o escapistes (com la filla petita de Rémy, que no pot visitar el seu pare perquè està navegant en un veler pel Pacífic); i, al mig de tots, el propi Rémy, que tot i l’enfonsament del món que l’envolta es resisteix a claudicar, doncs és el més iconoclasta i lúcid dels integrants de la seva generació. En una de les seves reflexions, Rémy pronostica que la cultura sorgida de Dante i Montaigne està arribant a la seva fi, i que el futur serà dels bàrbars (en aquest sentit, a la pel·lícula no queda mai clar quins són els bàrbars; és cert que hi ha referències explícites a l’11-S i als atemptats d’integristes islàmics, però en un moment donat Rémy anuncia l’entrada del “rei dels bàrbars” i apareix… el seu fill). Tanmateix, Rémy segueix defensant aferrissadament els seus valors de sempre (el socialisme, l’antiamericanisme, el vi, el llibertinatge, la lectura, etc.), i és mitjançant el contacte amb un personatge tan vital com Rémy que els membres de la generació més jove aniran donant mostres d’haver canviat al llarg de la pel·lícula: la prepotència dels diners donarà pas a sentiments més sincers, i el nihilisme de la drogadicció donarà pas a un interès genuí per la lectura dels clàssics.

En definitiva, Las invasiones bárbaras és un testimoni de les misèries del món actual i de les misèries de dues generacions ben diferents (al final de la pel·lícula, Rémy i els seus amics, després de repassar tots els “ismes” pels què han passat, conclouen que només els ha quedat el “cretinisme”), però també és un cant a l’esperança i la utopia, les llavors de les quals germinen en els personatges més joves malgrat els valors que tenen com a punt de partida.

Publicat al nº7 de Revolta Global (Juny 2004)