Cap a on va Izquierda Unida?

Diosdado Toledano

El fracàs electoral d’ IU en les eleccions generals passades, la pèrdua de gairebé 100.000 vots respecte l’any 2000, el retrocés d’un punt percentual, i la disminució del nombre d’escons de 8 a 3, ha obert una crisi política i de direcció en IU de conseqüències imprevisibles.

El grup dirigent constituït al voltant del coordinador Gaspar Llamazares, en lloc d’admetre la seva responsabilitat política en aquesta cadena de fracassos i d’obrir el procés per realitzar una Assemblea Extraordinària, tal com ha estat demanada des d’importants sectors d’IU, ha respost amb una fugida cap endavant, imposant el seu projecte per la via dels fets. L’últim capítol de la crisi d’IU s’ha desencadenat al voltant de la coalició amb ICV per a les eleccions europees i el regal a aquest “soci” del número dos de la llista malgrat que la formació “ecosocialista” no té suficients vots per aconseguir un sol escó en el cas de presentar-se en solitari, i, a més, forma part del Partit Verd Europeu que competeix electoralment amb el Partit de l’Esquerra Europea….

La creixent oposició interna vetlla les armes de la crítica a l’ espera dels resultats en les eleccions europees del 13 de juny. Després d’aquesta fita electoral la crisis en IU pot arribar a una fase aguda si l’equip de Gaspar Llamazares no dóna sortida al creixent malestar a la base de l’organització.

La celebració de la Conferència Político-Organitzativa d’IU a la propera tardor serà un moment en aquesta crisi. En la situació actual, una sortida pactada entre els diversos corrents i grups en conflicte és molt difícil. Tan sols la participació de la base d’IU en el debat, la realització d’un gir decidit a l’esquerra i l’elecció d’una nova direcció coherent amb aquest canvi pot donar una sortida duradora i iniciar la recuperació d’IU. La necessària catarsi d’ IU exigeix una Assemblea Extraordinària.

El xoc de projectes en IU

IU va ser la resposta política i organitzativa de la direcció del PCE al seu propi declivi en un context de remobilització política i social contra l’ingrés de l’ Estat Espanyol a l’OTAN. Era un marc on aglutinar la diversitat i pluralitat de corrents i organitzacions a l’esquerra del PSOE amb voluntat d’actuar en l’àmbit estatal, amb un model organitzatiu que buscava combinar la mobilització social amb l’activitat institucional.

Però, l’Izquierda Unida “realment existent” mai no va ser plenament coherent amb el projecte original. Llastrada pels que només buscaven un trampolí a la gestió institucional, pels desmoralitzats amb la utopia socialista, pels que van canviar la seva lleialtat a favor de la burocràcia sindical de CCOO, IU mai no va poder desenvolupar totes les seves potencialitats teòriques.

Si durant el període en què va ser coordinador Julio Anguita, IU va aconseguir les seves majors quotes d’ influència electoral, en un context de desgast i pèrdua de credibilitat del govern del PSOE, després de la victòria del PP, els errors comesos per adaptar l’acció política a aquell nou període i les debilitats de l’equip dirigent que acompanyava J. Anguita, van iniciar el declivi electoral. La resposta política interna va ser un cop de timó cap a la dreta, mitjançant el desplaçament de J. Anguita de la Coordinació General aprofitant la seva hospitalització en un dels seus infarts, i la realització d’un acord electoral programàtic amb el PSOE en les eleccions generals de l’any 2000.

La VI Assemblea Federal consagra el gir a la dreta d’IU. La cerca de l’acord amb el PSOE per governar adquireix una dimensió estratègica, la reconciliació amb la burocràcia sindical de CCOO fulmina l’autonomia d’IU. En el seu interior s’imposa la visió dels càrrecs institucionals en detriment de l’opinió d’aquells que actuen en els moviments socials; en definitiva, els sectors radicals d’esquerra són marginats i reprimits.

Per al grup de Gaspar Llamazares, l’objectiu de la VII Assemblea era establir un nou projecte per a IU culminant el procés desnaturalitzador en marxa. Es tractava de posar per escrit allò que en gran mesura ja era la seva pràctica. Una organització on prevalgués la participació institucional per sobre la mobilització, amb una orientació estratègica subordinada al PSOE, eliminant aquells components de la pluralitat, entre ells el PCE, que obstaculitzen el control d’IU pel grup de Llamazares, amb la voluntat d’agrupar tot l’espai polític entre la seva dreta i el PSOE; per això calia difuminar allò que és roig i donar prioritat a la identitat verda. Transformant-se en una versió estatal de ICV, el camí quedava aplanat per refer la unitat amb ICV de Catalunya.

Però aquest projecte va trobar una major resistència de l’esperada des de diversos costats d’IU. De fet, la proposta de canvi d’estatuts per al nou projecte va haver de ser retirada per eludir la seva derrota. Sectors que havien format part de la llista de Gaspar Llamazares en la VI Assemblea, Espacio Alternativo, sectors crítics d’ Andalusia, etc., i que posteriorment es van anar distanciant, trencaven obertament amb el Coordinador General i van confluir amb la Plataforma de Izquierda, sectors unitaris de Corriente Roja, etc., per a conformar el Bloque de Izquierda Anticapitalista a la VII Assemblea. Si s’haguéssin superat les miopies i els sectarismes d’un sector de la CUT i de Corriente Roja, una candidatura unitària dels sectors d’esquerra hauria obtingut a prop del 30% dels vots a l’Assemblea. Finalment, la llista majoritària formada pel grup de Llamazares i el sector encapçalat por F. Frutos, no ocultava la suma de contradiccions que albergava, i que han emergit abruptament després del fracàs electoral.

El creixement de la contestació interna ha tingut la seva expressió més recent en el Consell Polític Federal que va aprovar la llista de la Coalició a les eleccions europees amb el rebuig de més del 40% dels seus membres.

Crisi d’IU i recomposició de l’esquerra anticapitalista

El govern de Zapatero ha iniciat la seva gestió complint compromisos -retorn de les tropes de l’Iraq, paralització del PHN i d’aspectes de la Llei de Qualitat a l’ensenyament, etc..- inelidubles si volia afrontar les eleccions europees amb garanties d’èxit i així consolidar el resultat de les eleccions generals davant les crítiques de legitimitat que fa el PP.

Però més enllà de la cita de les europees, l’orientació de fons, socioliberal i centralista, del govern del PSOE, més d’hora que no pas tard, s’expressarà amb tota la seva cruesa, com ja s’ha vist amb la iniciativa d’il·legalitzar la candidatura d’Herritaren Zerenda a les eleccions europees.

En aquesta perspectiva el PSOE necessita neutralitzar, no solament els moviments socials, sinó també aquelles forces situades a la seva esquerra que poden convertir-se en el referent per una nova recomposició social i electoral de l’esquerra. En aquest sentit, el PSOE està aplicant cap a IU la tàctica del que es diu vulgarment “l’abraçada de l’ós”.

En el nou context polític, el projecte de Gaspar Llamazares i el seu grup, és suïcida i solament pot agreujar la crisi d’IU.

A l’agreujament d’aquesta crisi han contribuït de forma notable el bloc format pel grup de Felipe Alcaraz de Andalusia, Fausto a Madrid, i la direcció del PCC a Catalunya. El seu suport ha estat decisiu perquè Gaspar Llamazares no fos derrotat i pogués treure endavant la coalició amb ICV.

Així doncs, després de les eleccions europees, el procés de debat, d’agitació interna, l’exigència de clarificació i per un gir a l’esquerra serà difícilment contenible.

Izquierda Unida, malgrat els retrocessos soferts, organitza milers d’activistes amb influència en la classe treballadora i en la societat, segueix sent la tercera força electoral a nivell de l’estat amb més d’1.200.000 votants. En aquesta conjuntura, qualsevol procés de recomposició de l’esquerra anticapitalista conseqüent depèn, en gran mesura, de l’evolució i de la sortida de la crisi d’ IU.

La participació dels revolucionaris i de les revolucionàries, dels anticapitalistes conseqüents, en la tasca d’aconseguir l’ Assemblea Extraordinària per impulsar un gir a l’esquerra, és fonamental i pot ser decisiva. Res no justifica, quan el conflicte està a punt d’esclatar, les ruptures sectàries o els abandonaments per desmoralització.

Més enllà de les sigles, i dels aparells, està el patrimoni format per milers d’activistes, la consciència dels quals és d’esquerra anticapitalista, comunista, o revolucionària.

Aquest patrimoni ha de romandre, ha de ser organitzat, per facilitar els futurs processos de recomposició de l’esquerra anticapitalista. Tant com aquelles i aquells que busquen a la seva esquerra quan se senten defraudats amb l’actuació del govern del PSOE, com amb els que des dels moviments socials avancen en la consciència que és necessària l’acció política per realitzar altre món possible, unint els seus esforços en una organització política de l’esquerra anticapitalista conseqüent.

Publicat al nº7 de Revolta Global (Juny 2004)