El segle de la barbàrie

Enzo Traverso

La primera guerra mundial funda el segle XX. És en aquesta guerra "total" que cal buscar les arrels de l´extermini industrial, de la mort anònima de la massa, del remodelatge autoritari de les societats europees en el periode d´entre guerres. I és en aquesta crisi global, econòmica, social, política i moral que s´origina una brutalització de la vida política de la qual els feixismes seran el desenllaç extrem. En el marc de les guerres civils i de les revoltes obreres que sacsegen una gran part del continent entre 1918 i 1923 -Des de Rússia a Alemanya, d´Hongria a Itàlia-, el feixisme es presenta com un fenòmen tipicament contrarevolucionari, antidemocràtic i antiobrer. Des d´aquest punt de vista, és l´hereu de la contrarevolució que va marcar el "llarg" segle XIX, des de la coalició antifrancesa de 1793 a les massacres de Juny 1848 i de la Comuna.

Els demagogs

Però la contrarevolució del segle XIX no és ni conservadora ni purament reaccionària, vol ser una "revolució contra la revolució". Els feixismes no miren al passat, volen construir un món nou. Els seus líders no venen de les antigues èlits, sinó que provenen dels residus socials d´un món descomposat. Són els demagogs nacionalistes que han renegat de l´esquerra, com ara Mussolini, o predicadors com Hitler, que s´adonen del seu talent de "conductors de masses" en el marc de la desfeta alemanya. Parlen a les masses a les quals mobilitzen mitjançant mites regressius (la nació, la raça, la "comunitat guerrera") i mitjançant promeses escatològiques com ara "El Reich milenari”. Tot plegat resulta una ideologia antihumanista que troba els seus filòsofs de Gentile a Schmitt, de Jünger a Céline. Tot plegat resulta una política que desplega tota la seva força destructiva gràcies a la segona guerra mondial, on anticomunisme, imperialisme i racisme fan un front comú a la guerra nazi (entre 1941 i 1945, l´aniquilació de la URSS, la conquesta de l´"espai vital" i la destrucció dels Jueus).

Una barbàrie moderna

La nostra inteligència del segle XX hauria de basar-se en aquesta màxima: el feixisme no va ser el producte d´una recaiguda de la civilització dins una bestialitat ancestral. Les seves violències rebelen la necessitat d´una barbàrie moderna, alimentada per ideologies que fan servir les tecnologies més avançades. Una barbàrie simplement impensable fora de les estructures de la civilització moderna: la indústria, la tècnica, la divisió del treball, l´administració burocràtica-racional. La barbàrie moderna del feixisme trobarà la seva síntesi en l´extermini "racional " i industrial de sis milions de Jueus, durant la segona guerra mondial: Auschwitz va canviar la nostra imatge del món i de la civilització. La humanitat no va sortir indemne i tampoc el marxisme. Aquesta màxima indica que l´alternativa exposada per Rosa Luxemburg abans de la Primera Guerra Mondial -socialisme o barbàrie- hauria de ser reformulada en els nostres dies. D´una banda, el segle XX ha demostrat que la barbàrie no és un perill que amenaçi el futur, sinó que és el tret dominant de la nostra època i està lligada a la nostra civilització.

Totalitarismes

D´altra banda, el segle XX ha aixecat una interrogació més gran pel que fa a l´anàlisi de Marx sobre el paper del proletariat en tant que moviment històric d´un procès d´alliberament de tota la humanitat. Evidentment, ni les guerres ni els totalitarismes, ni l´experiència tràgica del stalinisme han esborrat mai la lluita de classes ni els combats emancipadors, que van conèixer un grau inimaginable abans de 1914. Però si l´anàlisi de Marx pot ser vàlid, la seva traducció pràctica queda encara per demostrar. Els totalitarismes -el feixisme i el stalinisme- s´han presentat com possibles cares de la nostra civilització, el socialisme, per contra, roman una utopia. Una utopia "concreta", segons la definició d´Ernst Bloch, però que evidentment no és una batalla guanyada per anticipat. El nostre combat és un sentiment de desfetes sofertes, de catastròfes sempre possibles, i aquest sentiment esdevé el veritable fil roig que marca la continuïtat de la història com la història dels oprimits. Aquest segle de barbàrie està fet de milions de víctimes que sovint no tenen ni nom ni cara.

L´emancipació

Reconèixer la part de memòria continguda en el nostre combat implica també un corolari: la democràcia no és una norma, sinó una conquesta històrica, el que vol dir que l´antifeixisme és indispensable per a preservar en aquest segle que comença un horitzó emancipador. Una democràcia no antifeixista seria dèbil, un luxe que Europa no es pot permetre. Avui dia rehabilitat pels apologistes de l´ordre existent com l´horitzó immutable de la nostra època, el liberalisme està molt lluny de ser històricament innocent. És la crisi de l´ordre liberal tradicional qui l´endemà de la primera guerra mondial, ha creat els feixismes: les antigues èlits liberals es van unir a Mussolini el 1922, a Hitler el 1933, a Franco tres anys més tard, per una política de no intervenció que esdevindrà una política de capitulació a Munich el 1938. Ara és el neoliberalisme qui prepara els totalitarismes de mercat i els règims globalitaris de demà.

Pensar en el socialisme després d’Auschwitz, Kolyma i Hiroshima significa arrencar-lo a les mitologies del progrés i a una visió teleològica de la Història. La seva necessitat social, ecològica i moral no implica la seva ineluctabilitat: queda una virtut del present, una utopia concreta i possible, una aposta racional que funda i justifica les nostres lluites. Un planeta desfigurat constitueix avui el nostre futur programat però res no pot impedir que aquest futur sigui posat en dubte, desprogramat, i modificat per les nostres resistències, les nostres lluites i les nostres revoltes. En aquest prisma dels possibles es basa la dialèctica que acosta la catàstrofe a l´alliberament. Enzo Traverso

Publicat al nº6 de Revolta Global (Maig 2004)