Manifestacions al carrer o negociacions a palau

Per Àngel Pagès

Hem anat a la manifestació. Una de tantes com tants són els motius que la realitat multiplica a diari. Ha començat la molt justificada mobilització contra la reforma laboral propiciada per la patronal i imposada per un govern d’extrema dreta i que també ha estat molt ben rebuda per la dreta nacionalista que administra amb el govern "dels millors" els negocis del capital a Catalunya. Sabem que aquesta reforma no és un capítol a part en el relat de la demolició social que efectua el govern real amb seu en els extramurs de la política representativa.

El llistat augmenta: Reforma laboral, retallades socials, retallada de drets (preparem-nos per la reforma del dret a vaga anunciat per Rajoy, beneït per Duran Lleida i exigit per l’exemplar patronal i la caverna opinadora espanyola i catalana). Les lògiques de la reestructuració capitalista en temps de crisi empenyen al cop d’estat normatiu i a l’estat d’excepció permanent. És tant evident la dimensió d’aquesta estafa social i política anomenada "crisi" que sorpren -no per imprevisible sinó per injustificada a totes llums- la lectura que fan els alts dirigents sindicals en roda de premsa posterior a les grans manifestacions dominicals i que incideixen en la "necessitat" de forçar negociacions entre agents socials i governs per "reformar" la reforma laboral.

Repetir que des del crack del 29 no es coneix a l’àrea occidental i capitalista cap fase més bèstia de liquidació del comú i dels drets socials, és un exercici que sembla inútil tenint en compte la retòrica constant dels pactes socials propugnats per l’aparell sindical. No és suficient l’argument de que els governs estan fets a la mida dels causants dels desastres? No és procedent criticar que Toxo i Méndez apel·lin al diàleg amb els executius de Lehman Brothers investits en ministres i alts funcionaris?

Si la descomposició del moviment obrer és un problema, afegirem que la desubicació social de les cúpules sindicals no deixa de ser una part fonamental del problema. Ja no es tracta de demanar una quasi impossible mutació revolucionària de la nostra aristocràcia sindical, però almenys els vindria bé una mica de tradeunionisme elemental, per reformista que sigui. La regeneració del model sindical dominant i decadent ha de passar per determinades divisòries que avui són ineludibles. Un govern del PP o un govern de CiU que gestionen en base als dictats dels autors materials del robatori financer que ha desencadenat l’enèssima crisi del capitalisme, no mereixen ni un pam de negociació de part d’un sindicalisme ofegat per lideratges i aparells que desestimen l’antagonisme social realment existent.

Acotarem, però, l’existència d’una esquerra sindical combativa i amb un ampli recorregut per davant que segueix mostrant dificultats de creixement i un excès d’atomització (IAC, CNT, CGT...). Però això sona a una altra vella història que exigiria altes dosis de paciència militant acompanyades d’una gran generositat en totes direccions, cosa que sovint ha brillat per la seva absència.

Les interpretacions dels liders sindicals posteriors a les manifestacions del diumenge apunten a demanar al govern "dialogar per evitar tensions al carrer". El món a l’inrevés. La llavor de la tensió està plantada i comença a arrelar. Però entre les valoracions del dia després de les manifestacions escoltem Toxo i Méndez aconsellant pactes a un govern aliat amb els que "tensionen" la societat i jugant a fer de mediadors socials. Només faltava això. La tensió social és justa, necessària i -ben organitzada- és la darrera opciò que queda a la classe obrera, a les classes populars i al comú per construir una sortida digne i diferenciada de la barbàrie que imposa la "gran coalició" dels de dalt.

Caldrà matisar, lògicament. Impugnar els buròcrates sindicals no ens pot portar a una crítica generalitzada a la qüestio sindical. I és que hores d’ara, enmig del desastre, quan la primera crisi del segle XXI avança sense aturador i despulla les classes mitjanes artificials redimensionant aquell "encara hi ha classes", es tornen a distingir alguns signes de l’antagonisme social i irrompen noves formes de contestació que amb el temps podrien arrossegar l’edifici sindical cap a la seva funció original.

Més enllà del debat sobre models sindicals, ja és temps de dir quin grau de responsabilitat tenen en el declivi de la condició i de la consciència de classe els autoproclamats liders dels "agents socials", ara convertits en portaveus del pacte i l’acord amb els de dalt. Es fa molt difícil contemporitzar segons quines coses en segons quins temps. Tot i els dilemes pendents sobre reformes i revolucions, aniria bé que almenys respiressim una certa intransigència sindical, política i social davant d’un acte de violència sistèmica com el que ens ocupa.

La força de les paraules de Marx i Engels reviu amb una renovada vigència: L’estat modern és un consell d’administració dels afers de la burgesia. Alguns referents i liders dels que podrien reforçar l’administració dels afers (de les lluites) de la gent de baix no estan per aquesta feina. La vaga general és un petit i necessari exercici de dignitat i no hauria de dependre de les notes a peu de manifestació escrites per dos liders sindicals que confonen la indignació social amb una tensió social "a moderar" esperant nous cicles i noves alternances com les que ja coneixem.

Toxo y Méndez dicen que no quieren confrontación, sino corregir la ...‎ - Cinco Días Toxo y Méndez se reúnen con CiU para tratar de suavizar la reforma ...‎ - Europa Press

"There is power in the Union", de Joe Hill, cantada per Joe Glazer, del disc The Songs of Joe Hill ...