La revolució dels clavells. Abril de 2004

Antonio Louçâ

La revolució dels clavells va ser una mera tentativa d´adaptar la societat a la mesura de les utopies irresponsables? Si pensem que sí, ens passarà com a la dreta que encara avui no sap el que va passar. La dreta de sempre mirava cap a les universitats pre-revolucionàries i només veia una colla de melenuts i barbuts que minaven la pau social amb el Manifest Comunista sota el braç. Molts d´aquests imberbes i melenuts són avui dia a les poltrones del poder i han adaptat aquest mite als seus petits cultes a la personalitat i a les seves narcisistes biografies oficials: en els annys verds, presumeixen ara, ells van enderrocar la dictadura perquè tenien una gran i generosa visió de futur.

El valor de "les coses petites"

Tanmateix, no va ser res d´això. Només aquests que s´equivoquen poden pensar que la Revolució va néixer d´uns programes grandiosos i d´uns caps il·luminats.La Revolució va néixer de les diverses necessitats de les masses. Va néixer, sobre tot, de la necessitat suprema de fer la guerra. Va néixer de la resistència passiva de la gent; fins i tot de joves analfabets que no havien vist mai Lisboa i que no volien anar cap a l´hemisferi sud. Els capitans i, especialment, els milicians que venien de les universitats, van fer la revolució? Els capitans tingueren el mèrit d´organitzar un cop d¹Estat antifeixista. Als llibres apareixen els noms dels capitans. Però quin capità podria organitzar un moviment si els peons d´aquella guerra a la fi del món morien tranquilament? Quin capità voldria acabar amb una guerra que molts feien amb entusiasme? Quin capità intentaria "matar" una guerra que anava "bé"? Aquí no es tracta d´una especulació contrafactual. Més aviat al contrari, es tracta d´exposar la realitat: una gran massa de soldats portuguesos donava l´esquena a una guerra sense sentit. La base de la desmoralització va començar abaix i va anar pujant al llarg de 13 anys. Al final, els capitans no sabien què fer. Spínola, o algú en el seu nom, va entendre que no es podia continuar una guerra quan la carn de canó començava a lluitar contra el seu destí. El moviment dels capitans va entendre que calia fer alguna cosa més i millor que escriure llibres neo-colonialistes. Rebutjar la guerra, en silenci, com van fer milers de joves: no hi ha res menys utòpic i menys visionari que aquest reflexe conservador d´algú que vol que el deixin en pau. I la pau d´aquella època, cal recordar-ho, era en bona mesura la pau podrida sota el poder dels terratinents, dels pares de família i de la policia. En el fons, es volia molt poca cosa. És cert que el jovent proletari tenia millors condicions per intuïr tot el procès: un cop rebutjada la guerra, posaria en xec tota una indústria obsoleta, que només sabia explotar els treballadors i saquejar les colònies. També és cert que el moviment estudiantil sabia, abans del 25 d´Abril, que el final de la guerra havia de portar cap a la fi del feixisme i això podria portar a terme tot un seguit de transformacions socials. Les lluites dels treballadors i dels estudiants van fer malbé el feixisme i van ajudar l´inici de la Revolució. Tanmateix, la clau de tot el procès va ser el rebuig a fer la guerra. Prosaic, minimalista i tot allò que es vulgui dir, però aquest rebuig va ser, aleshores, altament explosiu.Tot això va portar l´implosió del feixisme.

Aquí parlem de les "petites coses", fent servir una expressió del dirigent altermundialista Arundathi Roy, que ret homenatge a la Revolució portuguesa 30 anys després. La globalització capitalista dels nostres dies ens obliga a desitjar aquestes "petites coses" amb el valor revolucionari que hi havia a Portugal al 1974. Avui dia rebutjem les aventures colonials de la globalització armada. De tot això, en parlarem més endavant.

El valor de les grans paraules

Un altre aspecte en el qual la revolució dels clavells roman encara un llibre obert és la ideologització generalitzada i superficial que va invaïr la societat portuguesa. Tothom volia envoltar-se de paraules socialistes i d´expressions d´origen marxista. AL PCP, per raons lògiques, no li calia apropiar-se de cap expressió intencionada. El PS feia veure que el seu socialisme "marxista" i "autogestionari" no tenia res a veure amb la social-democràcia dels seus correligionaris nòrdics. Mario Soares va arribar a dir que Portugal havia d´entrar a la CEE perquè era impossible construïr el socialisme en un sol pais. El molt burgués PPD, que va tenir com a líder a Emidio Guerreiro que, en l´exercici del seu càrrec, va arribar a dir que la Revolució bolxevic va ser l¹esdeveniment més important del segle XX. El CDS no va votar a favor de la Constitució perquè l¹ensurt revolucionari ja havia quedat massa enrere al 25 de Novembre, tot i que, aleshores, va assegurar que simpatitzava amb el socialisme. Mentre va durar la Revolució, els principals partits contrarevolucionaris escampaven el malentès i el dubte per tot arreu. Tanmateix, el poble no es va deixar enganyar: la popularitat del projecte socialista es va extendre ràpidament perquè estava molt arrelat en l´experiència de la vida de les masses, en el sentiment de revolta contra l´explotació i la opressió del dia a dia. El conjunt del proletariat rural i urbà es va prendre molt seriosament les primeres lletres del marxisme que estava aprenent. Una prova de tot això és que va tenir un paper fonamental en ocupar els latifundis i en imposar, després del fracassat cop d´Estat spinolista de l’11 de Març de 1975, l´expropiació generalitzada del capital financer i de la gran indústria del país. Pel que fa a la burguesia portuguesa, que potser és més camaleònica que la resta, les paraules revolucionàries no lligaven amb la concepció lusa del món. A tot arreu, el mal pagador s´estima més prometre una fortuna pel dia del Judici Final que pagar en efectiu. Moltes vegades la retòrica socialista ha servit per guanyar temps. No era la primera vegada a la Història que assistien a aquest espectacle ni tampoc no serà l´última. I això en el cas portuguès té un significat universal.

Anacronismes i anacronismes

Trenta anys després, els ideòlegs conservadors i neo-conservadors que de vegades parlen de la revolució dels clavells, reconeixen que "alguna cosa" va passar, però que amb el temps tot ha quedat en la nostàlgia d´una època de grans revolucions. Portugal, pais endarrerit, hauria viscut al 1974-75 un periode anacrònic del Maig del 68, il·lumininat també per ressons de la Revolució russa. Una prova d´aquest anacronisme podria ser la transició exemplar de l´Espanya franquista cap a una monarquia parlamentària. Els mateixos ideòlegs, una bona part ex-stalinistes tocats per un senil deliri neoliberal, coincideixen a dir que la Revolució va ser una festa pel poble. Però ho fan quan els interessa, necessiten crear arguments per justificar els atacs de l´imperialisme a l´Iraq. En realitat, no hi ha una prova més evident d´estupidesa mental que la de comparar la manifestació més gran de la història a la capital portuguesa, el primer de Maig de 1974, amb els poc més de cent iraquians que apareixen en imatges a la televisió, davant l´Hotel Palestina, mentre són intimidats per un soldat que cobreix l¹estàtua de Saddam Hussein. Tampoc no hi ha una prova més evident de ceguesa i de manca de previsió que condemnar les minories manifestants, quan era obvi que hi hauria, poc temps després, grans majories als carrers que insultarien els ocupants. Tanmateix, podem esperar qualsevol cosa d´algú que es pensava que mai no podrien saber que les armes de destrucció massiva van ser una mentida.

Deixant de banda aquestes indigències, la qüestió encara està oberta: la burguesia portuguesa, aferrada a una forma obsoleta de colonialisme, era una aberració de l¹espècie? Poden les altres burguesies, més modernes i sàvies, evitar revolucions com la dels clavells? El futur ens donarà la resposta. Tot i que el present va responent poc a poc: aquella revolució suposadament anacrònica, se´ns presenta avui, tenint en compte els esdeveniments actuals, com una revolució moderna. En primer lloc, perquè els dirigents més poderosos tornen a caure en receptes colonialistes rescaldades que tenen molt en comú amb la tossudesa i la ceguesa del salazarisme. En segon lloc, perquè la resistència dels pobles a Palestina, a l´Iraq o fins i tot, a l´Afganistan, ensorra successivament els plans més sofisticats i les enginyeries diplomàtiques més elaborades. Finalment, la desfeta del partit d´Aznar ens recorda que un govern implicat en aventures colonials es posa a si mateix al bord de l´abisme molt més depressa del que hom pot imaginar. Els/les manifestants de l´Estat espanyol, aquests que, suposadament, han estat els més beneficiats d´una transició negociada, se´ns presenten, inesperadament, com els continuadors més madurs i més profunds del procès revolucionari portuguès de 1974-75.

La revolució dels pobles que volen ser lliures i per això es neguen a oprimir altres pobles. Un vell somni que torna a néixer.

Publicat al nº5 de Revolta Global (Abril 2004)