Tot està per fer... i tot és possible!

Revolta Global

Els dies que van transcorre entre la massacre patida pel poble de Madrid l’11 de Març i les eleccions del 14-M han estat especialment tensos i han posat de relleu l’existència d’una ciutadania crítica i activa capaç de contrarrestar la propaganda oficial, la desinformació i la por. Mai com entre aquestes dues dates s’havia vist l’enorme efecte polític que poden tenir un conjunt d’accions audaces d’una minoria decidida a aconseguir un modificació dràstica de la situació política. Molts de nosaltres mai no haviem viscut una situació com aquesta, en la qual un seguit de factors inesperats han creat un escenari tan convuls i una situació que requeria d’un gran sentit de la iniciativa per canviar el resultat de la partida.

Per molta gent, que porta mesos o anys participant en lluites socials, ha estat el primer cop que un seguit d’accions concretes han obtingut un ressò i uns resultats palpables que demostren que lluitar contra el poder no sempre és una causa perduda i que, molt de tan en quan, s’obren situacions en les quals, durant un breu periode de temps, tot sembla possible. L’art de l’acció política consisteix en aprofitar i treure tot el suc possible a aquestes situacions tan creatives com efímeres. Finalment, a la tragèdia de les morts provocades per l’atemptat ha seguit la derrota del PP que, a nivell internacional, ha estat reconeguda com un triomf del moviment contra la guerra, de l’oposició a les mentides del govern i de les lluites socials que s’han desenvolupat durant els últims dos anys. I, a escala estatal, la derrota electoral del PP ha estat la derrota del neofranquisme, de la jerarquia eclesiàstica, de la patronal en general i del capital financer i especulatiu en particular. La possibilitat que es doni un gir a l’esquerra en relació a les polítiques del PP dependrà del manteniment de la pressió social al carrer i a les empreses, tot i que l’afebliment polític d’Esquerra Unida i la debilitat de l’esquerra política anticapitalista dóna un marge de maniobra més gran al PSOE per seguir aplicant polítiques obertament neoliberals.

De la crisi dels atemptats a les eleccions del 14M

El drama viscut amb la mort de quasi dos-centes persones, la majoria de les quals eren de classe treballadora, estudiants i molts “sense papers”, ha creat un nou escenari en el qual la indignació i la solidaritat davant del que havia succeït van anar acompanyades pels dubtes sobre l’organització autora dels atemptats, dubtes que van anar creixent davant de la manipulació informativa descarada per part del govern, que volia atribuir la responsabilitat a ETA, ja que aquesta era la hipòtesi que beneficiava més els seus interessos electorals. No content amb això, Aznar va convocar la ciutadania a manifestar-se “en defensa de la Constitució i per la derrota del terrorisme” volent així capitalitzar al seu favor la solidaritat de la gent amb les víctimes i la indignació front a la barbàrie dels atemptats, tot catapultant el PP cap a una segura majoria absoluta. Però, a moltes manifestacions del divendres 12 els lemes del tipus “Quí ha estat?” i “No a la guerra!” van ser cridats per molta gent. També va ser molt significatiu observar els lemes de moltes pancartes anònimes: “Amb el poble de Madrid i contra la Constitució”, “CulPPables”, “ETA, Al-Qaeda, PP, terroristes els tres”, “No a la guerra, no al terrorisme”, “Amb les víctimes i contra el PP”, “Barcelona estima Madrid”, “Tots som madrilenys”, etc. Al contrari del que molta gent de l’esquerra va imaginar equivocadament, l’intent del govern de manipular les mostres massives de solidaritat i de rebuig a l’atemptat que van ser les manifestacions del 12 no van tenir èxit, en la mesura en què amplis sectors socials van ser plenament conscients d’aquesta maniobra i van manifestar-ho molt explícitament, tot transformant unes mobilitzacions parainstitucionals en un escenari de crítica i de manifestació de desconfiança vers la versió oficial dels fets. En aquest sentit, les manifestacions no van ajudar a reforçar el govern sinó que, més aviat, van esdevenir una primera esquerda a partir de la qual es van anar generalitzant i socialitzant les inquietuds i les sospites sobre el comportament del PP. Aquestes sospites van transcréixer en un clam popular l’endemà, dissabte dia 13, quan els sectors més dinàmics dels moviments i de l’extrema esquerra difussa van prendre la iniciativa –i ràpidament van ser seguits per una massa de ciutadans i ciutadanes indignades- de concentrar-se davant de les seus del PP, conforme anava guanyant força la tesi de què havia estat Al Qaeda. Val a dir que cap força política amb representació institucional va tenir el coratge, no ja d’impulsar, sinó de fer la més mínima crida de suport a les concentracions.

Dos crits van ser molt gràfics del que pensava i sentia la gent que es mobilitzava en aquell moment: “Els morts són nostres, les guerres són vostres!” i “Les bombes d’Iraq cauen a Madrid!”

Així doncs, l’”antiterrorisme” del PP ha acabat esdevenint un arma en contra d’aquest partit, ja que ha portat a la memòria de la gent el record del rebuig a la guerra de l’Iraq i a les mentides d’Aznar, Bush i Blair sobre les armes de destrucció massiva. No deixa de ser irònic que Aznar arribés a la presidència del govern el 1996 afirmant (amb un to messiànic) “en sis anys acabo amb el terrorisme” i que, vuit anys més tard, no només no ha estat capaç d’acabar amb la violència d’ETA –amb mètodes exclussivament policials que inclouen, a més a més, vulneracions creixents dels drets democràtics a Euskadi i al conjunt de l’Estat– sinó que ha estat defenestrat electoralment per la seva responsabilitat en situar, per primer cop, l’Estat espanyol al punt de mira d’un terrorisme islamista que ha comès a Madrid l’acció més sagnant mai vista a Europa occidental. El balanç de “l’antiterrorisme” d’Aznar no podia ser més satisfactori.

Els resultats electorals

El resultat de tot plegat es va veure amb les eleccions del diumenge 14, unes eleccions que, com acostuma a passar, van ser un excel·lent termòmetre –potser el millor que s’hagi inventat– per calibrar el nivell de consciència política i de radicalització del conjunt de la ciutadania. Abans de conèixer els primers resultats, l’increment considerable de la participació (d’un 13% a Catalunya i d’un 9% a la resta de l’Estat) ja era un símptoma molt esperançador que la situació podia donar un tomb. Era obvi que el gruix d’aquests nous electors eren joves que votaven opcions d’esquerres per fer fora el PP del govern. Les forces polítiques que més s’han beneficiat d’aquest increment de la participació han estat ERC i PSC a Catalunya i el PSOE a la resta de l’Estat. La pujada d’ERC s’explica, en bona mesura, pel seu paper en la creació d’un govern catalanista d’esquerres a la Generalitat, per la seva fermesa en la defensa de la via del diàleg per acabar amb la violència d’ETA i per la seva beligerància discursiva contra tot el que representa el PP. L’increment dels vots del PSC i del PSOE s’explica per la pressió pel “vot útil” que exercia l’anunci de Zapatero que només formaria govern en cas de ser el candidat més votat. Aquest fet explica que una part molt considerable de l’electorat d’esquerres tradicionalment fidel a Izquierda Unida o abstencionista es decidís a fer un vot tàctic al PSOE amb l’únic objectiu de fer fora el PP del govern i sense cap confiança en un futur govern de Zapatero. La força més perjudicada en tot això ha estat Izquierda Unida (que passa de 9 a 5 diputats –un 4.96%-, incluent aquí els dos escons d’ICV-EUiA), especialment afectada també per un sistema electoral en el qual, tot i ser la tercera força política més votada (més d’un milió dos-cents mil vots), li dóna menys representació que a forces nacionalistes catalanes de dreta (Convergència i Unió) i d’esquerres (Esquerra Republicana, que passa de 1 a 8 diputats) i al Partit Nacionalista Basc. Per altra banda, no es pot obviar que el retrocés electoria d’IU es deu fonamentalment a les divisions internes que ocasionen les lluites de poder i la creixent subalternitat de la formació vers el PSOE. L’ascens d’ERC és, sens dubte, significatiu i expressa un vot de solidaritat front als atacts de la dreta espanyola (i catalana! No oblidem que el paper de CiU va ser lamentable en el cas Carod i, sense cap mena de dubte, això els ha passat factura electoral), més que no pas una adhesió en ferm a un projecte encara massa indefinit. També és significatiu que la candidatura “Nafarroa Bai” obtingués un escó, mentre que Aralar-Zutik, tot i no aconseguir representació parlamentària, ha obtingut uns resultats molt dignes que haurien de fer reflexionar Batasuna (que ha recollit un número de vots nuls inferior al de les últimes municipals) sobre quin pot ser el seu propi futur en el cas que ETA no es decideixi a declarar una treva a tot l’Estat. També és significatiu que la Chunta Aragonesista tregués 18.000 vots més que l’any 2000: està ocupant –d’una forma tan hàbil com oportunista- l’espai que ha perdut IU degut a la seva divisió interna i a la seva creixent subalternitat vers el PSOE. No és casualitat que els dos partits més enfrontats al PP (ERC i PNV) capitalitzessin un gran part del sentiment antigovernamental a Catalunya i Euskadi, tot demostrant que, en un context de polarització, les forces polítiques que es reforcen són les que aposten per l’antagonisme vers l’adversari i no les forces seguidistes incapaces de marcar un perfil definit i una estratègia pròpia.

Nova conjuntura política

S’obre, per tant, una nova etapa en la qual el PSOE surt guanyador, però sense haver obtingut la majoria absoluta (li falten 12 diputats per aconseguir-la) i veient-se obligat a haver de comptar amb el suport d’altres forces parlamentàries d’esquerres i nacionalistes per a poder tirar endavant una nova política. Perquè és evident que la majoria de la ciutadania que l’ha votat exigirà un gir radical en relació a les polítiques mantingudes pel PP durant, almenys, els últims quatre anys: en la necessitat d’acabar amb l’autoritarisme i la manipulació informativa dels mitjans de comunicació públics; en la urgència de rompre l’aliança amb l’estratègia de “guerra global i permanent” de Bush, exigint el retorn immediat de les forces espanyoles ocupants d’Iraq; en la ruptura amb l’ofensiva neoliberal contra els serveis públics i la defensa de drets socials fornamentals; en el compromís de reconèixer la realitat plurinacional de l’Estat espanyol i de tendir ponts de diàleg que portin al respecte del dret a decidir el nostre futur a Catalunya, però també a respectar el dret a l’autodeterminació del poble basc i gallec; en la defensa d’una concepció “social” i de “desenvolupament internacional en la pau” per combatre la “inseguretat”, oposada a les mesures militar-policials restrictives de les llibertats cíviques que s’han imposat a “Occident” des de l’11S. Ni el programa, ni la composició del govern (amb un Pedro Solbes de ministre d’economia i un José Bono de ministre de defensa!), ni la pressió dels “poders fàctics” espanyols, europeus i nordamericans, ens fan pensar que Zapatero estigui a l’alçada d’aquestes exigències. Per això caldrà continuar la mobilització social, l’autoorganització de les lluites i l’esforç de reconstruir una esquerra revolucionària amb implantació social.

Què han significat les dues legislatures del PP?

Molta gent es preguntava, després de les eleccions municipals del 25 de maig de 2003, com era possible què un govern tan reaccionari com el PP encara gaudís d’un important suport popular després de les mobilitzacions contra la guerra de l’Iraq, de la vaga general o de la crisi del Prestige. L’única explicació possible era la “bonança” econòmica que ha permès a un sector important d’assalariats i de capes mitges un nivell de consum molt elevat. El suport al govern de molts pensionistes i, obviament, el recolzament entusiasta del gran capital espanyol i internacional han fet la resta.

Les dues legislatures del Partit Popular han suposat una síntesi perfecta de reaccionarisme polític i neoliberalisme socioeconòmic. Des del punt de vista econòmic, els governs del PP han suposat una gran concentració de riquesa per a les grans fortunes i les principals multinacionals, la privatització accelerada de grans empreses del sector públic, la concentració monopolística de les telecomunicacions, la banca i l’energia. La política de dèficit zero ha suposat la caiguda de la despesa social i el retall dels pressupostos d’ensenyament i recerca. L’especulació financera i la bumbolla immobiliària han esdevingut els dos sectors més atractius per a les inversions semimafioses de la burgesia espanyola. Ni ha ha cap dubte que han estat els i les assalariades, el jovent precari i els treballadors immigrats clandestins els que més han perdut amb la consolidació del capitalisme salvatge.

Des del punt de vista polític, el PP ha practicat un neofranquisme galopant pel que fa a recomposició d’un ultranacionalisme espanyol, l’ofensiva neocentralista, despreci cap a la voluntat popular –ignorància de l’opinió del 90% de la població que s’oposava a la guerra de l’Iraq-, el suport a l’església i el retall de llibertats fonamentals –com ara la Llei de Partits i el nou Codi Penal-. L’últim episodi de gestió dels atemptats ha posat de relleu un cop més les temptacions autoritàries del PP. Aquest cop, però, han anat massa lluny, i una franja molt considerable de la població ha pres la iniciativa i ha dit prou.

Publicat al nº5 de Revolta Global (abril 2004)