"Cambiar el mundo", de Daniel Bensaïd

Gerardo Pisarello

El títol d’aquest llibre (Los libros de la Catarata-Viento Sur, Madrid, 2004) resumeix de manera simple i directa la lúcida contribució de l’activista i intel·lectual francès Daniel Bensaïd al debat entorn de l’actual procés de mundialització capitalista i les seves possibles alternatives. El punt de partida del llibre de Bensaïd és la constatació que l’actual deriva militarista i imperialista de la globalització no reflecteix una simple crisi passatgera de creixement. Del que es tractaria, més aviat, és d’una crisi social i ecològica sense precedents, una veritable crisi civilitzatòria de la superació de la qual depenen les possibilitats de supervivència del planeta i de la pròpia espècie humana.

Segons Bensaïd, no hi ha res de natural en aquest procés. Contra els determinismes actuals, que tendeixen a reduir la mundialització a un producte del desenvolupament tecnològic, la globalització capitalista seria més aviat el resultat d’una contrarreforma política enèrgicament dirigida pels Estats dominants per a imposar nous règims institucionals, noves divisions territorials, noves regles comercials i jurídiques en el plànol internacional.

Les diferències en aquest punt amb l’anàlisi d’autors com Toni Negri o Michael Hardt són també notòries. La idea d’un Imperi sense “centre”, en el qual les mediacions polítiques i institucionals resulten secundàries i les relacions de dominació i jerarquia es dissolen en l’“espai llis” d’un mercat mundial homogeni, reflecteix una percepció equívoca, de perilloses conseqüències polítiques. És possible, concedeix Bensaïd, que l’Imperi sigui més multipolar i multicèfal que exclusivament americà. Però l’acumulació de capitals en el plànol mundial, lluny d’abolir les sobiranies o d’esborrar sense més les fronteres, ha generat noves formes de dominació i subordinació entre països així com una dialèctica desigual entre territorialització i desterritorialització. El propi paper dels Estats en tot el procés és contradictori. Els vincles entre multinacionals i Estats dels països centrals són més estrets que mai. I la reculada de l’Estat social, per la seva banda, ha tingut com a contrapartida l’increment de l’Estat penal i policial, del que les mesures lliberticides adoptades després del 11 de setembre als Estats Units i Europa no són més que una prolongació.

En tot cas, sosté Bensaïd, si el nucli de la globalització capitalista consisteix en una concentració sense precedents de la propietat privada, no només dels mitjans de producció sinó també de la informació, els serveis, la sanitat, l’educació, l’hàbitat, el capital genètic, l’aigua, l’aire o l’espai, les conseqüències teòriques i estratègiques que s’en deriven són evidents.

La principal, tal vegada, és el qüestionament del dret de propietat privada, que hauria de convertir-se en la pedra angular de qualsevol alternativa socialista, ecologista i democràtica a l’actual mercantilització del món. Precisament, la gran defecció de la socialdemocràcia en el seu gir al social-liberalisme seria la seva renúncia a discutir el tema de la propietat, tot contentant-se, en el millor dels casos, amb assumir la crítica liberal als perills del monopoli. En aquest context, i després de l’experiència de la confiscació burocràtica de la planificació econòmica per part dels règims soviètics, resultaria obligada una reinvenció democràtica de la idea de propietat social. En efecte, només una “nova pedagogia” entorn dels béns de domini públic, acompanyada d’una revolució fiscal, d’una radical reducció del temps de treball i de la reorganització dels ritmes vitals, permetria garantir les necessitats socials per damunt de l’interès privat i el dret de tots a existir per damunt dels drets excloents del capital.

La segona qüestió, més complexa, és la dels actors capaços de protagonitzar aquest canvi. També en aquest punt, els arguments de Bensaïd tenen com blanc a Negri i a la seva noció de “multitud”, àmpliament difosa entre els moviments de resistència a la globalització capitalista. Sense negar la seva utilitat per a captar el pluralisme i la diversitat de les resistències o el seu valor com antídot enfront de les mistificacions de l’obrerisme o del populisme, es tractaria d’una categoria inconsistent des d’una perspectiva teòrica i sociològica i buida des d’un punt de vista estratègic. Entre altres raons, assegura Bensaïd, perquè si l’articulació dels diferents colors de l’emancipació, des del verd de l’ecologisme fins el violeta de les reivindicacions de gènere, no pot provocar-se de manera arbitrària, tampoc pot resoldre’s en una “atomització neuròtica” dels agents socials. És més, seria el propi procés de globalització, caracteritzat per l’acumulació accelerada de capital i per la mercantilització de les formes de vida, el qui brindaria, sense perjudici de la irreversible pluralitat dels moviments socials, la possibilitat, encara que no la garantia, d’unitat relativa entre ells.

És precisament en aquest punt on Bensaïd, en un apassionat i controvertit exercici discursiu que inclou una oberta vindicació de Lenin, defensa la necessitat de la política com un art estratègic capaç d’operar en temps discontinus, anticipant les crisis del sistema i assumint idees i programes emancipadors en distintes escales i en diversos àmbits. Aquí els advertiments no s’adrecen només contra la “il·lusió politicista” de l’esquerra tradicional que subestima la naturalesa de l’Estat capitalista i els límits de les reformes empreses “des de dalt”. També arriba a la “il·lusió llibertària” de qui, com Negri o com John Holloway propugnen la “deserció”, l’“èxode” o la simple “fugida del poder”, sense reparar que una evasió massiva del sistema no és possible sense plantejar-se al mateix temps, i de manera realista, la transformació dels seus diferents ressorts de poder, inclòs el poder estatal.

És difícil determinar en quina mesura les preocupacions, accents i concretes línies estratègiques apuntades per Bensaïd -des de les vies de reinvenció i democratització de la forma-partit fins el paper atorgat als moviments i en general als espais d’auto-organització social- estan condicionats per les exigències i ritmes de la situació política francesa. No hi ha dubte, tanmateix, que ofereixen valuoses pistes per a pensar els grans reptes que la construcció d’una “esquerra d’esquerres” suposa tant a Catalunya com en el més ampli horitzó de l’Estat espanyol.

Publicat al nº5 de Revolta Global (abril 2004)