Indigestió informativa parcial de la crisi de l’11-M

Xavier Giró

La derrota electoral del Partit Popular (PP) és la prova irrefutable que, des del punt de vista comunicatiu, el govern no va gestionar la crisi derivada de l’atemptat de Madrid de l’11 de març de forma prou eficient. No obstant, els més de nou milions de vots que va obtenir també demostren que la manipulació informativa, si bé es va veure desbordada per una acumulació de factors i d’errors, no va comportar una indigestió total, sinó parcial, de l’electorat. L’evidència de l’estratègia intoxicadora del govern va ser capaç de empènyer una part dels votants prou gran com per fer caure el govern, però tenia una certa coherència i no va causar-li pas un enfonsament clamorós.

L’atemptat va obrir una crisi que d’una o altra manera afectaria el resultat electoral. Era previsible en aquell escenari que, si ETA n’hagués estat l’autora —o almenys l’opinió pública així ho creiés—, els populars haurien repetit la majoria absoluta. Era també predicible que, si els autors haguessin estat membres d’Al Qaeda o d’algun grup afí, el PP en sortiria perjudicat en la mesura que la guerra d’Iraq irrompia en el teatre electoral i —més enllà de la responsabilitat de l’atemptat— recordava la responsabilitat popular en l’aventura bèl·lica. Ara bé, a la vista de les grans manifestacions en contra de la guerra i de l’escassa erosió que van comportar per al PP en les eleccions que van tenir lloc l’any passat, es feia difícil de calcular l’eventual impacte de l’autoria al-qaediana en els comicis del 14 de març.

La cadena d’actuacions informatives —per usar alguna paraula— governamentals van marcar els posteriors esdeveniments. Dins de la lògica de la política antiterrorista del PP era coherent atorgar des del primer moment l’atemptat a ETA, encara que dins de la lògica estrictament policial fos dubtós. En el camp electoral, però, no era perjudicial.

De bon matí hi ha indicis i rumors —tipus d’atemptat, despatx de Reuters, etc.— que apunten a grups al-aqaedians. Fins i tot, s’informa que la borsa se’n ressenteix. A mesura que passen les hores, l’autoria d’ETA no és del tot descartable, però augmenten els elements en sentit contrari. Les primeres declaracions d’Otegi de condemna de l’atemptat signifiquen o bé l’inici de la fi d’ETA o bé que ha estat algú d’altre. D’altra banda, el fet que Ibarretxe condemni tan aviat l’atemptat no és una confirmació contra ETA sinó una mostra de la pressió sota la que viu el govern basc.

Les segones declaracions d’Otegi, en què nega que hagi estat obra d’ETA, sense ser absolutament decisives, comencen a fer inversemblant la tesi del govern. Comença a resultar sorprenent que el govern qualifiqui de ‘miserables intoxicacions’ les paraules d’Otegi. En aquell moment, mentre no es demostrés el contrari, mantenir encara que havia estat ETA continuava sense perjudicar previsiblement el PP.

Després de fer-se pública la trobada de la furgoneta, els detonadors i la cinta de cassette amb versicles alcorànics, esdevé ja escandalós que els ministres mantinguin que la principal línia d’investigació segueix la pista d’ETA.

Menció apart mereixen les trucades del president Aznar a emissores i diaris. Per una part perquè ell truca per ‘confirmar’ sense proves una tesi que —perdoni el lector la insistència— no perjudica electoralment el seu partit, a saber, que no ha estat Al-Qaeda, sinó ETA. Per una altra part, resulta sorprenent que diaris de marcada militància antipopular es deixin convèncer i atorguin credibilitat a un president de govern que tantes vegades han posat en evidència. Veritablement la força del poder és immensa i són abundants les ocasions perquè flaquegin les forces per posar-lo en qüestió.

El coneixement públic de les trucades tant als diaris com als corresponsals estrangers fan créixer la indignació —no s’oblidi, però, que això no afecta a una part important de l’electorat—. La cadena de declaracions institucionals, tossudes en la seva tesi, i la proliferació d’informacions —motxilla amb explosius atípics per a ETA, rectificació del PNB i del PSOE sobre l’autoria, etc.— que cada cop fan més creïble que el govern no només s’equivoca sinó que amaga dades que li podrien fer mal el proper diumenge, arriba a un punt d’inflexió quan centenars de persones es concentren a les seus del PP. Demanen ‘pau’, retòricament pregunten ‘Qui ha estat?’ i es responen a sí mateixes: ‘Prou mentides’.

TVE i EFE, com els altres mitjans de comunicació controlats pel govern, dissabte al migdia encara deien que les pistes principals apuntaven a ETA. Al llarg de la crisi han estat instrumentalitzats pel PP, però tot té un límit. El telediario de dissabte al vespre s’ha de fer ressò de les concentracions de protesta que hi està havent davant de diverses seus populars, encara que només sigui per justificar que després aparegui Mariano Rajoy, i acusi implícitament a socialistes i alguns mitjans de comunicació de convocar manifestacions il·legals en el dia de reflexió. L’aparició de Rajoy serveix perquè alguns que no han rebut el missatge al mòbil s’hi apuntin i tots junts fer encara més visible el grau d’indignació. Això, però cal reconèixer-ho una altra vegada, no va afectar de la mateixa manera a més de nou milions de votants.

L’estratègia comunicativa popular s’estavellava parcialment, però també suficientment com perquè sumada al que s’havia acumulat en els darrers anys —Guerra a l’Iraq, Prestige, Pla hidrològic, Egunkaria i llei de qualitat de l’educació, entre d’altres— tanques un etapa.

Publicat al nº5 de Revolta Global (abril 2004)