Què passa a Veneçuela?

Socialismo o Barbarie

Per tercera vegada en els últims dos anys, l’imperialisme ianqui i els seus esbirros a Veneçuela intenten de consumar un colp d’estat.

El primer va ser l’11 d’abril, quan els seus agents en les forces armades veneçolanes van detenir en Chávez i van tractar de posar en lloc seu un titella de Washington, el president de la central empresarial de Veneçuela.

El segon fou la vaga patronal de dos mesos, del 2 de desembre del 2002 al 2 de febrer del 2003, amb la qual es pensaven que posarien de genolls el poble veneçolà i farien que s’enfonsàs el govern.

Ambdues temptatives vàren ser derrotades per la mobilització dels treballadors i les masses populars. Ara, potser pensant que “la tercera és la vençuda”, estan llançant un altre assalt.

El pirata Bush, capità del colp

Posat que en les temptatives anteriors el govern d’EUA tractava de dissimular una mica el seu paper de cap d’aquests atacs, ara Bush s’ha tret completament la careta.

Finança públicament l’oposició mitjançant institucions col·laterals del Departament d’Estat (com el “Fons Nacional per a la Democràcia”). Les cadenes de televisió d’EUA duen a terme una campanya de mentires nauseabundes, a l’estil de les famoses “armes de destrucció massiva” que atribuïen a Iraq.

La CNN va filmar una coa en un mercat popular de carrer a Caracas, dient que eren veneçolans que esperaven torn per a subscriure la demanda de referèndum revocador contra Chávez. Ara, l’ambaixadora d’EUA a Brasil ha arribat al súmmum de “reptar” i amenaçar públicament Lula exigint-li que s’incorpori a la campanya colpista.

La patronal veneçolana al servei d’EUA

Dins del país, al davant d’aquesta campanya estan els principals grups econòmics de la patronal veneçolana. Els organitzadors públics i directes de la “Coordinadora Democràtica” són els capitalistes del “grup Polar” (10.000 milions de dòlars) i del “grup Cisneros” (8.500 milions). Gustavo Cisneros, l’home més ric d’Amèrica Llatina després del mexicà Carlos Slimm, és qui presideix en persona les reunions dels polítics de l’“oposició”. Per mitjà dels canals de TV que posseeix, excita una gernació d’idiotes útils, de sectors de classe mitjana dels barris “chetos” de Caracas, per després presentar-ho a les pantalles com una “rebel·lió popular” contra Chávez. És el mateix que vam veure en els preparatius del colp goril·la de 1955 contra Perón i de 1973 contra Salvador Allende! I, com en ambdues ocasions, també l’Església s’ha posat al davant de la conspiració.

Cap patronal llatinoamericana es distingeix per la seua defensa dels interessos ni de la independència del seu país enfront de l’Amo del Nord. Però la gran burgesia veneçolana trenca els rècords d’”entreguistes” i “vendepàtries”. Al capdavant d’un país immensament ric per les seues reserves d’hidrocarburs, ha enfonsat en la misèria el 80% de la població. El secret d’aquesta barbaritat és que un grapat de grups econòmics, a més de sectors menors de la burgesia, l’alta classe mitjana i la burocràcia que administra PDVSA (la petrolera estatal), han sét els grans beneficiaris de la renda del petroli. Per a aconseguir això, la seua aliança amb l’imperialisme d’EUA (el principal mercat dels hidrocarburs veneçolans) fou essencial, i amb escreix amb la màfia petrolera de Texas, que avui amb Bush exerceix directament el govern.

El fet d’haver-se enriquit a costa de la renda petrolera, fent mil maniobres per a esprémer-li-la a l’Estat, ha donat a la burgesia i a bona part de les classes mitjanes de Veneçuela trets marcadament parasitaris i lúmpens. Alhora, viuen agenollats davant d’EUA, ja que en gran manera han pogut realitzar l’expropiació de les riqueses del poble veneçolà gràcies a les seues estretes relacions amb el capital imperialista. Per això es tracta de gent que té els seus dòlars a Nova York, el seu centre cultural en Disneylàndia i el seu santuari a Miami.

Per què tracten d’enderrocar Chávez?

En veritat, Chávez no ha fet cap atac revolucionari a les seues fortunes, ni ha tocat tampoc una sola de les seues propietats important. Proveeix puntualment gran part dels combustibles que consumeix EUA, paga religiosament el deute extern i ha complert també sense piular els plans d’ajust dictats pel FMI.

No obstant això, tant a la burgesia veneçolana com al seu Amo del Nord el comandant els resulta intolerable. Les seues mesures de govern s’han limitat fins ara a unes limitades reformes per a tractar de pal·liar l’aclaparadora misèria de gran part del poble veneçolà. Però aquestes han afectat marginalment els privilegis i les butxaques d’aquesta putrefacta lumpen-burgesia. Un dels seus majors greuges és que Chávez vol fer-li pagar impostos, cosa que pràcticament mai no va fer en la història! A més a més, el govern ha tractat de recuperar el control de PDVSA, la qual cosa implica també posar certs límits a les petroleres imperialistes, que a través de la corrompuda burocràcia de l’empresa estatal de fet la manejaven a favor dels seus interessos. Així mateix, Chávez va denunciar la guerra colonial-petrolera contra Iraq i s’oposa frontalment a l’ALCA. I per si açò fos poc, proveeix combustibles a Cuba, en condicions de pagament generoses.

Petroli i dominació imperialista

Però en posar-se al capdavant d’aquesta croada contra Veneçuela, l’imperialisme ianqui persegueix fins geopolítics i econòmics més amplis.

El continent llatinoamericà està sacsejat per una onada de rebel·lia per la situació intolerable de les masses sota l’explotació capitalista i el domini imperialista. Com ells mateixos ho reconeixen, l’odi a l’imperialisme ianqui va en creixement. Una derrota del poble veneçolà tindria també conseqüències molt negatives per a tots els pobles llatinoamericans. Enfortiria els que diuen que “no es pot fer una altra cosa que sotmetre’s a EUA”.

Però en el cas de Veneçuela, Bush persegueix a més a més altres objectius. L’imperialisme ianqui tracta d’assegurar-se a tota costa el domini de les principals reserves mundials de petroli. Vol establir controls directes, sense haver de sostenir disputes, regateigs ni mediacions amb cap govern del tercer món més o menys nacionalista. El colp a Veneçuela és la continuïtat de la guerra d’Iraq. Significaria posar al capdavant de Veneçuela un grapat de titelles d’EUA, que ja estan a sou del Departament d’Estat, semblants als integrants del “govern iraquià” que avui tracta de muntar a Bagdad.

Per què el colpisme proimperialista pot atacar per tercera vegada?

En les dues ocasions anteriors, les masses veneçolanes van derrotar categòricament el colpisme. Per què en tan poc de temps pot alçar cap i reprendre l’ofensiva?

La resposta és senzilla: perquè aquestes categòriques victòries populars no van ser explotades pel govern de Chávez, que no va prendre cap mesura important política ni econòmica contra ells. Criminals convictes i confessos com Gustavo Cisneros no sols estan en llibertat, sinó que el seu canal de TV continua sent el centre de la prèdica i l’organització del colpisme. Cap grup econòmic no ha sét expropiat. El “grup Polar”, que controla el 70 % de la distribució de farines i altres aliments, i que durant l’última vaga patronal els acaparava perquè la població pobra patís fam, continua fent tranquil·lament els seus negocis. Mentrestant, els treballadors han pagat durament, amb un atur que ultrapassa el 20%, les conseqüències de la catàstrofe econòmica provocada per l’última vaga patronal.

El realitzar-se aquesta vaga, Chávez va amenaçar els patrons, dient “fàbrica que para, fàbrica presa”. Però després s’ha oposat a les preses d’establiments pels treballadors per a posar-los en marxa quan els patrons abaixen la cortina.

El pitjor de tot ha sét el de PDVSA. L’eix de l’últim intent colpista, iniciat el 2 de desembre del 2002 amb la vaga patronal per temps indefinit, era la paralització de PDVSA. El tallar la producció de petroli, creien que en uns dies cauria el govern. Si van fracassar va ser perquè la mobilització de gran part dels obrers del petroli, ensems amb una minoria de gerents i tècnics nacionalistes, va aconseguir de reprendre la producció. Durant aquest temps, PDVSA va funcionar de fet sota control i administració dels seus treballadors. Per això va poder sobreviure. Però en haver derrotat la vaga patronal, la línia del govern va ser acabar amb la gestió obrera i fins i tot reposar part dels gerents colpistes.

Unitat per a aixafar el colpisme

Després del fracàs de cadascun dels intents, la política de Chávez ha sét la mateixa: buscar algun acord i/o conciliació amb l’oposició burgesa i proimperialista, en comptes d’aixafar-la per sempre més.

L’ofensiva present és producte directe d’aquesta política. A mitjan 2003, Chávez va acordar amb els colpistes de l’anomenada “Coordinadora Democràtica” buscar una “sortida constitucional, democràtica i pacífica”. Així seria la del “Referèndum Revocador”, que ara és el pretext de l’oposició proimperialista per a tornar a guanyar el carrer.

Però el més greu és que en una situació on la mobilització va anar generant una vasta xarxa d’organitzacions populars i de la classe treballadora, la política del chavisme no ha consistit a desenvolupar-les i centralitzar-les en la perspectiva de construir una alternativa de poder de les masses treballadores i pobres de Veneçuela.

El govern de Chávez es manté assentat, en última instància, en l’aparell de l’Estat, centrat en les forces armades (on va néixer com a corrent nacionalista de l’oficialitat). Com ho han demostrat les experiències precedents (Perón en l955, Torres en 1971 a Bolívia, Allende en 1973, etc.), açò pot ser un perill mortal. Fins a quan els oficials de les forces armades de Veneçuela resistiran la doble pressió d’EUA i de la seua pròpia burgesia?

L’agudització de la lluita de classes a Veneçuela redueix els marges per a la conciliació. Un combat seriós contra aquest nou intent de colp exigiria mesures contundents per part de les masses treballadores i populars, en primer lloc la d’unir-se i mobilitzar-se per a agranar dels carrers els senyorets dels barris burgesos de Caracas. I si no es vol que això es repeteixi al cap de poc, seria imprescindible de prendre les mesures més severes contra la colla de la “Coordinadora Democràtica” i els grups econòmics que la financen. Arrancar la TV de les mans d’aquests facinerosos és una altra disposició absolutament necessària, no per a donar-li-la a l’Estat, sinó perquè funcioni sota la gestió de les organitzacions de masses, i perquè tots els corrents de la classe treballadora i els sectors populars puguen expressar-s’hi amb absoluta llibertat.

Però per poder prendre aquestes i altres mesures que liquidarien definitivament les amenaces de colp, seria imprescindible estendre i centralitzar tots els organismes de lluita (sindicats de la UNT, assemblees populars i de barri, cercles bolivarians, i també els soldats i militars anticolpistes) i que aquests es projectin com una alternativa de poder propi. I, com a part d’això, el problema de l’armament de les masses està també damunt la taula.

Si no es prenen mesures d’aquest calibre i, sobretot, si no s’avança en el camí d’un poder independent de les masses obreres i populars, encara que es derroti aquesta nova temptativa, el triomf serà efímer.

Però aquí se’ls planteja un dilema, tant als lluitadors de l’avantguarda veneçolana com a les masses. La gran majoria d’aquests creuen i confien en Chávez. Però la línia general de Chávez no és la política de “guerra a mort”, aplicada en la seua època pel gran revolucionari Simón Bolívar. Chávez ha tingut oscil·lacions, però fins ara en cada ocasió la resultant ha sét la recerca de conciliacions i acords. Aquest problema no es podrà resoldre sense un gir de l’avantguarda i les masses veneçolanes cap a una política independent.

Fora ianquis d’Amèrica Llatina!

Solidaritat amb els treballadors i el poble veneçolà!

Publicat al nº5 de Revolta Global (abril 2004)