La terra i el terror

Brian Anglo

veure també: Les accions armades dins Israel, de Michel Warschawski

La qüestió de la terra és a l’arrel del conflicte provocat pel projecte sionista. Partint de tres premisses igualment falses –que l’única solució als problemes del jueus residents a Europa era tenir un territori propi, que Palestina era “una terra sense poble per a un poble sense terra” i que, en tot cas, els jueus tenien un dret mil·lenari sobre la “Terra Santa”- el sionisme havia de conduir per força a un enfrontament despietat.

Durant molts anys, però, la immensa majoria de la població mundial jueva, el 90% de la qual vivia a Europa, sobre tot a la part oriental, no tenia el més mínim interès en aquesta idea. Malgrat els pogroms i les discriminacions, la major part va romandre allà on els seus avantpassats s’havien establert feia segles.

Amb tot, una important minoria va decidir emigrar. Per exemple, entre 1880 i 1929, uns tres milions de jueus es van traslladar a Amèrica del Nord i mig milió més a Europa occidental. En canvi, durant el mateix període, només 120.000 van escollir Palestina.

Vist des d’una altra òptica, al final de la Primera Guerra Mundial, hi havia si fa no fa un milió de palestins a Palestina (sota mandat de Gran Bretanya) enfront de només 56.000 jueus. Ara bé, aquests comptaven amb el suport interessat de l’imperialisme britànic.

Revolta anticolonial

Convé recordar que el 1936 hi va haver una gran revolta, incloent-hi una vaga general de sis mesos, contra l’ocupació britànica amb “Independència per a Palestina” com a lema central. A la guerra de guerrilles que la va seguir, molts sionistes van lluitar al costat de les tropes britàniques que en quatre mesos van fer volar 5.000 cases amb dinamita, antecedent d’una tàctica similar emprada ara pels israelians.

Evidentment la situació va canviar radicalment amb l’ascens del nazisme i l’exterminació de sis milions de jueus a Europa. La idea de tenir un estat-refugi propi va guanyar molts més adeptes entre la població jueva, tot i que la possibilitat de materialitzar-la a Palestina xocava amb la realitat: la terra ja estava habitada i intentar ocupar-la no podia proporcionar ni pau ni seguretat.

Després de la Segona Guerra Mundial, el pla de les Nacions Unides de dividir Palestina en dos estats va atorgar el 55% del territori als jueus, que formaven només el 30% de la població. Uns 400.000 àrabs, gairebé tants com jueus, havien de viure a la part assignada als jueus, mentre que uns 725.000 àrabs i 10.000 jueus havien de conformar-se amb el 45% restant.

Tanmateix, els sionistes no tenien cap intenció de respectar aquest pla. Tot seguit, van desencadenar una campanya sistemàtica de terror per fer fora els palestins del “seu” territori. El gener del 1949, Israel ja ocupava el 80% per cent de Palestina després d’haver expulsat més de 750.000 palestins de les seves terres.

Menys de vint anys després, durant la guerra del 1967, Israel es va apoderar de Cisjordània i la Franja de Gaza. Tot i la creació de l’anomenada Autoritat Nacional Palestina (ANP), l’estat d’Israel manté de fet el seu control sobre aquests territoris i Jerusalem Est, sense comptar l’efecte que hi té la presència dels assentaments que no han deixat mai de proliferar-hi.

El mur

L’última etapa (ara per ara) d’aquesta inexorable marxa cap a l’arraconament dels palestins i l’annexió del seu territori és la construcció d’un mur de separació de 650 quilòmetres de llarg.

Aquest mur no ressegueix les fronteres existents abans del 1967, la dita “línia verda”, sinó que inclou noves extensions de terres que teòricament pertanyen l’ANP. És més, el seu traçat està dissenyat de tal forma que pràcticament la totalitat dels colons israelians a Cisjordània (sense oblidar l’accés a importants aqüífers i certes terres de conreu) quedaran de la banda d’Israel.

Si la viabilitat d’un hipotètic estat palestí, fet d’una sèrie inconnexa de bantustans aïllats i encerclats per les forces israelianes, ja era prou dubtosa, el mur la deixarà absolutament irrealitzable. I aquesta nova agressió i humiliació, juntament amb la degradació de les condicions de vida que comportarà, lluny de protegir ningú, faran créixer encara més la ràbia i l’hostilitat envers Israel.

Una altra conseqüència probable és que augmenti el ressentiment entre els palestins residents a Israel (entorn d’un 20% de la població amb ciutadania israeliana, potser un terç en total) que es veuran més separats dels seus familiars i amics que habiten a l’altra banda.

Quins aliats?

El desembre de l’any passat, l’Assemblea General de les Nacions Unides va decidir demanar a la Tribunal Internacional de Justícia la seva opinió sobre la legalitat del mur. No obstant això, un total de 30 estats es van alinear de seguida amb Israel i els Estats Units tot impugnant la competència de la Tribunal de pronunciar-se sobre l’assumpte.

Malgrat les seves declaracions crítiques respecte al mur, aquests trenta incloïen la totalitat dels 15 països membres de la Unió Europea i els deu que estan a punt d’entrar-hi. Com s’ha vist en el cas d’Iraq, la independència de l’UE respecte als Estats Units pel que fa als grans temes internacionals és molt relativa.

En la seva lluita per la terra el poble palestí no trobarà el suport que necessita ni en els governs dels països àrabs ni els governs europeus. Només el trobarà entre la classe treballadora i les capes populars d’aquestes i altres regions, incloent-hi, en alguna mesura, Israel mateix.

Ara bé, el seu èxit dependrà també dels mètodes que fa servir. Víctima del terror, és lícit i/o útil respondre-hi de la mateixa manera? En l’entrefilet, un revolucionari israelià ens parla de com s’enfoca la qüestió des d’allà estant.

Les accions armades dins Israel

Michel Warschawski

Sobre això hi ha ja un gran debat, fins i tot entre els mateixos palestins i existeix una pluralitat de posicions. Es tracta d’un debat públic absolutament lliure.

La primera discussió té a veure amb els “atemptats suïcides”. Un elevat percentatge de palestins està en contra, per diversos motius. Alguns diuen: “Hi ha determinades coses que no es fan; no tot és lícit en una lluita justa. Hi ha mitjans que no són acceptables”. D’altres rebutgen els atemptats contra la població civil perquè “consoliden la santa aliança entorn d’Israel, desacreditant la causa palestina als ulls de l’opinió pública internacional”. Encara d’altres pensen en la societat palestina de demà i diuen: “no és acceptable moralment, però és també criminal, perquè provoca deformacions ètiques, psíquiques, en la nostra societat, de les quals pagarem el preu d’aquí a vint anys”.

Fins ara, entre els palestins i els israelians, la relació amb la mort ha estat una relació malalta. És un error pensar que bo i fent la vida impossible als israelians, la gent esclatarà i dirà al govern: “Feu la pau, no podem més”. Era cert fa deu anys; ara ja no. Se ha aconseguit convèncer la gent -i és un dels més grans crims d’Ehud Barak- que es tracta d’una qüestió de supervivència, que es troba enfront d’un poble l’objectiu del qual no és la independència i la sobirania nacional, sinó de destruir-nos a nosaltres, els israelians. S’ha entrat en un clima de bogeria. Ara els atemptats ja no colpegen, la gent s’hi ha acostumat. En comptes de veure-hi un fracàs total, s’han convertit en el preu normal a pagar per sobreviure. Entre aquells que els critiquen, només una minoria sosté que fa falta oposar-s’hi; la majoria està convençuda que els palestins estan fins a tal punt provocats que les respostes tenen una explicació lògica. Un atac suïcida sempre té una raó, quan has assistit a la humiliació sobtada de la teva pròpia família. Hi ha casos, i m’ha passat més d’una vegada, en què tens ganes de fer-te saltar pels aires.

Una vegada, en un control a Jerusalem, feia molta calor. Per motius desconeguts, la barrera estava tancada i no se sabia si ho estaria per una hora, un dia o una setmana. Estava tornant de Ramala (cosa que no tinc el dret a fer) i em trobava bloquejat. Vam veure una parella, amb un nadó de només dos o tres dies, que tornava de l’hospital. Demano cortesament a un periodista que és present d’intervenir, però aquest acaba sent rebutjat a crits. Hi intervinc jo, i em rebutgen. En aquell moment, volia matar el soldat que no veia un nadó sinó un terrorista. Li digué: “Mira aquest bebè!”, però no hi havia res a fer. Els israelians saben prou bé què han de fer per provocar atemptats. Quan no n’hi ha més, estan obligats a negociar. Qui s’atreveix a criticar Israel quan veuen per la televisió atemptats sangonents?

Allò dels “actes de resistència no suïcida” és un altre debat que té a veure sobre tot amb els palestins.

Les accions militars són completament legítimes. Es té el dret d’oposar-se i de resistir. Tanmateix, els israelians volen crear la il·lusió d’una guerra. No es tracta, però, d’un conflicte armat. Si algú carrega el seu fill de cops, no es tracta pas d’un partit de boxa, sinó de violència sobre un menor, i punt.

S’ha arribat a disminuir la dimensió de l’ocupació. Es crea la il·lusió d’una equidistància entre dos camps que caldria separar. Es tracta d’una ocupació, amb tota la violència pròpia d’una ocupació, d’una colonització. I a vegades l’altre respon, sovint amb simples pedres.

Publicat al nº4 de Revolta Global (març 2004)