"Cedir davant del terrorisme"

John Brown

Després dels sagnants atemptats de Madrid, i la sagnant farsa organitzada pel govern del PP per a explotar-los electoralment, les eleccions generals espanyoles es van centrar en un únic tema: l’autoria dels atemptats. Es va imposar un sòrdid bipartidisme indirecte amb l’alternativa ETA o Al Qa’eda, els termes del qual afavorien respectivament el PP o el PSOE. En imposar-se la veritat després de la mobilització d’una part de la ciutadania escandalitzada per la manipulació del govern -i la passivitat dels partits d’oposició-, la versió que culpava Al Qa’eda va prevaler sobre la que acusava ETA. Els atemptats quedaven així relacionats amb l’aventura imperialista del PP a l’Iraq. Una majoria de ciutadans -entre ells, molts que no pensaven anar a les urnes- va votar, per a acabar amb un govern indigne i malgrat la seva nul·la solvència moral ni política, a les candidatures del PSOE que prometien la sortida de les tropes de l’Iraq. Tot seguit, la població espanyola s’ha vist sotmesa a una andanada d’acusacions d’haver cedit davant del terrorisme. La intensitat de la queixa mostra que alguna cosa del que han fet els electors espanyols ha dolgut en el fons als agents de l’actual "ordre mundial".

S’ha culpat els que van rebutjar explícitament la participació d’Espanya en la "guerra contra el terror" de Bush, Blair i Aznar d’haver donat la victòria a Al Qa’eda, perquè han exigit al nou govern del país el mateix que demana l’organització terrorista: que Espanya es retiri de la guerra de l’Iraq. Segons les autoritats nord-americanes, Blair i el PP, això debilitaria la lluita contra el terrorisme i suposaria una "traïció". Curiosa traïció aquesta, quan se sap que el 90% dels ciutadans de l’Estat espanyol ens vam oposar i ens oposem a aquesta guerra il·legal i injusta basada en mentides i ambicions obscenes, i vam sortir al carrer per milions a proclamar-ho el 15 de febrer del 2003. La guerra ha estat la guerra del govern i no la de la població. Només la lògica de la representació, segons la qual un govern representa i substitueix el poble, pot amalgamar la voluntat del govern i d’un sector de les classes dominants espanyoles amb la de la població. Aquesta lògica de la representació és la que ha permès a Al Qa’eda apuntar als madrilenys per a modificar la política del govern. En això és perfecta la coincidència d’aquests energúmens replets d’odi teològic amb el govern del PP i el conjunt del partit de l’ordre.

Amb el mateix cinisme exhibit pel PP en donar suport políticament i militarment a la guerra de l’Iraq contra la voluntat de la majoria, trencant la Carta de les Nacions Unides i la pròpia constitució monàrquica en nom de la "legitimitat" i la "representativitat" del Govern, Al Qa’eda pretén actuar en nom dels pobles àrabs i musulmans oprimits de l’Iraq, Palestina, Caixmir o Txetxènia assassinant quasi dos-cents madrilenys. Curiosa i aterridora simetria, la de la representació, tan teològica en un cas com en un altre. Tant el govern "democràtic" espanyol com l’organització integrista islàmica comparteixen la idea que, a les poblacions, fetes de cossos, d’individualitats irreductibles, de capacitat de produir i de crear teixit social se les pot representar per damunt de les seves voluntats col·lectives i singulars. L’Estat "democràtic" o l’embrió d’al·lucinant "emirat islàmic" que constitueix Al Qa’eda són dos abstraccions, dues hipòstasis teològiques que posen entre parèntesi les multituds de les quals aspiren a ser la improbable representació. De la mateixa manera que els espanyols són uns traïdors a la guerra contra el terrorisme, els musulmans que condemnen els atemptats de Madrid són infidels a l’"Islam" i "corruptes". Carn de canó per a la seva guerra.

No obstant això, és interessant de comprovar que, com en totes les mistificacions, tant els governs que van bombardejar i avui ocupen l’Iraq com els autoproclamats "representants" dels oprimits, mantenen en les seves argumentacions algun contacte amb la realitat i que el que reivindiquen pot ser perfectament assumit per la ciutadania. Què demanen, en efecte els terroristes? Aparentment, haurien de ser coses terribles i inacceptables i, per això, els nostres governs les rebutgen amb la màxima energia. No obstant això, fins i tot en el comunicat racista i despietat de la sucursal del Qa’eda que va perpetrar els atemptats de Madrid, les reivindicacions essencials són perfectament acceptables. Del que es tracta és que es posi fi a l’ocupació militar de l’Iraq i Palestina, en altres termes, que en ambdues zones del món s’apliqui el dret internacional conforme al qual totes dues ocupacions són il·legals. Posar fi a aquestes situacions com a d’altres amb efectes igualment injustos i mortífers, com ara la de Txetxènia o la de Caixmir, permetent així l’exercici del dret d’autodeterminació dels pobles que proclama la carta de les Nacions Unides, no constitueix cap crim, sinó posar fi a un seguit d’actes criminals. Quelcom semblant pot i ha de dir-se respecte de la situació del País Basc, on l’Estat espanyol no reconeix el dret d’autodeterminació de la seva població. Tampoc no és cap monstruositat que els bascos –que van rebutjar majoritàriament l’actual constitució espanyola- puguin autodeterminar-se, sobretot quan això sembla ésser el sentir majoritari de la població i del Parlament d’Euskadi. Cal recordar que la immensa majoria de l’oposició antifranquista (PSOE inclòs) va reconèixer durant anys aquest dret per a les nacionalitats fins que els militars espanyols els "recomanaren" encaridament que renunciassen a reivindicar-lo. Respecte a una altra reivindicació basca davant de la qual el govern espanyol sempre ha romàs intransigent, a saber l’acostament dels 600 presos d’ETA al País Basc, no sols és perfectament raonable i humana, sinó que correspon a la lletra i a l’esperit de la normativa penitenciària vigent i, de nou, a la petició molt majoritària del Parlament autònom basc.

El que fa que aquestes peticions resultin inatenibles és que les formulen organitzacions terroristes, que de manera oportunista es fan ressò de la voluntat d’àmplies majories socials. És paradoxal que els nostres governs "representatius" considerin com a únics interlocutors vàlids les organitzacions terroristes en rebutjar-ne les reivindicacions sense sentir el clamor de les poblacions… Això obeeix al fet que, tant les "democràcies" com les organitzacions terroristes coincideixen a ignorar tota realitat no representada o representable i han de construir l’espectacle de la representació per a legitimar-se. Ara bé, com ens ensenyen els clàssics de la doctrina de l’Estat, la trama d’aquest espectacle és la de la guerra. Només la guerra com a horitzó de la política permet a Estats i enemics de l’Estat d’enfrontar-se a la recerca de legitimitat. La lògica, implacable, és prou simple: el que legitima l’Estat (o els candidats a ser-ho), la qual cosa fa que s’obeeixi als governants és, en últim terme, la protecció que aquests ens proporcionen contra un enemic. L’Estat, com la màfia, basa el seu poder en un intercanvi permanent de protecció per obediència. Exactament el mateix fan les organitzacions terroristes, que s’erigeixen en defensores dels oprimits. Perquè la protecció pugui intercanviar-se de manera permanent per obediència, és necessari que existeixi un enemic de què la població hagi de ser defensada. Si aquest enemic desaparegués i no fos ràpidament substituït per un altre, una base fonamental de l’obediència als poders constituïts s’enfonsaria. D’aquí que els Estats sempre hagin mantingut en reserva algun enemic real o potencial, intern o extern. Abans de la globalització, van ser països o blocs militars, avui són "xarxes terroristes" i els seus "entorns difusos". Un enemic invisible i ubic els perfils del qual poden sempre redefinir-se: l’ideal per a una guerra permanent.

Per a evitar l’afonsament dels seus negocis, la màfia sol crear ella mateixa l’enemic, fent que els comerciants li paguin un tribut perquè l’organització els protegeixi dels "xicots" que ella mateixa enviaria a destrossar les botigues en cas d’impagament. Quelcom semblant tenim avui amb aquesta "guerra global contra el terrorisme" que provoca terrorisme cada vegada a major escala i pretén unir "sense fissures" els "demòcrates" contra "els violents".

Si les reivindicacions dels terroristes tenen un aspecte no mistificat i perfectament sensat, els governs també mistifiquen un element de la realitat: la necessitat de seguretat. Ningú no pot considerar que aquesta necessitat no existeixi, perquè és la base de tota vida civilitzada. El que ocorre és que cada vegada és menys compatible amb el tipus de "protecció" que ens ofereixen els governs. Una protecció que multiplica els enemics del govern que pretén regir els nostres destins és un perill il·limitat. Per motius de prudència, de seguretat ciutadana, de tranquil·litat de les nostres famílies, cal rebutjar aquest tipus de protecció. Més enllà dels relats mítics de la defensa "dels nostres valors" o de la "guerra global contra el terrorisme" estan els nostres cossos, els dels madrilenys, dels palestins, dels iraquians, dels sers humans les veus dels quals no s’escolten en l’estrèpit del terrorisme i de l’antiterrorisme. Nosaltres no som actors d’aquests relats fantàstics. No som un preu a pagar per defensar Occident, ni la democràcia de mercat, ni el triomf de l’Islam, ni la Terra promesa. No té sentit afirmar que els 30.000 morts de la invasió americana de l’Iraq siguin el preu de la "democràcia" que s’ha exportat a aquest país, ni que els quasi dos-cents de Madrid siguin l’inevitable tribut de la nostra participació en la lluita contra el terror. La seguretat implica tenir control sobre les nostres pròpies vides i que no puguin ser exposades per irresponsables i criminals.

Els nostres governs estan disposats a lluitar fins a l’última gota de la nostra sang per a no cedir a les reivindicacions dels terroristes, això és, per a mantenir l’ocupació de l’Iraq, la matança de Txetxènia, l’expansió israeliana, la transformació del que queda de la Palestina àrab en una segona edició del gueto de Varsòvia; per a seguir negant drets elementals que reivindiquen les majories socials en el País Basc. Ens diuen que la perpetració d’aquestes atrocitats en nom de les quals hem d’arriscar vides i hisendes respon "als nostres valors". Si els terroristes afirmessin que cal acabar amb la misèria i les malalties evitables en el món, els que ens governen dirien potser que no cal cedir davant dels terroristes i que cal deixar que s’expandeixin la pobresa i la SIDA? Els ressons del 1984 d’Orwell no estan molt lluny: "opressió és llibertat", "guerra és pau". Afortunadament, com ha mostrat l’electorat espanyol, el mecanisme d’autolegitimació del poder està començant a gripar-se. Quan el poder només pot oferir-nos un horitzó de guerra, ja no és capaç de protegir la població i es converteix en un risc per a ella. Enfront de la dinàmica bel·licista que ens intenten imposar, l’única resposta és demanar que se cedeixi davant de les reivindicacions justes de les majories socials que els terroristes exploten de manera propagandista. Això no vol dir que no s’hagi de resistir a les amenaces contra la llibertat, vinguin dels terroristes o dels nostres propis governants.

Publicat al nº6 de Revolta Global (Maig 2004)