La crisi a l’Estat espanyol

Per Andreu Coll [1] [2]

Crisi… de model

És particularment greu per motius estructurals: la feblesa de la indústria, la naturalesa fonamentalment parasitària de la burgesia espanyola, el gran pes del sector immobiliari, la construcció i les finances…
Aquests desequilibris no cauen del cel. Són el resultat de la fugida endavant de les elits des de la crisi dels 70. La inserció d’Espanya a la UE ha accelerat la desindustrialització i la potenciació del turisme, quelcom que explica una balança comercial negativa i una transferència permanent de valor cap als centres econòmics europeus. Durant molts anys, aquestes contradiccions s’han compensat gràcies als fons estructurals de la UE (que han incentivat inversions faraòniques en infraestructures) i, molt especialment, gràcies a un crèdit barat, que ha inflat el sector immobiliari, tot generant una dinàmica especulativa enorme. Així doncs, des de la crisi de 2008 s’ha ensorrat el model d’acumulació dels últims 20 anys.

Banca, deute, retallades

El deute extern és, grosso modo, deute privat contractat per empreses i bancs que, mitjançant salvaments i subvencions, ha estat transformada en deute públic, tot constituint el pretext per a liquidar un estat del benestar dels més febles i incomplets d’Europa. El nou govern del PP ha iniciat una guerra social per a imposar la regressió social més dramàtica des de la Guerra Civil. Reducció dels salaris dels funcionaris, tancament d’hospitals i centres educatius, pujada d’impostos directes i indirectes als treballadors, privatitzacions, pujada de tarifes elèctriques, transports, medicaments… i una reforma laboral que ha permès passar d’un acomiadament lliure de facto a un acomiadament lliure i gairebé gratuït. Una reforma que permet destruir el sistema de negociació col•lectiva al voltant del qual es va recomposar el moviment obrer sota la dictadura fa 50 anys. Consqüències? Acceleració dels acomiadaments, la generalització de la precarietat i la possibilitat per als empresaris de reduïr unilateralment els salaris a les empreses.

Indignació i resistència… però sense victòries

La brutalitat dels atacs ha empès unes direccions sindicals desmoralitzades i sense voluntat de lluita a convocar dues vagues generals: la del 29 de setembre de 2010 i la del passat 29 de març. La primera va ser traïda per la direcció de CCOO i UGT amb un pacte per a allargar l’edat de jubilació amb el govern anterior de Zapatero. Això va generar un estat d’ànim que explica l’explosió del moviment dels “indignats”: la indignació era contra els capitalistes, contra els dos grans partits (PP i PSOE), contra una “democràcia” venuda als banquers, però també contra unes direccions sindicals que havien traït els objectius de la vaga. L’agenda de retallades socials del nou govern del PP i la seva reforma laboral han conduït a la vaga del 29M, la més important i massiva des de 1994. Però, de nou, la mancança d’una voluntat per part de les direccions sindicals de conduir un combat sostingut i a llarg termini està generant un nou impasse. Potser les dinàmiques dels “indignats” tornin a prende el relleu… Del que no hi ha cap dubte és que tenim una gran necessitat de victòries per a evitar la desmoralització popular davant la brutalitat dels atacs en curs i dels que arribaran. No només estan en joc els drets socials més elementals, sinó el futur mateix de la democràcia i la supervivència de les organitzacions sindicals i polítiques de la classe obrera.