Un nou pas enrera del sindicat

Juan Montero i Enrique Elejalde

El Congrés celebrat a Tarragona entre els dies 31-3 i 1-4 d’enguany es presentava per part de la majoria com el “Congrés de la Participació”. Res més a lluny de la realitat. Dos, tres i fins i tot quatre blocs de documents espessos diferents s’havien de debatre en assemblees que disposaven de poc temps i amb poca presència d’afiliats i afiliades que normalment rebien els documents en el moment d’iniciar-se l’assemblea. La direcció del sindicat continua sense voler saber que la participació necessita de la capacitat real de decidir per part de l’afiliació, la qual cosa està cada cop més allunyada de la base.

L’Informe General aprovat avala la política dels últims quatre anys de pactes i desmobilització generalitzats més enllà de l’episodi de la Vaga General contra el “Cop de Decret” que termina amb un pacte amb retallades en els salaris de tramitació dels acomiadaments i que reforça en la pràctica l’acomiadament lliure.

També dóna per bona la negativa de CC.OO. a convocar Vaga General contra la Reforma Laboral del març de 2001; la firma en solitari del Pacte de Pensions d’abril de 2001, que preveu que, en el futur, el període de càlcul per a les pensions inclourà tota la vida laboral; i accepta tornar a la fórmula de fixar topalls salarials en els acords confederals amb la Patronal dels anys 2003 i 2004, que consoliden la pèrdua de poder adquisitiu.

L’informe no fa la menor autocrítica dels nombrosos processos de negociació del tancament d’empreses que el sindicat ha avalat (i continua avalant en alguns casos en contra la voluntat dels propis treballadors afectats) els objectius de la patronal o de la postura del Sindicat en la lluita de SINTEL de suport al govern convertint una important i heroica victòria en una humiliant derrota.

Continua la dissolució del Sector Crític

El Sector Crític, que en la pràctica fa temps ha deixat d’existir coma tal i que està vertebrat per l’aparell sindical del PCC i PSUC-viu en base a les estructures territorials i federatives que governa, ha acceptat consensuar la major part dels documents, anàlisis i propostes, centrant les discrepàncies en qüestions parcials i secundàries.

L’excepció està representada per algunes estructures, com la Federació de Pensionistes i la minoria de CONFIA que es van manifestar en contra de l’Informe General, o de les contundents esmenes que sobre pensions, negociació col·lectiva, contra la precarietat, els contractes escombraria, les ETT, oposició al tancament d’empreses i a la doble escala salarial va presentar un dels signants (Montero) i que van contar, en general, amb un suport d’entre el 30 i el 35% de vots. La Federació de Pensionistes va presentar un conjunt d’esmenes per mantenir elements centrals dels anteriors estatuts que han desaparegut en la nova redacció. Un altre delegat jove, que va presentar diverses esmenes, va guanyar la votació d’una esmena sobre els drets de les treballadores i els treballadors sexuals que la ponència rebutjava per “discriminatòria” amb les dones.

L’esquizofrènia de l’aparell sindical “crític”

L’aparell sindical del PCC i PSUC-viu va presentar les esmenes del Sector Crític estatal al Congrés Confederal fent una esquizofrènica distinció entre Coscubiela i Fidalgo, com si aquell no hagués aplicat a Catalunya la mateixa línia de claudicació que Fidalgo.

Finalment, va haver una única candidatura a la Comissió executiva. Donat que no havia diferenciació en les propostes sindicals i que els llocs que donava la majoria tampoc diferien gaire dels que realment podien correspondre a la minoria, aquesta va acceptar participar en una llista única.

Coscubiela va ser l’únic candidat a Secretari General. Va rebre un vot (o un no vot) de càstig important. Va obtenir poc més del 50% dels vots del total de delegats i delegades acreditats. Molts van optar per no votar.

Una reflexió

A pesar de la degeneració cada cop més intensa de CC.OO., les votacions a les esmenes presentades posa de manifest l’existència d’un sector important del sindicat que manté un gran sentiment de classe. No sembla, però, que això es pugui traduir en una acció sindicals diferent de l’actual a curt termini. Moltes coses hauran de canviar perquè això sigui possible.

Publicat al nº6 de Revolta Global (Maig 2004)