Grècia: i ara què?

Per Andreas Sartzekis

És particularment penós llegir cada dia a la premsa grega que Grècia es troba ja en una crisi no només econòmica sinó també política: Des de 2009 el fons de la crisi és profundament polític, quan el PASOK va prendre exactament les mesures contràries a les promeses al " poble d’esquerres "per ser elegit contra la dreta! I és insuportable veure avui a la mateixa premsa acusar l’esquerra radical Syriza de bloquejar una solució política "raonable", que consistiria en incloure-la en un govern d’unió nacional per prolongar i per tant accentuar la política de misèria que la Troica proclama que és l’única possible!

Una setmana perduda?

Des dels resultats de les eleccions legislatives del 6 de maig, el PASOK i el partit de dretes ND parlen obertament el mateix llenguatge: en lloc d’admetre l’estrepitosa derrota dels partits de la Troica i del memoràndum, expliquen que el vot dels grecs mostra la seva voluntat de romandre en l’euro i de veure que tots els partits col • laborin. Esborren així el missatge principal, testificat d’altra banda pels sondejos que mostren aquesta setmana que només Syriza progressa en les intencions de vot.

Dos electors de cada tres han rebutjat la política del memoràndum, i això és precisament el que inquieta els buròcrates de Brussel • les. En les diferents fórmules per intentar, durant la setmana passada, formar un govern, tots els missatges, repetits per una gran part de la premsa, han consistit a rebutjar la responsabilitat del fracàs d’un acord sobre una Syriza que es negaria a "assumir les seves responsabilitats ". Els mitjans no s’interessen més que per les properes eleccions. Han rebut l’ajuda d’un grup sortit d’una escissió per la dreta de Synaspismos, Esquerra Democràtica, el dirigent de la qual, Kuvelis, descontent per haver vist els sufragis exPasok anar a Syriza, ha arribat a dir que acceptaria un govern PASOK-ND .. ¡A condició que Syriza participés en ell! La pressió de Brussel • les, amb xantatges cada vegada més amenaçadors, té per objectiu formar a qualsevol preu un govern sortit d’aquestes eleccions, encara que sigui al preu d’ofegar el rebuig de l’austeritat avui majoritari.

Per la seva banda, Alexis Tsipras de Syriza recorda amb raó que el missatge principal de les eleccions és la condemna massiva de la política d’austeritat i que està per tant fora de lloc per Syriza trair el mandat dels electors, afegint que si Kuvelis ho pensa , el nombre dels seus diputats li permet constituir un govern amb el PASOK i la ND. Globalment, es pot dir que en un context molt difícil de cuina governamental, la direcció de Syriza ha sabut respondre, almenys per als mitjans. No obstant això, es pot afegir que davant els interrogants i la desorientació de molts treballadors i treballadores, Syriza, present en els mitjans només a través dels dirigents de Synaspismos, no hauria de limitar-se al marc de les institucions, sinó cridar al suport popular més que donar publicitat a un contacte amb François Hollande o amb els dirigents burocràtics de les centrals sindicals gregues.

Les respostes polítiques d’esquerra són urgents, i impliquen la intervenció dels treballadors en el debat públic, ¡incloent per suposat la qüestió del govern! Fins i tot en una fase d’atonia relativa del moviment social, hi ha possibilitats, i de tota manera, és l’únic moment tancar el camí a una volta autoritària o dura de la dreta.

Perspectives en l’esquerra

L’esquerra es troba sobretot en tres organitzacions l’acció unitària de les quals en alguns temes podria ser determinant. Per això, el punt de partida és la superació de debilitats evidents: en Syriza, la indefinició pel que fa a la qüestió del deute (no pagament o esglaonament) és un dels exemples de la manca de determinació d’aquest reagrupament. Quant al KKE (PC), els seus decebedors resultats poden portar-lo a dues actituds diferents: crispació sectària -el que vol la majoria de la seva direcció que espera el fracàs de Syriza per dir que el KKE tenia raó (en no fer res!)- o comprensió pels seus militants (amb forta ancoratge obrer) que la unitat d’acció en l’esquerra és vital.

El reagrupament anticapitalista Antarsya no ha aconseguit obtenir diputats, tot i haver superat el llindar del 3% en diverses ciutats. La seva direcció s’ha reunit amb Syriza durant la setmana i la importància del que està en joc és clara per a tothom. La qüestió és doncs unir-se sobre el que s’està d’acord entre aquestes tres organitzacions, com ara l’anul • lació dels memoràndum. A més, aquesta feina unitari és indispensable respecte als militants del KKE. No obstant això, més enllà d’aquesta recerca d’accions unitàries entre organitzacions, l’autoorganització dels treballadors serà en última instància determinant per a les qüestions bàsiques.

Dos temes poden ser indicats: en el marc d’una possible ruptura amb la UE, quins llaços amb el moviment obrer europeu i quins modes d’organització de la vida quotidiana (com estendre i fer durar el "moviment de les patates"?) . Quina acció urgent de cara al grup nazi que comença finalment a ser desemmascarat, però que, sobre la base de la seva composició d’un grup de petits nuclis que ha obtingut fins al 23% en les meses electorals de barris d’Atenes habitats per policies, continua actuant amb total impunitat contra els immigrants?

2012.05.15