Cap a on va Grècia?

Per Josep Maria Antentas [1] [2]

Explotant les pors més íntimes d’una part de la societat grega, la troica ha aconseguit la formació d’un nou govern pro memoràndum. Tot i haver sortit airosa de la primera escomesa, la troica, però, ha fet poc més que guanyar temps i difícilment podrà estabilitzar la situació. La falla oberta en la societat grega per l’aplicació de les polítiques d’ajust només s’eixampla dia a dia i difícilment es tornarà a tancar a curt termini. La crisi de legitimitat del poder establert és profunda i l’esclatament del sistema de partits tradicional, un fet irreversible.

El nou govern d’Andonis Samaràs, que tot just començar ha patit la dimissió del ministre de Finances oficialment per motius de salut, serà un govern dèbil, format per partits desacreditats i mancats de legitimitat. Encara que potser la troica li farà alguna concessió de cara a la galeria per donar-li una mica d’oxigen, el nou executiu té el mandat ineludible de seguir amb unes impopulars polítiques que provocaran noves i importants mobilitzacions.

Excepte estabilitat política i social, tots els escenaris són possibles. El més probable és que la situació politicosocial se segueixi endurint. L’austeritat anirà acompanyada de repressió i de comportaments autoritaris de l’Estat, en un context de creixent polarització social i de previsible protagonisme ascendent de la neonazi Aurora Daurada i de la complicitat amb ella de sectors de l’aparell d’Estat.

Més de dos anys després d’intenses polítiques d’austeritat, franges importants de la població viuen al límit i els mecanismes tradicionals de solidaritat intergeneracional via familiar estan desbordats. El deteriorament social és palpable, però la societat grega no se sent derrotada ni desmoralitzada. Aquesta és la variable fonamental. Hi ha cansament, però també consciència que el bulldozer del memoràndum és en certa forma un gegant amb peus de fang, un adversari a la vegada poderosíssim i fràgil.

Per als moviments socials el compte enrere per a fer naufragar Samaràs només ha fet que començar. La mobilització social no tan sols és l’element central per a bloquejar l’avenç d’un nou paquet de mesures d’ajust, sinó també la qüestió estratègica principal que garanteixi que un possible futur govern de Syriza pugui trencar efectivament amb la troica i amb els interessos de l’oligarquia local. Un “govern popular amb la gent al carrer” s’ha convertit en la fórmula que millor resumeix els objectius de les forces oposades al memoràndum.

La formació d’Alexis Tsipras ha quedat en una privilegiada posició per encapçalar l’oposició a les polítiques d’ajust i presentar-se com l’única alternativa real. Això no vol dir que tingui un camí sense obstacles per arribar al poder en una futura nova cita electoral. Els dirigents de Syriza farien bé de recordar que la clau del seu èxit fins ara ha estat aparèixer com una formació amb un currículum impecable en la seva oposició al memoràndum. Qualsevol ambigüitat en aquest terreny, qualsevol intent d’aparèixer com una oposició responsable i d’ordre disposada al compromís amb l’establishment tindria com a conseqüència la seva autodestrucció i descomposició per sota.

Igual que Xile en els anys setanta, Grècia és en l’actualitat el laboratori experimental del capital financer en els seus plans per redissenyar la societat. No hem de mirar el país hel·lènic com si fos un cas aïllat. Ans al contrari, esglaó dèbil de la cadena, el desenllaç de la tragèdia grega marcarà la sort de la resta de la perifèria europea. Una sort que no està escrita i que es juga dia a dia pels carrers i les places d’una societat sotmesa a les ferotges escomeses del minotaure financer.