Alain Krivine: “Ja et passarà amb l’edat”

Expulsat

(...) Així doncs estava definitivament exclòs d’un Partit que, per a mi, no havia estat només una organització política, sinó una autèntica família. Ja no guardava cap respecte als buròcrates que em feien fora i, tanmateix, abandonava aquesta seu del Comitè Central, a la cruïlla de Châteaudun, ple de tristesa. De cop i volta, el record de tots els bons moments tornava a la memòria. En el meu esperit, el PCF no es reduïa només als seus dirigents: aplegava tots els camarades que, durant anys, havia conegut en reunions de cèl·lules, en festes militants, en manifestacions... Amb ells havia venut “L’Humanité” a les places dels mercats, el diumenge al matí. Amb ells havia fet guàrdia, de nit, en el balcó d’aquest immoble que ara havia d’abandonar com si tingués la pesta. Ningú em va adreçar ni una paraula, mentre travessava la porta...

A contracorrent

Els revolucionaris trotskistes havien de fer front a l’aïllament, així com a totes les calúmnies que rebien, tant per part de la dreta com de l’esquerra. Els comunistes stalinistes eren sovint els pitjors: no dubtaven a emprar la violència física contra els anomenats “hitlero-trotskistes”, rebatejats més tard, després de 68, com a “esquerranistes a sou de la burgesia”.

Aquesta situació problemàtica, he tingut sovint ocasió de conèixer-la com a militant del Partit comunista internacionalista (a l’època, la petita secció de la Quarta Internacional a França. NDT), abans de 1968. Aleshores, vaig poder mesurar tots els riscos induïts per aquesta marginalitat en el si de la societat i per la selecció d’individus que això comportava: aquesta mena d’organització atreia principalment homes i dones amb profundes conviccions, però també individus marginals, més o menys desorientats, que buscaven sobretot amics, una família o un grup amb el qual identificar-se. I a voltes fins i tot, per què no dir-ho, gent tocada de l’ala.

El cert és que el perill més immediat que amenaça organitzacions tan petites, és el risc de degenerar en secta. Un grup polític teoritza el seu propi aïllament. En fa un motiu d’orgull i fonamenta la seva identitat en l’abast del rebuig de què és objecte per part de la societat. Aleshores, la seva filosofia natural esdevé: “M’ataquen, això vol dir que tinc raó”. Per definició, la secta tem l’èxit: només que s’entreobri una finestra a la societat i entri una mica d’oxigen, els militants s’asfixien. Em penso que allò que ha salvat el corrent polític en què he militat, evitant-li un destí comú a les diferents sectes trotskistes o esquerranistes, ha estat una lúcida comprensió d’aquest perill des del primer moment. Molt ràpidament, això es va traduir en l’obligació feta a cadascú i cadascuna de nosaltres de militar, a més a més, en allò que anomenàvem en el nostre dialecte particular com a “organitzacions de masses”: un sindicat, una associació de llogaters, un comitè contra el racisme o un grup feminista... En un mot, un agrupament on poguéssim trobar gent normal.

Contra la guerra colonial

Una de las nostres iniciatives principals i espectaculars consistia a aturar els trens de soldats que marxaven cap a Algèria, via Marsella. Havíem posat a punt diferents mètodes. De vegades, bloquejàvem en vermell el senyal d’una via, amb l’ajuda de ferroviaris simpatitzants. El tren es veia obligat a aturar-se un moment. El conductor havia de col·locar un senyal a la via, a la cua del comboi, havia d’alertar la direcció i esperar instruccions abans de poder emprendre un altre cop la marxa. Aquesta aturada permetia als equips militants de “Jove resistència”, que esperaven amagats en aquell indret, intervenir, llençar fulls de propaganda, o pintar consignes. Si el tren era mixt, civil i militar, hi havia camarades que pujaven directament als vagons. L’altre mètode consistia simplement a tibar l’alarma a un indret apropiat, on esperaven els equips de militants. Altres camarades s’ocupaven d’acollir, a Suïssa, els desertors. També ens encarregàvem d’imprimir un material específic, distribuït entre els soldats.

Com més s’intensificava la guerra, amb el seu seguici de víctimes, les nostres iniciatives esdevenien cada cop més populars. De bon matí, els meus camarades i jo ens tornàvem bojos d’alegria quan sentíem a la ràdio: “Aquesta nit, un altre tren de soldats ha estat bloquejat per la Jove Resistència.” (...)

Primera campanya presidencial

“Per primera vegada, un candidat revolucionari s’adreça a vosaltres...”. Aquesta frase, em penso que no l’oblidaré mai. Ara, quan miro les meves primeres aparicions a la televisió, amb la perspectiva que em donen els 37 anys que han transcorregut des d’aleshores, segueixo preguntant-me com he pogut obtenir més d’un 1 % de vots! Certament, no renego de res pel que fa al contingut, però cal reconèixer que les meves intervencions televisades eren senzillament inaudibles, incomprensibles: entonació de míting, voluntat de dir-ho tot, llenguatge d’estudiant... Com arribar a convèncer milions de persones, que estaven a punt de sopar, tranquil·lament assegudes a taula, en família, del fet que calia “destruir l’Estat burgès”? S’ha parlat molt sobre aquesta primera campanya electoral d’un candidat d’extrema esquerra. Per descomptat, el to era molt doctoral, el contingut programàtic... però l’experiència es va revelar d’allò més útil de cara al treball ulterior.

Amb un 1’3 % dels sufragis, no vaig ser doncs elegit! Vaig tornar a la caserna, un cop acabada la campanya, per concloure el meu servei militar. Encara em quedaven uns quants mesos. El meu bon coronel em va convocar un cop més per desmentir un article aparegut a la premsa regional, que anunciava el meu ascens a soldat “de primera classe”: “No estic disposat a fer-ho, em va dir. Seria ridícul. No trobeu?” Oh, i tant! Així doncs, vaig acabar el meu servei com a “soldat de segona classe a la reserva”. Penseu que només m’havia mancat un 48’7 % de vots per esdevenir cap de tots els exèrcits! (...)

“Rouge” diari

Cada dia, la sortida del diari era un repte temible. Calia tancar l’edició a temps per tal de no “perdre les províncies”; val a dir, els camions de distribució que venien a buscar els diaris a mitjanit. L’equip del diari navegava enmig de l’amateurisme total i la improvisació permanent. Nogensmenys, l’aventura es va perllongar durant tres anys, amb unes xifres de venda que oscil·laven al voltant dels 10.000 exemplars, la qual cosa no estava tan malament en aquelles condicions! Hagués calgut assolir alguns milers més de vendes per poder equilibrar els comptes... Hem conegut totes les ensopegades possibles i imaginables. La més cèlebre fou l’edició d’un “Rouge” amb una pàgina impresa a l’inrevés, com a conseqüència d’un error en el muntatge de les plaques. Però no teníem cap altra alternativa: o bé perdíem la difusió en els quioscos, o bé difoníem l’únic diari mai aparegut que només era parcialment llegible a través d’un mirall... la qual cosa finalment férem. (...)

Extensió del domini de la lluita

Comprometent-me, ara fa mig segle, amb el moviment comunista i, després, amb els combats de l’esquerra revolucionària, no m’imaginava que em trobaria un dia ocupant una església al costat d’immigrants sense papers, que segaria un camp de cultius transgènics o que em veuria desfilant en la manifestació del Dia de l’orgull gai. Però, si hi ha alguna lliçó a retenir d’aquestes últimes dècades, és que els terrenys de lluita s’han diversificat considerablement.

Maig del 68 va tenir com a objectius la societat capitalista i el gaullisme. Avui en dia, costa imaginar-se l’esperit conservador que pesava aleshores sobre la societat francesa: des de la família fins al cim de l’Estat, des del cap de família fins al cap de l’Estat, una estricta jerarquia masculina s’imposava per tot arreu. Algú recorda que les dones no han disposat del dret a la contracepció fins l’any 1967 i del dret a l’avortament fins l’any 1974? Que l’homosexualitat era un tema tabú? Que un ecologisme balbucejant no aconseguia fer-se escoltar enlloc? Maig del 68 va fer esclatar aquest conservadorisme moralitzador, que sovint trobava suport en el Partit comunista, i ha obert el camí a noves lluites emancipadores. La major part s’han revelat com un excel·lent antídot per a la caspa, fins i tot en les fileres de l’extrema esquerra. (...)

Vespre de desfeta

Em trobava a Managua durant les eleccions generals de 1990. Diferents dirigents sandinistes eren contraris a la celebració d’eleccions, considerant que se celebraven sota el xantatge terrorista de la “Contra” i dels Estats Units i que, en un país en guerra, la competició electoral esdevenia una caricatura de democràcia. Però la majoria de l’FSLN no volia faltar a les seves promeses, fins i tot arriscant-se a perdre el poder. Milers d’observadors internacionals de tots els partits eren presents a l’escrutini, a la demanda del govern. Jo hi havia anat en nom de la Quarta Internacional, com a observador “objectiu”. De fet, ningú no va qüestionar la regularitat ni la validesa de l’escrutini. I la nit de la desfeta, vaig assistir al centre electoral a la derrota de l’FSLN. Érem uns centenars a l’interior de l’edifici, uns milers al carrer. Quan es van anunciar els resultats, no hi va haver crits, ni crides a la venjança. Només un silenci opriment i moltes llàgrimes... Un respecte total pel veredicte de les urnes, però també un sentiment de desfeta, de somnis esvaïts. (...)

Al Parlament europeu

Durant cinc anys com a eurodiputat, la meva intervenció més llarga al Parlament va durar un minut i trenta segons. (...) Segons el costum en vigor, l’orador comença sempre la seva intervenció adreçant-se al “Senyor President del Consell en exercici, al President del Parlament, al Senyor Comissari, als benvolguts i benvolgudes col·legues...”. Només amb això, ja han passat vint segons. Després, toca felicitar el ponent “pel seu excel·lent treball i per l’audàcia de l’informe que ens ha presentat” – vint segons més -, abans d’abordar el fons de la qüestió... Esquerranistes i grollers, però, els cinc diputats revolucionaris presents a la cambra sempre ens varem estalviar aquesta cerimoniosa introducció. L’objectiu no és debatre, ni convèncer ningú. Es tracta d’obtenir que la intervenció surti impresa en les actes oficials dels debats, per tal d’utilitzar-les, en un moment donat, a l’exterior. Així, llevat d’algunes excepcions, durant els “debats” només hi ha una quinzena de diputats presents a l’hemicicle: la presidència de la sessió, el diputat que parla, el qui ha d’enraonar tot seguit – cadascú sap més o menys l’hora del seu torn, però convé ser-hi uns minuts abans, en cas d’absència de l’orador precedent – i, finalment, el diputat o diputada que acaba de parlar i que roman assegut uns instants després d’haver fet la seva intervenció, si més no per deferència vers la persona que el succeeix a la tribuna. (...)

Cap a la constitució d’una nova força

La nostra perspectiva d’ajudar a construir una nova força política, radical, anticapitalista, va sorgir d’una doble constatació: l’agreujament dels trets més negatius d’aquest sistema i la incapacitat de l’esquerra tradicional d’oposar-hi ni tan sols l’inici d’una alternativa. (...)

I aquestes dues esquerres encarnen projectes antagònics. D’una banda, una esquerra instal·lada, convertida al liberalisme i, de l’altra, una esquerra social, antiliberal, radical, que encara es busca a si mateixa. Car aquesta “esquerra de l’esquerra” és múltiple i es troba fragmentada en nombrosos pols de referència: revolucionaris, comunistes, animadors de moviments socials, feministes, altermundialistes, sindicalistes, ecologistes i socialistes en ruptura. Molt diversa, aquesta esquerra està nogensmenys carregada de futur, perquè no limita la seva acció ni la seva ambició a la simple gestió de l’ordre existent.