Hongria, octubre del 1956: socialisme i llibertat

Per Pepe Gutiérrez [1]

Tot i així, ja a finals dels anys quaranta, alguna cosa va començar a canviar. Amb la “desviació titoïsta” va tenir lloc una primera ruptura. En països com ara França o Itàlia, el debat sobre els camps de concentració i la repressió de la dissidència ja s’havien fet estables. Al 1953, després de la mort d’Stalin, van tenir lloc les revoltes obreres de l’Alemanya de l’Est. Tres anys després, el moviment comunista es commovia de dalt a baix amb les “revelacions del XX Congrés del PCUS”, i a l’octubre del 1956 esclatava la revolució a Hongria.

Una història que pot semblar llunyana, però que contribueix a entendre molt millor el “fracàs del socialisme” (i els esdeveniments recents a la mateixa Hongria). La llibertat és inherent al socialisme i aquest fet el van tenir clar els treballadors, els estudiants i els intel·lectuals obrers hongaresos que en ple fervor revolucionari varen escapçar les odioses estàtues d’Stalin...

Comença la revolta

El 23 d’octubre una manifestació es va congregar davant l’estàtua del poeta Petöfi, recordant els inicis de la revolució anti-habsbúrgica del 1848. El Govern, desconcertat i indecís, va acabar consentint la manifestació que en un principi havia prohibit. La multitud, formada per intel·lectuals, estudiants, empleats, obrers, camperols, i fins i tot soldats d’uniforme, va mostrar després la seva solidaritat amb el poble polonès.

Es va llegir el comunicat elaborat per la Unió d’Escriptors que demanava la reunió del Comitè Central del partit i la incorporació de Imre Nagy al Govern. També es va llegir el manifest reivindicatiu dels estudiants, més radical i molt més aplaudit que el text anterior. En aquesta carta de 16 punts, es formulava la necessitat d’evacuació de les tropes soviètiques, la reconstrucció del Govern sota la direcció de Imre Nagy, i la expulsió dels estalinistes, eleccions generals amb sufragi universal i secret amb la participació plural de partits, dret de vaga per als treballadors, revisió dels tractats soviètico-hongaresos, dels processos polítics i econòmics, i la rehabilitació de les víctimes de Rákosi (secretari general del PC hongarès), a més a més de proclamar la solidaritat amb el poble polonès.

El Govern no disposava d’autoritat moral i ni de forces suficients per reprimir la insurrecció (a més, dubtava de la seva lleialtat, cas de produir-se un enfrontament popular). El Comitè Central del partit, reunit urgentment la nit del 23 al 24, va adoptar dues decisions transcendentals: nomenar Imre Nagy president del Consell de Ministres, i sol·licitar l’ajuda de les tropes soviètiques per restablir l’ordre.

L’hora dels comitès i consells obrers

Els treballadors es van aixecar i la vaga general va començar de manera espontània a Budapest el dia 24, després de la intervenció militar, i durant els dies següents es va propagar a la resta del país. A quasi totes les ciutats i pobles d’Hongria es van constituir comitès i consells revolucionaris que van assumir el poder portats per un irresistible esperit d’anti-autoritarisme. Van ser capaços d’implantar una llibertat de premsa, que va permetre publicar i emetre tota classe de propaganda.

Entre aquestes institucions, sorgides de manera espontània, van sobresortir els Consells Obrers, elegits en només dos dies (26-28 d’octubre) en totes les fàbriques del país. El dia 31 d’octubre es va reunir a Budapest un Parlament dels Consells Obrers, el qual va aprovar una carta que afirmava, efectivament, que la fàbrica pertanyia als treballadors, i que el seu control romandria en mans d’un Consell Obrer elegit democràticament per aquests.

Tot i així, l’acció revolucionària dels Consells i Comitès no anava en contra de l’Estat, sinó en contra de la forma autoritària de l’Estat i la seva submissió a la Unió Soviètica. Es demanava la formació d’un Govern provisional, democràtic, sobirà i independent, amb l’exclusió total dels rakosistes, i fonamentat en el Partit Comunista i el Front Popular; eleccions generals, lliures i amb la participació plural de partits; retirada immediata de les tropes soviètiques; reconeixement de les reivindicacions formulades pels Consells Obrers i Parlaments d’estudiants de tot el país; abolició de la policia de seguretat de l’Estat, i reorganització de les forces armades; finalment, l’amnistia total per als patriotes que havien participat a la revolució.

Aquestes propostes, tot i que finalment van ser plenament assumides per Nagy, no van ser compartides ni pel Kremlin, ni per aquells hongaresos partidaris d’un nacionalisme radical i conservador.

Els tancs se’n van... I tornen

El Govern prometia discutir les reivindicacions elaborades pels Comitès Revolucionaris i Consells Obrers, l’existència dels quals era reconeguda en el nou marc polític. Nagy va reconèixer el que ja era un fet des del 23 d’octubre, el final del partit únic, i va anunciar un Govern de coalició i l’inici de converses amb la Unió Soviètica per a la evacuació de les tropes.

Finalment, els darrers tancs soviètics van sortir de la capital el 31 d’octubre, però no pas del país, ja que la seva presència no era un assumpte bilateral entre Hongria i la URSS, sinó que afectava tots els signataris del Pacte de Varsòvia. Les passes següents van ser declarar la neutralitat d’Hongria i denunciar el Pacte. Mentre succeïen aquests fets a la capital, noves tropes soviètiques van començar a entrar al país sense haver mediat en aquesta ocasió cap petició al Govern nacional.

Aquesta segona invasió soviètica es va veure facilitada pel context internacional en coincidir amb l’atac anglo-francès contra Egipte amb el pretext de la proclamada nacionalització del canal de Suez. Això va dissoldre les esperances d’una ajuda occidental a Hongria, ja que va trencar la unitat dels països de l’OTAN, en situar a la URSS i EEUU en la mateixa banda de la defensa de la pau mundial, i en desacreditar qualsevol manifestació pro-hongaresa provinent de les agressores Gran Bretanya i França. La invasió militar soviètica d’Hongria també va rebre el suport de quasi la totalitat dels partits comunistes dels països occidentals, incloent-hi el PCE.

La URSS s’imposa

L’últim Govern de coalició format per Nagy va fer pública el 3 de novembre la seva ferma decisió d’impedir la restauració del capitalisme a Hongria, però també de defensar amb la mateixa convicció les conquestes de la revolució, en particular la independència nacional, la neutralitat i la construcció del socialisme sobre una base democràtica.

El 23 d’octubre els tancs soviètics van entrar a Budapest. Imre Nagy i alguns dels seus col·laboradors es van refugiar a l’ambaixada de Iugoslàvia, mentre István Bibo va quedar al parlament com a únic representant del Govern legítim. Durant la matinada del dia de la intervenció, Bibo va fer la darrera declaració: que Hongria no pretenia seguir una política anti-soviètica, sinó coexistir en una comunitat de nacions lliures de l’Est d’Europa l’objectiu de les quals fos fundar les seves vides sobre la base dels principis de llibertat, de justícia i d’una societat lliure d’explotació.

El 23 d’octubre del 1956 Imre Nagy i els seus col·laboradors varen ser trets de l’ambaixada iugoslava i deportats a Romania. En un procés secret, Nagy va ser acusat d’alta traïció per conspiració i el 16 de juny de 1958 va ser executat.