Rosa Luxemburg: un compromís per al segle XXI

Michael Löwy

Gener de 1919. Rosa Luxemburg, fundadora del Partit Comunista Alemany (Lliga Spartakus), és assassinada per una unitat dels “cossos francs”, bandes d’oficials i militars contrarrevolucionaris (futur viver del Partit Nazi) portades a Berlín pel ministre socialdemòcrata Gustav Noske amb l’objectiu d’esclafar l’aixecament espartaquista. Rosa és, com Emiliano Zapata aquell mateix any, una “vençuda de la història”. Però els seus botxins no poden esborrar un missatge que continua viu a la “tradició dels oprimits”, una herència inseparablement marxista, revolucionària i humanista. L’humanisme socialista de Rosa travessa com un fil vermell el conjunt dels seus escrits polítics (així com la seva correspondència; les seves colpidores cartes de la presó rellegides per una generació rera una altra de militants): crítica del capitalisme, sistema inhumà; combat contra el militarisme, el colonialisme, l’imperialisme; visió d’una societat emancipada, d’un món sense explotació ni alienació, sense fronteres. Per què ens segueix atraient aquesta figura històrica? Què passa per a que vuitanta cinc anys després de la seva mort algú ens segueixi essent tan proper? En què consisteix la prodigiosa actualitat del seu pensament? Veig com a mínim tres respostes a aquestes preguntes.

Alè internacionalista

A l’època de la mundialització neoliberal, de la dominació planetària del gran capital financer, la necessitat d’una resposta internacional, d’una internacionalització de la resistència, en definitiva, d’un nou internacionalisme, es mostra més que mai a l’ordre del dia. Ara bé, poques figures del moviment obrer encarnen de forma tan radical com Rosa la idea internacionalista, l’imperatiu categòric de la unitat, de l’associació, de la cooperació, de la fraternitat dels explotats i oprimits de tots els països. És, com Karl Liebknecht, un dels pocs dirigents del socialisme alemany que es va oposar a la “unió sagrada”, a l’aprovació dels crèdits de guerra de 1914. Les autoritats imperials (amb el recolzament de la dreta socialdemòcrata) li van fer pagar cara la seva oposició a la guerra tancant-la a la presó.

Confrontada al dramàtic fracàs de la II Internacional, Rosa somniava en la creació d’una nova associació mundial dels treballadors. Només la mort l’impedí participar, junt amb els revolucionaris russos, en la fundació de la Internacional Comunista el 1919. Pocs són els qui, com ella, comprenen el perill mortal per als treballadors del nacionalisme, el xovinisme, el racisme, la xenofòbia, el militarisme i l’expansionisme colonial o imperial. Es pot criticar tal o qual aspecte de la seva reflexió sobre la qüestió nacional, però no es pot posar en dubte la força profètica de les seves advertències. Utilitzo aquí la paraula “profeta” en el sentit bíblic original (tan ben definit per Daniel Bensaid en els seus escrits recents): no qui pretén “endivinar el futur”, sinó qui enuncia una anticipació condicional, qui adverteix el poble de les catàstrofes que esdevindran si no es pren un altre camí.

Socialisme o barbàrie

Un cop tancat el segle XX que fou el dels “extrems” (Eric Hobsbawm), però també el de les manifestacions més brutals de la barbàrie en la història de la humanitat, no es pot més que admirar un pensament revolucionari com el de Rosa Luxemburg, que sap rebutjar la ideologia còmoda i conformista del progrés lineal, el fatalisme optimista i l’evolucionisme passiu de la socialdemocràcia, la il·lusió perillosa de la qual parlava Walter Benjamin en les seves tesis de 1940: que bastava “nedar amb la corrent”, deixar actuar les “condicions objectives”. Quan enuncia, en el seu fulletó de 1915 (signat “Junius”) La crisi de la socialdemocràcia, la consigna de “Socialisme o barbàrie”, Rosa trenca amb la concepció —d’origen burgès, però adoptada per la II Internacional— de la història com a progrés irresistible, inevitable, “garantit” per les lleis “objectives” del desenvolupament econòmic o de l’evolució social. Una concepció tan ben resumida per Plejanov (“La victòria del nostre programa és tan inevitable com la sortida del sol demà”) que porta a la passivitat: ningú no tindria la brillant idea de lluitar, arriscar la seva vida, combatre, per assegurar l’aparició matinal del sol! Tornem un moment sobre l’abast polític i “filosòfic” de la consigna “socialisme o barbàrie”. Estava suggerida en alguns textos de Marx o d’Engels, però fou Rosa Luxemburg qui va fer d’ella una formulació explícita, definida. La història és percebuda com un procès obert, com una sèrie de “bifurcacions” en què el “factor subjectiu” —consciencia, organització, iniciativa— dels oprimits és decisiu. No es tracta ja d’esperar que el fruit “maduri”, segons les “lleis naturals” de l’economia o de la història, sinó d’actuar abans que sigui massa tard. Perquè l’altra cara de l’alternativa és un perill sinistre: la barbàrie. Per mitjà d’aquest terme, Rosa no designa una impossible “regressió” a un passat tribal, primitiu o “salvatge”, sinó una barbàrie eminentment moderna de la qual la Primera Guerra Mundial n’ofereix un exemple impressionant, bastant pitjor en la seva inhumanitat que les pràctiques guerreres dels conqueridors “bàrbars” del final de l’Imperi romà.

La consigna de Rosa Luxemburg es revelà profètica. La derrota del socialisme a Alemanya obria la via a la victòria del feixisme de Hitler, i després a la Segona Guerra Mundial i a les formes més monstruoses de barbàrie moderna, de les quals el nom d’Auschwitz n’ha esdevingut símbol. No és casualitat si l’expressió “socialisme o barbàrie” serveix de bandera a un dels grups més creatius de l’esquerra marxista de posguerra a França, amb la revista del mateix nom animada als anys cinquanta i seixanta per Cornelius Castoriadis i Claude Lefort.

L’advertència llençada per Rosa Luxemburg segueix essent actual. El llarg període de retrocés de les forces revolucionàries —del que es comença a sortir poc a poc— s’ha vist acompanyat per la multiplicació de les guerres i de les massacres de “purificació ètnica” —des dels Balcans a Àfrica—, de l’ascens dels racismes, xovinismes, integrismes de tot tipus al cor de l’Europa “civilitzada.

Però es presenta també un nou perill, assenyalat per E. Mandel en els seus últims escrits. L’alternativa del segle XXI no és ja, com el 1915, “socialisme o barbàrie”, sinó “socialisme o mort”, donat el risc de catàstrofe ecològica induïda per l’expansió capitalista mundial i la seva lògica destructora del medi ambient. Si el socialisme no ve a interrompre aquesta carrera vertiginosa cap a l’abisme, està amenaçada la pròpia supervivència de l’especie humana.

Revolució i democràcia

Els corrents dominants del moviment obrer han conegut un fracàs històric: enfonsament poc gloriós del pretès “socialisme real”, hereu de l’estalinisme, d’una banda, i, d’una altra, submissió passiva —o adhesió activa?— de la socialdemocràcia a les regles de joc del capitalisme mundial. Front això, l’alternativa representada per Rosa Luxemburg apareix més que mai com a pertinent: la d’un socialisme alhora autènticament revolucionari i radicalment democràtic.

Com a militant del moviment obrer a l’Imperi tsarista, Rosa funda el Partit Socialdemòcrata de Polònia i Lituània (afiliat al Partit Obrer Socialdemòcrata rus). Critica les tendències, en la seva opinió massa autoritàries i centralistes, de les concepcions de Lenin abans de 1905, una crítica que enllaçava, en aquest punt, amb la del jove Trotski de Les nostres tasques polítiques (1904).

Al mateix temps, com a dirigent de l’ala esquerra de la socialdemocràcia alemanya, Rosa lluita contra la tendència de la burocràcia (sindical o política) i de la representació parlamentària a monopolitzar les decisions. La vaga general russa de 1905 li sembla un exemple a seguir també a Alemanya: se’n refia més de la iniciativa de les bases obreres que dels òrgans dirigents del moviment obrer alemany.

En un fulletó de 1918, redactat a la presó, saluda la victòria d’Octubre de 1917, aquell acte emancipador, i rendeix homenatge als seus dirigents: “Tot el coratge, l’energia, la perspicàcia revolucionària, la lògica de la qual un partit revolucionari pot donar proves en un moment històric ha estat demostrada per Lenin, Trotski i els seus amics. Tot l’honor i tota la capacitat d’acció revolucionàries de les què ha mancat la socialdemocràcia occidental s’han trobat entre els bolxevics. La insurrecció d’Octubre no haurà servit solament per a salvar efectivament la revolució russa, sinó també l’honor del socialisme internacional”.

Aquesta solidaritat no l’impedeix criticar allò que li sembla erroni o perillós en la política dels bolxevics. Si algunes de les seves crítiques (sobre l’autodeterminació nacional o sobre la distribució de la terra són bastant discutibles i poc realistes, altres, que afecten la qüestió de la democràcia, són molt pertinents i d’una notable actualitat. Prenent acta de la impossibilitat, en les circumstàncies dramàtiques de la guerra civil i de la intervenció extranjera, de crear, “com per art de màgia, la més bella de les democràcies”, Rosa no deixa de cridar l’atenció sobre el perill d’un cert deslliçament autoritari. Reafirma alguns dels principis fonamentals de la democràcia revolucionària: “La llibertat només per als partidaris del govern, només per als membres d’un partit —per molt nombrosos que siguin— no és la llibertat. La llibertat és sempre almenys la llibertat de qui pensa d’una altra forma […]. Sense eleccions generals, sense una llibertat de premsa i de reunió ilimitada, sense una lluita d’opinió lliure, la vida es rebrega a totes les institucions públiques, vegeta, i la burocràcia esdevé l’únic element actiu”. Difícil de reconèixer l’abast profètic d’aquesta advertència. Alguns anys més tard la burocràcia s’apropià de la totalitat del poder, eliminà progressivament els revolucionaris d’Octubre de 1917 abans d’exterminar-los sense pietat. La refundació del comunisme al segle XXI no podrà estalviar-se el missatge revolucionari, marxista, democràtic, socialista i llibertari de Rosa Luxemburg.

Publicat al nº2 de Revolta Global (desembre-gener 2004)