Tensions i perills a Euskadi

Per Ion Andoni del Amo Castro, membre de l’Executiva d’Aralar [1]

Les manifestacions dels diferents agents polítics al respecte se succeeixen. La pròpia Euskadi Ta Askatasuna, en el seu comunicat del 18 d’agost, constatava “una situació de crisi evident”. Es retreu al PSOE i el PNB que estan demostrant una voluntat clara d’endarrerir els passos que s’han de donar, tot intentant desvirtuar i buidar de contingut el procés, identificant la situació oberta amb la fi d’ETA i amb que l’esquerra abertzale admeti dòcilment el marc actual.

La conclusió que el Moviment d’Alliberament Nacional Basc (MANB) en el seu conjunt transmet aquestes darreres setmanes és que el PSOE vol desenvolupar el seu propi model d’Estat i convertir el procés en un simple instrument per continuar al poder; que el PNB i el PSOE pretenen construir un procés a la mida dels seus interessos i necessitats.

Més enllà d’incertes negociacions secretes que semblaven encarrilades, es tracta de quelcom que es veia venir. No podem sinó coincidir amb aquesta anàlisi que ara transmet el MANB. El PSOE té la clara intenció d’obrir un procés neoestatutari, en la línia del que ha passat a Catalunya. Parlarà de pau, de desmilitarització, de presos i de cert desmantellament de la legislació d’excepció (i no a la primera, com veiem; també per això s’haurà de lluitar).

Però en el procés polític no sembla que, per voluntat pròpia, vagi més enllà d’una reforma estatuària a la catalana, per a la qual cosa espera que el PNB jugui el paper(ot) que a Catalunya va jugar CiU, pactant un estatut aigualit que no qüestiona la sobirania nacional espanyola.

L’autodeterminació en joc

I on resta el dret d’autodeterminació? Evidentment, ningú no el donarà gratuïtament. Ni tampoc a canvi del final d’una lluita armada que ja s’ha amortitzat i que no suposa un element de desestabilització de l’Estat. Ni per més arguments raonats que donem. Els drets polítics no es mendiquen, s’arrenquen, va dir algú.

Com? Doncs, encara que sigui quelcom obvi, el gir que Euskadi Ta Askatasuna va iniciar el 22-M no admet suspensió; ja ho hem dit, la lluita armada no és avui un element de pressió, l’Estat ha assajat ja tota una sèrie de mesures repressives envers ella, les quals, a qui desgasten políticament, és a les posicions sobiranistes en general i a l’esquerra abertzale en particular.

A l’Europa del segle XXI, la gran basa per “arrencar” el dret d’autodeterminació és l’articulació de majories polítiques sobiranistes que posin en marxa un procés sobiranista que avanci de manera democràtica, des dels marcs actuals però amb l’objectiu de desbordar-los.

L’acord de Lizarra o el Pla Ibarretxe, que assajava porugament aquesta via, encara que mai no va estar disposat a afrontar-la fins les últimes conseqüències ―convocatòria unilateral d’una consulta i desobediència civil des de les institucions―, va provocar no pocs problemes a l’Estat. Només la perspectiva d’un procés d’aquestes característiques obligarà el PSOE a negociar seriosament i no jugar a envolvents.

Acord entre sobiranistes?

Així doncs, mesa de partits amb acord previ de mínims entre sobiranistes? Sembla la bona, però es queda en pur voluntarisme. És clar que la realitat política d’avui és una ben diferent. El PNB d’Imaz no està en aquesta línia: ni en els paràmetres sobiranistes de 1998, ni en els del Pla Ibarretxe, ni tan sols en la línia del discurs del lehendakari. El mateix Imaz ha descartat explícitament qualsevol acord previ entre sobiranistes. A poc que tingui marge, tractarà, com apunta Euskadi Ta Askatasuna, de construir juntament amb el PSOE un procés a la mida dels seus interessos i necessitats. Podem quedar-nos clamant les bondats de l’acord entre les forces sobiranistes, mentre assistim amb cara de beneits a una mesa de partits i a un procés vertebrat al voltant d’un acord neoestatutista PSOE-PNB.

L’única forma d’evitar aquest escenari que se’ns ve a sobre, d’evitar que el PNB d’Imaz faci de CiU, és articular un potent referent sobiranista a la seva esquerra, de forma que no gosi donar aquest pas en fals, sota risc d’una batzegada electoral que l’allunyaria dels seus “negocis”.

En l’actual conjuntura, aquesta és la clau del procés polític. Posar en marxa un agrupament expansiu d’esquerra sobiranista sense lligams polítics o econòmics amb l’actual marc.

Una Euskadi sobirana... i diferent

El PSOE ho sap i és per això que segueix posant traves a l’activitat política de Batasuna. Però el MANB pot errar el càlcul si creu que, per si sol ―tot i un previsible ascens electoral, que tampoc serà per tant―, té la suficient massa crítica per poder condicionar el procés.

El mateix es pot aplicar en el cas d’aquells que segueixen predicant l’acord entre “tots” els sobiranistes o especulen amb seguir giravoltant i “negociant” entorn del PNB en lloc de construir un contrapès efectiu. Correspon a Batasuna, com a força majoritària de l’esquerra sobiranista, la responsabilitat principal d’obrir aquest procés d’agrupament expansiu, però això no és excusa per a que els demés (EA, EB, Aralar) segueixin mirant cap una altra banda.

Així mateix, ha de ser un procés en el qual parlar també de moltes altres qüestions, d’alternatives, de quina esquerra volem, del model de desenvolupament, de funcionament democràtic, del tipus d’organització… Està en joc construir una Euskal Herria sobirana i diferent.

L’esquerra que es planta

Per Ion Andoni del Amo (extractes)

A Euskal Herria les institucions són un autèntic mur, amb les quals no és possible la més mínima interlocució; el sol fet de pensar que puguin incorporar els moviments socials en el procés oficial de presa de decisions és símptoma inequívoc d’haver ingerit alguna substància psicoactiva. Aquest entossudiment i aquesta prepotència institucionals tenen al menys un avantatge: no hi ha perill d’“institucionalització” o “domesticació” dels moviments socials. Havent-nos estalviat el debat, no en queda una altra que buscar vies alternatives de processament polític eficaç, la qual cosa no és poc. A qui afecta de ple és als partits polítics d’esquerres, obligats a jugar, per la seva pròpia naturalesa, al camp institucional.

No hi ha cap mena de dubte que, a hores d’ara, l’actuació d’Ezker Batua al govern basc i a alguns governs locals constitueix el cas més emblemàtic. Una avaluació ràpida dóna per resultat llums i ombres, però cada cop predominen més els aspectes foscos… La innovació i el desmarcatge inicials han anat cedint el pas progressivament a un “seguidisme” cada cop més acrític respecte del PNB.

Al llarg d’aquests anys hem vist desaparèixer o refredar-se la participació d’EB en els moviments socials i orientar-se cada cop més en exclusiva cap a la gestió governamental. Els efectes d’aquesta orientació … es reflecteixen també a l’interior, amb una estructura cada cop més jerarquitzada, “aparatera”, i un creixent dèficit de democràcia interna.

En la seva curta experiència parlamentària a Gasteiz, Aralar sembla orientar-se ràpidament en la mateixa direcció, tractant d’aparèixer com “responsables”, “negociadors” o “aconseguidors”, i embolcallant-ho tot plegat amb una concepció d’esquerra “pragmàtica” que recorda molt la socialdemocràcia dels anys vuitanta…

També hem de recordar el considerable estómac que va demostrar tenir EH durant el període de Lizarra, quan se’ns transmetia la consigna que “tocava gestionar” i que no s’havia de molestar gaire el PNB...

En l’actual moment polític, a Euskal Herria sembla obrir-se un procés constituent, que coincideix en el temps amb la decisió de construir grans projectes d’infraestructures estretament lligades al neoliberalisme i a un model de desenvolupament depredador i insostenible, així com amb la persistència de qüestions sense resoldre en l’àmbit de la justícia social, la dona o l’euskera.

Cal construir un potent i ample moviment d’esquerra sobiranista, per fer front al procés i avançar en l’aspiració de constituir-nos en protagonistes de la nostra pròpia història, com persones i com país.

I això requereix deixar enrera lògiques institucionalistes i electoralistes o autosuficiències i avantguardismes; requereix un canvi d’orientació política, una actitud incloent i una estructura integrada per militants crítics i autònoms. Només així s’avança realment; de les cuines “aparateres” només en solen sortir suflés.