EUiA no hauria d’implicar-se en el govern de Montilla

1- Des del corrent “Rojos/roges” volem manifestar el nostre profund desacord amb el mètode que s’ha estat seguint en les negociacions sobre la formació del nou govern tripartit. Desacord, per descomptat, pel que fa a la manca de transparència i de participació de les diferents sensibilitats d’EUiA en aquest procés. Però, sobretot, pel que podríem anomenar “l’ordre dels factors” - que, en política, altera notablement el resultat. Així, mentre sabem quines conselleries correspondran a cada força política i s’ha discutit a bastament de l’organigrama governamental, no han transcendit massa detalls sobre allò que ens sembla tanmateix el més important en aquests moments: el programa del nou govern, els seus compromisos i prioritats. Al nostre parer, aquesta qüestió hauria d’haver primat sobre totes les altres, determinant l’actitud final de la nostra organització davant la formació del nou executiu. Després, potser lamentarem l’índex d’abstenció que constatem a cada contesa electoral. El cert, nogensmenys, és que l’espectacle d’unes forces d’esquerres que s’afanyen a disputar-se càrrecs i prebendes per damunt de qualsevol altra consideració, no contribueix precisament a reconciliar l’electorat popular amb les urnes.

2- Doncs bé, des del punt de vista del programa i l’orientació del nou govern de les esquerres catalanes, els elements que es van coneixent no poden ser més decebedors i inquietants. Montilla i Carod-Rovira es desfan en promeses “d’assossec” dirigides a la patronal. El pacte de l’Entesa elimina la clàusula que excloïa el PP de qualsevol acord de governabilitat. Pel que fa a d’altres compromisos destacats del Tinell, hi ha abandonaments obertament anunciats (com l’objectiu d’una nova llei electoral, relegada a la boirosa perspectiva d’un “consens nacional”) i renúncies “filtrades”, però no desmentides (com és el cas del procés de tancament de les centrals nuclears o la implementació de les 35 hores). No hem sentit a parlar en cap moment de deslocalitzacions industrials, ni de drets de ciutadania per a la immigració. Per contra, ens diuen que la MAT (que, com el tema del Quart Cinturó, s’evita esmentar explícitament en l’acord programàtic) dependrà d’una decisió dels tecnòcrates de Brussel·les... que ja han declarat “indispensable” aquesta infraestructura. Excusar-se en decisions preses pels governs espanyol i francès - o bé en directrius de la Unió europea - per desbloquejar el projecte de la connexió elèctrica, suposaria una renúncia inacceptable de sobirania... alhora que posaria de manifest una misèria no menys revoltant del "salt endavant en l’autogovern" que pretesament havia d’aportar-nos la reforma estatutària. Tot plegat obriria una greu confrontació amb els territoris afectats i amb el conjunt del moviment ecologista.

3- No ens sembla casual que els dirigents no vulguin anomenar el nou tripartit “un govern d’esquerres”, sinó una “entesa de progrés”. És una manera de donar garanties de docilitat davant els grans interessos privats que, en la precedent legislatura, ja van palesar la seva preeminència sobre les orientacions del tripartit en matèria d’educació, de sanitat, de polítiques industrials o d’habitatge. (Recordem que els lobbys de la construcció i la finança van obtenir fins i tot el cap del conseller d’ICV). Però, el desengany de les aspiracions de l’electorat d’esquerres pot venir de la mà de la mateixa “imatge de marca” que el nou gabinet pretén promoure: la d’un “govern eminentment social”, gràcies al desplegament de l’Estatut del 18 de juny (que hauria clos el cicle de les reivindicacions democràtiques nacionals). Ben al contrari: ara apareixerà que els límits imposats pel pacte Mas-Zapatero pel que fa a la sobirania política i fiscal de Catalunya no permeten gestionar de manera sostenible el territori, ni decidir sobre les grans infraestructures, ni disposar d’estris per fer front als dictats de les multinacionals, ni forneixen mitjans per cohesionar una societat cada cop més mestissa, ni tan sols recursos suficients per combatre eficaçment la pobresa, practicar polítiques redistributives o lluitar contra l’especulació.

4- En aquest marc, dos elements esdevenen particularment preocupants. El primer, la designació de Joan Saura, líder de la coalició, com a conseller d’interior a les portes d’una situació de previsible agreujament de la conflictivitat social davant les pressions del neoliberalisme sobre la població treballadora, i en què situacions com els recents desallotjaments d’espais okupats poden esdevenir freqüents. Sobretot que tampoc hem sentit a parlar en cap moment de canvis en el model policial (militaritzat) dels Mossos, ni de reconducció de les línies directrius de criminalització i control dels moviments socials. (No cal dir que l’acceptació d’aquesta responsabilitat sense consultar amb EUiA constitueix un acte de menyspreu intolerable per part dels dirigents d’ICV, que manifestament consideren la nostra formació un element subaltern de les seves combinacions polítiques). I, en segon lloc, l’afirmació repetida d’una disciplina estricta del nou govern, que quedaria sotmès al control de la força majoritària (la del President), impedint qualsevol expressió de dissidència o fins i tot la manifestació d’un perfil propi des de l’exercici de tal o qual responsabilitat.

5- Ateses aquestes circumstàncies, “Rojos/roges” considerem indispensable el manteniment de la independència política i la llibertat de moviment d’EUiA. El nostre compromís amb un govern d’esquerres (entès com un govern de defensa dels interessos de les classes treballadores de Catalunya), ens obliga a:

a) barrar de manera incondicional el pas a la dreta (tant CiU com el PP), votant la investidura de Montilla i la formació d’un govern del PSC, ERC i ICV.

b) refusar la nostra participació en el govern d’entesa que s’ha estat dissenyant aquests dies, ja sigui a través d’una conselleria (que, per cert, ningú s’ha dignat a oferir a EUiA, ans al contrari), com mitjançant qualsevol càrrec de confiança en l’organigrama governamental. Aquesta implicació ens faria dependents de l’executiu i responsables subsidiaris d’unes polítiques que ni controlaríem ni podríem modular des d’aquestes posicions secundàries, i que poden acabar tenint un marcat caràcter antisocial.

c) afirmar-nos com una esquerra lleial i crítica, que donarà suport a tota iniciativa progressista del govern, però que s’oposarà (al Parlament i al carrer, recorrent al conflicte i a la mobilització social) a qualsevol mesura de connivència amb la burgesia o contrària als interessos del poble treballador.

d) enfortir l’espai de l’esquerra transformadora, girant la presència institucional d’EUiA i els esforços del conjunt de l’organització cap a la promoció i coordinació de les resistències sindicals, les mobilitzacions socials, juvenils i de gènere, les lluites en defensa del territori, etc., com a base social d’un autèntic govern d’esquerres. Val a dir, d’un govern de ruptura amb el neoliberalisme, que ha de romandre el nostre objectiu. Això vol dir començar per donar suport a les convocatòries en curs contra el Quart Cinturó, a les que sens dubte sorgiran contra la MAT o pel tema de les centrals nuclears. I això implica també denunciar intervencions policials com la de "La Makabra", manifestant públicament la solidaritat del Consell Nacional amb la Comissió Local de Barcelona, vilipendiada des dels mitjans de comunicació i pels mateixos socis de la nostra coalició en raó del comunicat de protesta emès per EUiA.

e) Aquesta actitud deslleial per part dels dirigents d’ICV, seguint la mateixa tònica de menyspreu que esmentàvem a propòsit de la conformació del govern, demostra que la coalició ha entrat en una greu crisi política. Esdevenen doncs indefugibles una reflexió col·lectiva i un debat aprofundit sobre el futur i les condicions d’aquesta aliança.

Diosdado Toledano, Anna Gabarró, Lluís Rabell

Barcelona, 22 de Novembre de 2006