Les eleccions del 16N i el nou panorama polític català

Diosdado Toledano

El resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya reflecteixen les tendències de fons que anaven experimentant-se en la societat catalana en els últims temps, i que van tenir una primera expressió electoral en les passades eleccions municipals al Principat, particularment a la ciutat de Barcelona.

La remobilització social que s’ha produït els dos últims anys, en especial durant les grans manifestacions contra l’Europa del Capital i la Guerra el 2002 a Barcelona, contra el PHN, en la vaga general contra el decretàs laboral del govern del PP, en la històrica mobilització contra la guerra imperialista a l’Iraq, i en moltes altres lluites i resistències contra les conseqüències socials i econòmiques del neoliberalisme, ha tingut la seva traducció política electoral, encara que esbiaixada, atès el caràcter essencialment institucional de les polítiques que defensen o practiquen les candidatures del PSC, ERC i ICV-EUiA.

En aquest context social cal incloure la crisi oberta en el model d’estat com a conseqüència de l’ofensiva neocentralista del govern del PP, a la qual se subordina i dóna legitimació el PSOE a través de l’anomenat “Pacte antiterrorista”. En efecte, la histèria del govern d’Aznar contra el “Pla Ibarretxe”, l’agitació del fantasma del “separatisme”, la demonització de forces nacionalistes moderades com ERC per líders del PP com l’exministre de l’interior Mayor Oreja, etc., han acabat per projectar-se i incidir, en sentit contrari a l’esperat pel PP, en el resultat final del procés electoral autonòmic de Catalunya.

La combinació entre radicalització en la qüestió nacional i creixent contestació a les polítiques del neoliberalisme, especialment entre la joventut víctima de la desocupació i de l’estat laboral precari, i capes socials urbanes, ha produït un desplaçament cap a l’esquerra en la composició del Parlament. Si en les eleccions de 1999, la suma d’escons de CiU i PP era de 68, i la del PSC, ERC i ICV 67, en les del 2003 la suma de CiU i PP descendeix a 61, i la dels tres partits de l’esquerra s’amplia a 74 diputats. Dins d’aquest desplaçament a l’esquerra, s’ha produït una important redistribució interna, el PSC disminueix el seu pes en 8 escons, mentre ERC passa de 12 a 23 diputats, i la coalició d’ICV amb EUiA de 3 a 9 diputats.

Un zoom sobre el resultat electoral

La participació electoral ha abastat el 63,4% (quasi dos punts més que en 1999).

CiU obté 1.018.115 vots i perd més de 160.000 vots (-6,8%), i retrocedeix de 56 a 46 escons en relació a les eleccions de 1999. Els estudis posteriors (1) sobre el balanç dels fluxos electorals entre CiU i les altres opcions mostren que els vots demanats per CiU durant la campanya electoral s’han distribuït per aquest ordre cap a ERC, PSC, abstenció, PP i ICV-EUiA.

PSC obté 1.026.030 vots i perd respecte a les anteriors eleccions més de 157.000 (-6,6%) i passa de 52 a 42 escons. No obstant això, aquesta disminució s’ha de matisar arran de la participació d’ICV a les eleccions de 1999 en les candidatures del PSC a Tarragona i Girona per les llistes de les quals va obtenir dos diputats. El flux electoral entre PSC i les altres opcions s’ha dirigit principalment a ICV i ERC, i l’abstenció. A pesar de ser la força més votada, el PSC ha obtingut 4 escons menys que CiU. Això és conseqüència d’una llei electoral (2) obsoleta i injusta que distribueix el nombre d’escons entre les quatre províncies segons el cens electoral de l’any 1976, que no té en compte les importants variacions de població i de cens entre províncies (forta disminució en les províncies rurals, i fort increment migratori cap a Barcelona).

ERC obté 542.045 vots, i guanya 271.000 vots (+7,8%), quasi duplica els resultats de 1999, passant de 12 a 23 escons.

ICV-EUiA aconsegueix 240.358 vots, guanyant 117.583 vots (+3,4%) i passant de 3 a 9 diputats. No obstant això, aquest resultat és de difícil comparació amb l’elecció de 1999, o en tot cas ha de ser matisat. En les presents eleccions ICV s’ha presentat en coalició amb EUiA (que va obtenir 44.334 vots el 1999) i ha concentrat els vots en la coalició a diferència del que succeeix el 1999 on va participar en candidatures del PSC, per les quals va obtenir dos diputats.

PP aconsegueix 390.650 vots, més de 93000 vots (+2,4%) que el 1999, passant de 12 a 15 diputats.

Tasques per a construir l’esperança d’una Altra Catalunya, veritablement “Lliure i Socialista” davant la constitució del nou govern PSC-ERC-ICV-EUiA

Per als marxistes revolucionaris/àries, per a l’esquerra anticapitalista conseqüent, per als internacionalistes es presenta un repte a què hem de respondre:

Impulsant la mobilització pels objectius socials i nacionals, reforçant en extensió i radicalitat els moviments socials existents, de manera independent […] volem declarar la nostra desconfiança, sustentada en l’experiència viscuda, que l’anomenat govern “de l’esquerra plural” resolgui de manera satisfactòria les necessitats dels treballadors/es, dels jóves, les dones, els immigrants, i a donar una solució democràtica a les justes reivindicacions nacionals.

Sobre la base de l’experiència coneguda, estem convençuts que la presència de forces que es proclamen “transformadores” en un govern de l’“esquerra plural” lluny d’afavorir una dinàmica des de la societat per a empènyer aquest govern cap al compliment dels seus moderats compromisos, les convertirà en ostatges d’aquest govern a través dels mecanismes de corresponsabilitat governamental, i d’integració en les prebendes de l’aparell de la Generalitat.

En aquest sentit ens pronunciem perquè conservin la seva independència d’actuació fora del govern.

Declarem la nostra ferma voluntat d’impulsar, de manera oberta i participativa, amb altres forces de l’esquerra anticapitalista conseqüent i internacionalista, siguin de caràcter social, sociopolític, o polític, els espais de trobada i debat que permetin avançar en la construcció d’un instrument polític, plural i democràtic, que ens sigui útil per a la transformació radical de la societat, derrotar el capitalisme i el centralisme autoritari, i construir una altra Catalunya, en el marc d’una Altra Europa, d’un Altre Món, sobre bases igualitàries, democràtiques i solidàries.

Publicat al nº2 de Revolta Global (desembre-gener 2004)