Per què cal oposar-se a la Constitució europea?

Andreu Coll

La naturalesa de classe de la Unió Europea i els seus orígens històrics

Les comunitats europees, l’antecedent de l’actual Unió Europea, van sorgir en el marc de la Guerra Freda i de la divisió d’Europa acordada pels vencedors de la Segona Guerra Mundial a les Conferències de Ialta i Potsdam. El projecte europeista dels anomenats “pares fundadors” buscava una reconstrucció de l’hegemonia de les classes burgeses europees fortament qüestionades per la guerra i l’experiència de la resistència popular al feixisme. La reconstrucció dels Estats europeus occidentals, sota l’hegemonia política i econòmica dels Estats Units, necessitava una nova legitimitat per superar els efectes de la guerra i un pacte amb les direccions polítiques i sindicals reformistes del moviment obrer per obrir un nou cicle d’acumulació i d’estabilitat capitalista a Europa occidental, tot frenant la maduració d’una alternativa socialista. Des dels seus orígens, la naturalesa de classe del projecte “europeista” ha marcat el desenvolupament de les institucions de la UE. Unes institucions que han buscat articular polítiques en una jerarquia d’interessos imposada pel mercat mitjançant:

a) una burocràcia independent front als sistemes representatius democràtico-liberals, però fortament lligada a les grans multinacionals europees.

b) un equilibri de poders entre els Estats membres que faciliti l’articulació, mitjançant la Comissió Europea, dels interessos de les classes dominants europees sense les limitacions que imposen les correlacions de forces amb la classe obrera en cadascun dels Estats membres.

La construcció de la Unió Europea ha estat un procés històric ple d’avatars, d’avenços, de retrocessos i d’estancaments que, en bona mesura, s’expliquen per la combinació de les diverses ones llargues del desenvolupament capitalista amb els grans cicles de lluita de classes i amb les modificacions del mapa geopolític del continent. La construcció i/o la integració europea va esdevenir –a finals dels anys 70 i principis dels 80– una política clau perquè les burgesies europees poguessin recuperar la seva iniciativa política. Necessitaven generalitzar una profunda desmobilització social que tanqués un context caracteritzat per:

a) l’esgotament de l’ona llarga expansiva del capitalisme europeu de postguerra a partir de 1967 i per una crisi generalitzada del capitalisme entre 1972 i 1974.

b) una inestabilitat política considerable a conseqüència de la radicalització obrera posterior a 1968 a França, Itàlia, Alemanya i al Regne Unit i degut al final imprevisible de les dictadures feixistes a Portugal, Grècia i l’Estat espanyol.

Es buscava una iniciativa política central capaç de legitimar i acompanyar les primeres passes de la restauració neoliberal, una política que començaven a aplicar els principals governs europeus amb l’objectiu de recuperar els marges de guany a favor del capital i en contra de les conquestes obreres del període 1945-1975. Això va cristal·litzar amb la incorporació d’Espanya, Portugal i Grècia a la CEE el 1986. El segon gran avenç recent de la construcció europea –l’aprovació del Tractat de Maastricht, de la Unió econòmica i monetària i de l’ampliació cap a l’Est– està lligat a la consolidació de l’ofensiva neoliberal i al trencament de l’equilibri de forces internacional que van provocar l’ensorrament de la Unió Soviètica, la primera Guerra del Golf i les guerres als Balcans. Ara, els atemptats de l’Onze de setembre, la Segona Guerra del Golf i l’agudització de la competència econòmica internacional enmig d’una doble recessió econòmica i dels efectes de l’ampliació de la UE cap a l’Est són factors que empenyen les classes dominants europees a donar passes atrevides en la construcció d’un aparell supraestatal capaç d’articular i de defensar els seus interessos “generals”: l’aprofundiment de la reestructuració neoliberal, l’augment de les taxes de guany del capital, la millora de la competitivitat vers els EUA i el Japó, la consecució d’un poder político-militar suficient per col·laborar amb els EUA des d’una autonomia creixent. Per aconseguir tots aquests objectius, les burgesies europees necessiten que la Unió Europea assumeixi funcions d’un veritable Estat i que es doti d’una legitimitat i d’un recolzament popular que, actualment, és pràcticament inexistent. Aquesta és la raó de fons d’una Constitució Europea.

La UE com a instrument del neoliberalisme: Maastricht

Amb l’ensorrament del Bloc de l’Est –l’àrea d’influència soviètica posterior a la Segona Guerra Mundial–, les classes dominants europees es van trobar amb el dilema de com integrar els mercats d’Europa central i oriental dins de la seva àrea d’influència. Les Comunitats Europees van esdevenir l’instrument apropiat per a aquest repte i per impulsar una reestructuració general de les economies d’Europa Occidental que permetés al capital recuperar el nivell de guanys anterior a la crisi de 1972-1974. Neoliberalisme i ampliació cap a l’Est han acabat sent les dues cares d’una nova moneda: l’Euro. El tractat de Maastricht i la creació de la Unió Europea era un projecte polític global que partia de l’establiment de l’imperi d’un mercat únic sobre el qual fonamentar la integració de les economies d’Europa Central i ser la base d’una Europa-potència diplomàtica i militar que esdevingués un subjecte comú del nou ordre internacional. Els Estats membres, malgrat tot, seguien sent el marc de gestió dels conflictes socials, evitant la seva generalització a un marc europeu que pogués afavorir la solidaritat de la classe obrera i la seva resistència.

La disciplina del mercat únic es va imposar a través de les polítiques d’austeritat pressupostària i de convergència, primer, i del Pacte d’Estabilitat i Creixement, després, per a la introducció de la moneda única, l’Euro. Tot això amb un dèficit democràtic casi complet, amb un Parlament Europeu amb molt poques competències pel que fa a l’aprovació d’uns pressupostos predeterminats pel Consell Europeu i amb una Comissió designada per acords intergovernamentals i amb una capacitat d’iniciativa decreixent, fins el punt d’esdevenir un òrgan de gestió de les decisions dels Consells Europeus, sota la pressió continuada dels "lobbies" de les multinacionals europees. El cas extrem d’aquest dèficit democràtic és l’estatut d’autonomia del Banc Central Europeu –institució que decideix en solitari i sense cap control democràtic les polítiques monetàries que s’apliquen a tota la Unió–.

Les grans mutacions de l’Europa actual

a) L’Europa de l’Euro

L’Euro ha entrat en vigor acompanyat de dues constriccions que imposen polítiques econòmiques neoliberals obligatòriament als Estats membres: una és el Pacte d’Estabilitat (que imposa constriccions per llei als pressupostos de cada Estat i prohibeix el dèficit públic superior al 3%) i l’altre és la gestió autònoma pel Banc Central Europeu de les taxes d’interès de l’Euro. Això s’entrecreua amb un debat sobre quin és el model social més eficaç per sortir de la recessió: el dels EUA o els dels països més rics de la UE. Els partidaris de la primera opció defensen una nova onada de privatitzacions i de precarització del mercat laboral per assolir aquests objectius. Els defensors de la segona parlen de la preservació d’un suposat “model social europeu” –un neoliberalisme amb rostre humà– diferenciat del nord-americà. Aquest suposat “model” és una de les bases de la poca legitimitat popular de què gaudeix la UE. L’origen del mite té una base real: el pacte social entre la patronal i els grans sindicats que va permetre –entre els anys 50 i principis dels 80- una més gran redistribució de la renda que als EUA i el Japó. Els principals beneficiaris d’aquesta ideologia han estat la Confederació Europea de Sindicats i els partits socialdemòcrates que, tot i haver contribuït poderosament a legitimar la construcció europea, han estat incapaços d’aconseguir les més tímides contrapartides socials pel seu suport del neoliberalisme. Un cop això s’ha fet palès per les burocràcies reformistes, i gràcies a l’ascens i consolidació del moviment antiglobalització com a veritable avantguarda tàctica de la remobilització social i política a Europa i com a principal força deslegitimadora del model neoliberal, els principals sindicats s’han vist obligats a impulsar lluites defensives molt importants: l’onada de vagues generals (Grècia, Àustria, Itàlia, França, Estat espanyol, Portugal) i de vagues sectorials (Alemanya, Regne Unit) que han recorregut el continent i que han obert un nou gran cicle de lluita de classes –el més important des del tancament del cicle del 68-78–.

b) L’ampliació a l’Est

L’altre gran canvi immediat a la UE és la incorporació de deu nous països el maig del 2004, la majoria dels quals provinents de l’antic Bloc Soviètic. Això suposarà la culminació de la restauració capitalista iniciada el 1989 i la gran revenja simbòlica del capitalisme europeu contra la Revolució d’Octubre. Aquesta restauració capitalista ha suposat per aquestes poblacions una catàstrofe social i humana terrible en termes d’extensió de l’atur, la desindustrialització, la pobresa, la precarietat i d’una mitjana de vida decreixent. L’ampliació a l’Est de la UE és un procés perfectament comparable al projecte neocolonial de l’ALCA que els EUA volen imposar a Amèrica Llatina.

c) L’Europa fortalesa

Més de 13 milions de treballadors immigrants legals viuen a la UE. Representen el 3,5% de la població i prop de l’11% de la classe obrera europea. Són el resultat de la demanda de força de treball barata de cada cicle econòmic de creixement, buscada per la patronal europea a les seves antigues colònies. Avui viuen als barris marginals de la UE sense drets cívics en la majoria de casos i amb un accés limitadíssim als serveis públics. A més a més, casi 500.000 persones entren il·legalment cada any a la UE fugint de la misèria, la guerra i els desequilibris generats per la globalització del capitalisme a la resta del planeta. Aquests immigrants alimenten un mercat negre de treball sotmès a l’imperi del lliure canvi: sense drets laborals ni polítics, precaritzat i flexible.

La raó econòmica que incentiva aquesta immigració és evident: si en els seus inicis el capitalisme fou addicte a l’esclavatge, avui el neoliberalisme ho és del treball immigrant i, en especial, del treball immigrant il·legal. La seva raó social és la de dividir a la classe obrera i imposar al sector més atomitzat i indefens un règim d’explotació que exerceix una pressió constant per reduir els salaris i els drets laborals del conjunt dels i les assalariades europees. Així doncs, el racisme institucional que penetra en els sectors més desestructurats de les capes populars és l’arma principal de la burgesia per dividir al proletariat europeu. Per tant, la lluita dels “sense papers” i la solidaritat amb les reivindicacions dels treballadors immigrants ha estat i seguirà sent un element estratègic central per la reconstrucció moral i política de l’esquerra anticapitalista i revolucionària i del moviment obrer en el seu conjunt.

d) L’Europa-potència

Durant la guerra de l’Iraq han aflorat tensions importants entre la Unió Europea i els Estats Units i a dins mateix de la Unió Europea. Això no és ni fortuït ni aleatori, ja que prové de dues tendències que s’alimenten mútuament: per una banda, la construcció d’un aparell d’Estat a la UE que cada cop intervé més a l’arena internacional –cosa que equilibra la correlació de forces amb Estats Units- i, per l’altra, el pas de la classe dominant americana a una estratègia imperialista agressiva, unilateral i aventurera. Paradoxalment, aquest conflicte UE-EUA ha dotat per primer cop la Unió Europea d’una base de legitimitat popular en la mesura en que es presenta com un contrapoder i una alternativa front als EUA. El discurs de la defensa de la “Vella Europa” que s’oposava a la guerra dota l’aprovació de la Constitució europea el proper juny d’una base popular àmplia. La guerra ha permès al nucli franco-alemany reprendre la iniciativa al sí de la Unió, arrossegar a la resta d’Estats cap a la seva orientació i marginalitzar a Blair i Aznar. Malgrat tot, aquesta legitimació és molt limitada en la mesura què, durant la guerra, les lluites socials no es van aturar ni a França ni a Alemanya, fos quina fos la seva posició oficial vers la guerra. No cal dir que les principals potències imperialistes europees es van oposar a la guerra en la mesura que atemptava contra els seus propis interessos imperialistes a la regió i no per cap suposada posició ètica –l’imperialisme francès és directament responsable d’instigar la majoria de guerres civils que han tingut lloc a l’Àfrica en les últimes dècades i l’Estat alemany ha intervingut militarment amb molt de gust als Balcans i a l’Afganistan-.

Quin significat té el projecte de Constitució Europea en el context actual?

a)Constitució liberal o tractat intergovernamental amb rang de carta atorgada?

En les democràcies liberals una constitució és un document legal bàsic que fonamenta la legitimitat del poder de l’Estat capitalista front als ciutadans. Pressuposa un pacte social pel bé comú i, en el seu nom, l’Estat gestiona, d’acord amb els límits fixats per la constitució, la sobirania popular. Per sota d’aquesta mitologia es troba la realitat del repartiment del poder de les classes burgeses per a la defensa dels seus interessos, rebatejats “interessos generals”. Darrera la disfressa de la igualtat política formal dels ciutadans davant la Constitució s’amaguen les desigualtats socials i econòmiques ben reals del mercat capitalista, que deixen en paper mullat l’exercici de la suposada igualtat política. Per mantenir aquesta ficció, l’Estat es separa i es col·loca per sobre de la societat civil per arbitrar “imparcialment” en els conflictes d’interessos dels “ciutadans iguals davant la llei”, quan en realitat esdevé jutge i part, ja que és un aparell controlat per la burgesia, que l’utilitza per garantir la perpetuació del seu poder sobre la classe antagònica: els i les assalariades.

L’esborrany de Constitució Europea, elaborat per la Convenció dirigida per una clàssic de la dreta francesa –Valéry Giscard d’Estaing-, no és ni tan sols una constitució liberal, és un tractat inter-governamental amb rang de carta atorgada pels governs dels Estats membres als seus súbdits. No ha estat, ni de lluny, el resultat de la voluntat sobirana dels pobles d’Europa expressada en un llarg i profund debat democràtic. A més a més, la Convenció ha estat designada pels governs europeus i no és cap mena d’Assemblea constituent representativa votada directament per la ciutadania.

b) Quins són els continguts fonamentals de l’esborrany de Constitució?

 La Constitució proposada no és cap text de correcció i democratització del sistema institucional existent a la UE. Més aviat reprèn el conjunt dels sistemes, procediments, valors, objectius i polítiques que han presidit la construcció de la UE i els codifica en un text que té la pretensió de ser la llei fonamental de l’ordenament jurídic de l’Europa del futur. És la constitucionalització de les polítiques aplicades fins a l’actualitat, deixant fora de la legalitat l’aplicació, al si de les institucions europees, de polítiques més democràtiques i igualitàries en el futur.

 Suposa la naturalització de les polítiques neoliberals com a forma irrenunciable d’ordenament de l’economia europea.

 Suposa la certificació del segrest del poder legislatiu de la Unió per part dels governs dels Estats membres i per part d’una Comissió Europea tecnocràtica i estretament vinculada als “lobbies” empresarials i estipula la limitació del poder de control del Parlament Europeu sobre aquestes instàncies.

 Suposa la ratificació legal d’un model antidemocràtic de presa de decisions que es fonamenta en els tres elements següents: a) la iniciativa legislativa d’una Comissió Europea que no han votat els ciutadans europeus. b) el rol decisori central de la negociació intergovernamental, que escapa a cap forma de control, ja que funciona segons les formes de la diplomàcia secreta tradicional i contribueix a autonomitzar encara més el poder executiu dels Estats membres b) el creixement d’estructures burocràtiques com a conseqüència de les dificultats de la gestió intergovernamental.

 La seva proclamació de drets ciutadans és una igualació a la baixa dels drets socials i polítics reconeguts a cadascuna de les constitucions dels Estats membres.

 És la negació de l’exercici de l’autodeterminació de les nacions i pobles sense Estat de la Unió, ja que només reconeix com a entitats col·lectives legítimes els Estats existents.

c) Conclusió

Qualsevol text constitucional expressa, a grans trets, la correlació de forces contreta entre les classes socials antagòniques de la societat en el moment de la seva aprovació. La correlació de forces depèn de les fonts de poder sociopolític de cada classe –l’autoorganització, la capacitat de mobilització, la seva posició en les relacions de producció, el seu nivell cultural i de consciència política, la confiança en les pròpies forces, etc. El cas és que les grans passes endavant en la construcció de la Unió Europea les ha donades la burgesia després d’haver aconseguit la derrota més profunda de la classe obrera i dels seus aliats des de la victòria del feixisme a Europa a finals dels anys trenta. Retrocés dels drets socials i de les llibertats democràtiques i Construcció Europea han estat processos paral·lels i interrelacionats en els últimes trenta anys. La creació d’un superestat europeu i l’aprovació de la seva Constitució suposaria la consolidació política duradora d’aquest estat de coses. Lenin deia que la política és la condensació de l’economia; precisament per això, la tasca central ara consisteix en lluitar per canviar aquesta correlació de forces al carrer i al món del treball abans que es consolidi i s’ossifiqui institucionalment. En els últims anys hem assistit a una remobilització i a una radicalització de la joventut europea, al mateix temps que hem vist lluites defensives importants de la classe obrera. Caldrà treballar per aconseguir que això condueixi a una politització consistent d’àmplies capes socials, a lluites socials que aconsegueixin victòries substantives, a un increment de l’autoorganització del moviment social, a un reforçament de les esquerres sindicals i a la construcció de partits anticapitalistes amplis i pluralistes. Però, la gran prioritat del moment és fer una forta campanya pel no a la Constitució. Hem de colpejar fort ara que el ferro encara està calent… un cop refredat i solidificat és molt més difícil de redreçar!!

Publicat al nº2 de Revolta Global (desembre-gener 2004)