Sobre el trauma postelectoral de l’esquerra brasilera

Melissa Pomeroy, Partido Socialismo e Liberdade– Revolta Global [1]

La descreença, el desencant i la desesperança foren els sentiments que dominaren la votació del passat 1 d’octubre a Brasil. Les eleccions van ser la primera cita del calendari institucional després del col·lapse de l’esquerra brasilera.

A contracorrent, aglutinant els vots dels i les que encara creuen en una alternativa ètica i antineoliberal, i com a focus de resistència a la descaracterització de l’esquerra, hi havia la primera dona candidata a la presidència: Heloísa Helena pel Front d’Esquerra, protagonitzada pel Partit Socialisme i Llibertat (PSOL) en coalició amb el Partit Socialista dels Treballadors Unificat i el Partit Comunista Brasiler. La seva candidatura fou una alternativa a la falsa polarització entre dos blocs que persegueixen el poder per aprofundir el projecte neoliberal vigent.

Per una banda, la candidatura de l’actual president Lula, pel PT (en coalició amb el Partit Socialista Brasiler i el Partit Comunista del Brasil) representa l’assassinat d’una esperança i la ruptura amb els més de vint anys de lluites socials compartides. Per altra banda, la candidatura de Geraldo Alckmin, pel Partit de la Social Democràcia Brasilera (en coalició amb el Partit del Front Liberal), símbol dels vuit anys de privatitzacions agressives i una forta aliança amb els EUA.

Una opció diferent

Heloísa Helena és fundadora i una de les principals dirigents del PSOL. Després de la seva expulsió del PT el 2003, juntament amb altres parlamentaris expulsats i milers de militants, recolliren 600.000 firmes per a la creació del nou partit que s’oficialitzà el 2005.

Durant la campanya, Heloísa obtingué el 12% d’intencions de vot abans de l’inici de l’horari polític gratuït a la televisió. Però degut a la manca de recursos del partit i al poc temps de publicitat televisiva concedit al Front d’Esquerra, no ha aconseguit mantenir l’índex que presentava a principis de juliol.

No obstant això, l’atreviment de la candidata en presentar-se a les eleccions presidencials s’ha vist recompensat amb 6.575.393 vots, el 6,85% del total dels vots vàlids, havent estat la tercera més votada. Desgraciadament, per la resta de candidatures, la votació del PSOL no ha aconseguit acompanyar els nivells obtinguts per Heloísa. Hem escollit tres diputats federals –Luciana Genro (RS), Ivan Valente (SP) i Chico Alencar (RJ)- i tres diputats estatals. Amb això, el partit no ha estat capaç de superar la nova clàusula de llindar que exigeix un 5% dels vots per a poder participar plenament en les activitats parlamentaries.

Ni Lula ni Alckmin

Per a la segona volta la direcció del PSOL va decidir no donar suport a cap dels fronts en disputa, ja que ambdós sostindran la mateixa aliança de centre dreta que intensifica l’actual política corrupta i oligàrquica de submissió al capital financer, els interessos elevats, l’abandonament de la reforma agrària, el superàvit primari, el desmuntatge dels serveis públics i la profundització de reformes que destitueixen els treballadors dels seus drets.

Salvant algunes diferències, com la política exterior, creiem que cap de les dues candidatures defensa els interessos de la majoria de la població brasilera. La directriu impedeix als quadres del partit pronunciar-se públicament a favor de qualsevol candidat. Lògicament, els militants són lliures d’expressar les seves preferències a les urnes. No obstant això, el debat prosegueix dins del partit i aquest pot exercir un rol més actiu demandant, per exemple, més concreció sobre els temes plantejats pel programa del PSOL als dos candidats, forçant un posicionament més clar entre tots dos.

Però el repte més gran del PSOL és un altre, encara que aquests resultats electorals representin una important victòria en l’actual situació de l’esquerra brasilera. Apostem per la construcció d’una altra política. Una política de radicalització democràtica, amb un calendari de lluites independent de l’electoral, capaç de construir un projecte anticapitalista, antiimperialista, feminista i ecologista, basat en la deliberació dels treballadors, dels moviments socials i dels sectors exclosos.