Quin socialisme?

per Carlos Lanz [1]

A l’actual conjuntura que viu la revolució veneçolana es ve generant un clima de debat i reflexió entorn del socialisme, procés aquest on es comença a presentar les diverses concepcions, teories, experiències, somnis i esperances, entorn del canvi revolucionari.

Es tracta d’un debat inconclús dintre dels revolucionaris no només a Veneçuela sinó a tot el món, el qual ha cobrat força en diversos moments i ha produït un munt d’articles, textos, sense deixar de deixar d’assenyalar l’ona de sancions, expulsions, excomunions i altres expedients propis de la burocràcia partidista que va silenciar qualsevol discrepància amb el dogma oficial del moment. Això és molt conegut i pot rastrejar-se documentalment a les històries de les Internacionals comunistes o trotskistes, i als diversos agrupament consulars en els quals es va dividir l’esquerra mundialment (pro-soviètics seguint els Manuals de l’Acadèmia de Ciència de la URSS, pro-xinesos amb el pensament de Mao Tse Tung, pro-albanesos seguidors de Henver Hoxa, pro-coreans adoradores del Kim il Sung, pro-libios fanàtics de el “llibre verd” de Kadhafi). Quan escrivia aquestes notes va venir a la meva memòria el nom de grups o individualitats que a Veneçuela van ser actors d’aquest procés cismàtic originat en gran part pel colonialisme intel•lectual, el dogmatisme i el sectarisme. Havent viscut en carn pròpia aquest procés recordo com en dècades anteriors el PCV defensava el ‘socialisme científic’ canonitzat per la URSS com el dogma d’una església o com ‘Bandera Roja’ va migrar del marxisme-leninisme-pensament Mao Tse Tung al pensament de Hoxa, Domingo Alberto Rangel va conformar un grup pro-libi per a promoure el llibre verd, Nuñez Tenorio va formar també un grup per a difondre el pensament de Kim il Sung.

En el mateix context teòric i històric cal fer justícia a reconèixer que entre nosaltres Douglas Bravos i els companys del PRV-Ruptura, van enarborar la ‘heretgia–utopia’ com una recerca diferenciada de l’esquerra tradicional, incloent la revaloració de Bolívar, la reivindicació del ‘cimarronaje’ i la resistència indígena.

Aquesta ràpida evocació per una part del procés de còpia i calc d’aquella època, ens assenyala la immensa responsabilitat intel·lectual que demanda el debat actual: la qüestió del socialisme no es pot simplificar ni banalitzar, així com tampoc hem de reproduir el dogmatisme-empirisme.

En relació a aquesta última parella epistemològica, també podem assenyalar per experiència que la simple repetició de receptes i categories aplicades mecànicament i la seva combinació amb el tareisme no pot conduir sinó al fracàs, unes premisses no contextualitzades històricament amarrades amb una pràctica cega, condueix a l’oportunisme ideològic.

Aquí puc testimoniar (després de diverses dècades de militància compromesa) com grups i individualitats super radicalitzats en la repetició d’esquemes i receptes, esterilitzats en el pensament i en l’acció, acaben saltant la barrera o adaptant-se al moment per realisme polític.

Superar el dogmatisme no és una qüestió senzilla, sobretot si el procés formatiu és de manual. En el meu cas, la formació com militant comunista es va centrar en les lectures de textos d’autors inspirats en el marxisme soviètic, en conseqüència com revolucionari vaig estar durant molt temps sota la influència d’un tipus d’interpretació esbiaixada de Marx.

Quan vaig tenir l’ocasió d’estudiar sistemàticament l’obra de Marx, bàsicament als 8 anys de presó a la Caserna San Carlos a la dècada del 70, vaig poder comprovar que l’Economia Política de Nikitin, per exemple, era una determinada manera d’entendre els aportaments del marxisme per part dels russos, on estaven absents diversos treballs de Marx considerats com no “científics”, “obres juvenils”, entre ells els Manuscrits Econòmics-Filosòfics de 1844, els Grudrisse, el Capítol VI Inèdit del Capital, entre uns altres... Precisament, es tractava d’aquells escrits on Marx desenvolupa la crítica de l’economia política des d’una perspectiva humanista, condemnant l’explotació del treball des del procés immediat de producció. Aquesta última lectura de Marx no permet justificar en el seu nom l’adopció d’un “model d’acumulació socialista”, ni l’aplicació de la Llei del Valor-Treball en la construcció de la nova societat, molts menys pogués justificar un concepte de productivitat de base taylorista tal com ho van desenvolupar els soviètics.

Algun lector no consubstanciat amb tals referències bibliogràfiques ni amb les seves implicacions en la construcció socialista, pot pensar que es tracta d’una problemàtica teoricista, pròpia d’acadèmics.

Sostinc que aquest és un nus crític de qualsevol canvi revolucionari, és a dir, definir aquests aspectes de lectures és bàsic en la superació del capitalisme. Els soviètics no només van fracassar per les pràctiques burocràtiques del partit, sinó perquè van reproduir la lògica de l’acumulació capitalista en una òptica economicista i tecnocràtica: no van eliminar l’extorsió del treball, van aplicar els desenvolupaments cientificotècnics sense crítica, van adoptar el taylorisme batejat a l’època com ‘stajonisme’.

Aquesta reflexió no és gratuïta perquè a Veneçuela hi ha grups i individualitats identificades amb el marxisme soviètic que volen un ‘socialisme científic’ fundat en el desenvolupament de les forces productives, en l’aplicació de la ciència i la tecnologia sense discussió, en la perpetuació de la divisió social del treball.

L’aspecte dilemàtic del socialisme com negació del capitalisme, és la superació de la Llei del Valor, com teoria i pràctica de l’explotació del treball, ara per ara la clau és eliminar l’alienació de l’obrer que viu les conseqüències de la fragmentació de la tasca.

D’allà, la urgència de respondre les següents 5 preguntes:

1. Pot construir-se el socialisme mantenint la contradicció entre el procés de treball i la valorització o acceptant la primacia del valor de canvi per sobre del valor d’ús?

2. Pot construir-se el socialisme sense posar en discussió l’obtenció de plusvàlua, el pillatge legalitzat del plustreball, treball excedent o treball no pagat a l’obrer?

3. Pot construir-se el socialisme acceptant els paradigmes industrials propis del capitalisme, com són el taylorisme, el fordisme o el neofordisme?

4. Pot construir-se el socialisme partint de la concepció de la productivitat del treball que es fonamenta en la parcel·lació del saber i de la tasca, és a dir, en l’aprofundiment de la separació entre el treball intel·lectual i el treball manual de l’obrer?

5. De quin socialisme estem parlant? Capitalisme d’estat?

Aquesta són interrogants que demanden respostes per part dels revolucionaris que creiem en el socialisme. No respondre-les és reproduir la vella consigna gatopardiana: CANVIAR PERQUÈ GENS CANVIÏ.

En el nostre cas, tal emplaçament és més pertinent perquè estem al capdavant d’una empresa com és CVG ALCASA on 3.000 treballadors sofreixen les múltiples implicacions del paradigma taylorista. És que pot ser he de fer com si res enfront d’aquesta realitat i començar parlar de ‘productivitat’, ‘competitivitat’ sense considerar les condicions de treball dels ‘alcasians’ [2]. Seria una veritable capitulació teòrica o oportunisme polític no treballar pels canvis estructurals en les empreses bàsiques. És per això, que situat en la tasca històrica que apunta desenvolupar una política rumb al Socialisme, en ALCASA hem conceptuat la cogestió com canvi en les relacions de producció, on no només hem desenvolupat la democràcia dels treballadors i fet justícia en termes de la relació salarial que ocorre en l’esfera de la circulació i l’intercanvi (cancel·lació de deutes i passius, augments i millores en la distribució de l’ingrés) , sinó que avancem cap a modificacions en el procés immediat de producció, amb els plantejaments de la humanització de la jornada de treball i la reducció del temps laboral, enfrontant la divisió del treball i despotisme de fàbrica.

Tal procés modulat per les anteriors interrogants, no només és pertinent per a ALCASA i les altres indústries bàsiques, si no que travessa d’alguna manera tot el debat sobre l’Economia Popular i el Desenvolupament Endogen, les Empreses de Producció Social i les Cooperatives com cèl·lules del nou model productiu. Quin Socialisme? És el repte del moment.