El carrer posa setge al govern

Des de Beirut, Nicolas Qualander. [1]

Després de la ‘guerra del 33 dies’ entre la resistència libanesa i l’Estat d’Israel, el Líban repercuteix el sisme geopolític d’aquell conflicte a tota la regió. A Beirut, a la Plaça dels Màrtirs i a la Plaça Riad-as-Sulh, la mobilització és contínua. Desenes de milers de partidaris de Hezbol·là, del Corrent patriòtic lliure (CPL, cristià) del general Michel Aoun, però igualment dels moviments d’esquerres, nacionalistes àrabs i nasseristes, s’hi donen cita. És una forma d’apropiació popular, juvenil i multi confessional, d’un centre de ciutat que pertany essencialment a les societats de la riquíssima família Hariri. El 10 de desembre, seguint la crida de l’oposició, una nova manifestació - tan massiva com la marxa del 1er de desembre, que havia aplegat més d’un milió de persones - ha envaït els carrers de la capital. Si no es pervé a una solució política de l’impasse actual, podrien aparèixer noves formes de mobilització, des del bloqueig institucional i econòmic fins a la dimissió en bloc del conjunt de diputats, cristians i xiïtes, de l’oposició.

Al principi, la reivindicació de l’oposició era obtenir una presència de bloqueig – val a dir, una tercera part - en el govern pro occidental elegit l’any 2005, a l’espera d’unes noves eleccions. Però, en el decurs de la confrontació d’aquests últims dies, les posicions tendeixen a radicalitzar-se, i els manifestants demanen pura i simplement la dimissió del govern de Siniora [2] i la convocatòria dels comicis. El secretari general de Hezbol·là, Hassan Nasral·là, va subratllar, el passat 7 de desembre, en un al·locució retransmesa en directe als manifestants, que si el govern persistia en el seu refús del terç de bloqueig, l’oposició “faria caure el govern, formaria un gabinet provisional i convocaria eleccions legislatives anticipades”. “Rebutgem qualsevol tutela, tant si en ve d’Occident com de l’amic o del germà”, ha precisat, responent indirectament als qui acusen l’oposició libanesa d’estar manipulada per Síria o Iran i recalcant també la seva determinació a fer tot el necessari per desactivar el perill d’una guerra civil confessional: “No ens deixarem arrossegar a una guerra civil, fins i tot si mateu un miler dels nostres”. Hassan Nasral·là responia així a les provocacions violentes de la majoria governamental, que han conduït a la mort del jove xiïta Alí Ahmad Mahmud, com a conseqüència d’un enfrontament entre sunnites i xiïtes, el 2 de desembre, al barri de Qasqas.

Per la seva banda, l’esquerra adopta dues actituds. Algunes organitzacions com el Moviment del poble, de Najah Wakim, així com tot un seguit d’intel·lectuals progressistes i nacionalistes agrupats al voltant del diari ‘Al-Akhbar’ es pronuncien obertament a favor del moviment, mentre que el Partit comunista libanès (PCL) li atorga un suport crític, demanant a Hezbol·là i al general Aoun que clarifiquin els seus programes pel que fa a la desconfessionalització del sistema libanès. Si bé considera encara “insuficients” les reivindicacions de Hezbol·là i d’Aoun, Marie Nassif Debs, membre del Buró Polític del PCL, considera nogensmenys que Hezbol·là “ha endegat una dinàmica positiva” a partir del moment que ha decidit enfrontar-se al govern – la qual cosa representa un fet totalment nou per a un partit que, fins ara, havia concentrat tots els seus esforços de resistència al sud del Líban i que tendia a menystenir les qüestions polítiques internes. Efectivament, la situació és completament nova i els governs àrabs, de la mateixa manera que els governs occidentals, temen sobretot que, després de la victòria de la resistència libanesa de juliol-agost – un fet que ja havia modificat la situació a nivell regional -, un govern favorable a Occident sigui enderrocat per l’empenta del carrer. Això representaria un terratrèmol per al conjunt del Pròxim Orient i una amenaça per a tots els règims actuals.