Veneçuela, Partit Únic?

per Josep Cruelles, Revolta Global- Assemblea Bolivariana de Catalunya

Patria Para Todos (PPT) i PODEMOS partits del govern, no són aliens a aquesta caracterització. Ambdós són partits fruit de la radicalització de la revolució Veneçolana. El PPT és una escissió de La Causa R i PODEMOS del Moviment al Socialisme (MAS), aquest últim una organització socialdemòcrata que va arribar a governar i impulsar les polítiques neoliberals contra les quals es va revelar el ‘Caracazo’. Cadascuna d’aquestes organitzacions, que han aportat quadres als successius governs de Chávez, s’han convertit en “regnes de Taifa” dels seus respectius ministeris i responsabilitats. La descoordinació i la competència entre ministeris han estat una realitat paral·lela a la mateixa corrupció.

La Proposta

És en aquest context, que Chávez es planteja la creació d’un nou partit unificat que acabi amb aquesta situació. En ruptura amb el model clientelísta que ja no serveix per a la pròxima etapa d’aprofundiment en la revolució i d’impuls del poder popular a través dels “Consells Comunals”.

Les primeres postulacions del partit únic van causar estupor en part de la “avantguarda” de la mateixa Veneçuela, així que aviat es va començar a concretar i matisar el significat de “únic” i es va formular com la necessitat d’avançar cap a un partit ”unificat” de tota l’esquerra que fins a ara ha donat suport a Chávez. També es va aclarir que la constitució d’aquest partit no significava la negació dels partits que no s’integressin en el, del seu dret d’existència i participació electoral. Però Chávez va ser explícit en aquest sentit:

“Els partits que vulguin mantinguin-se, però sortiran del govern. Amb mi vull que governi un partit. Els vots no són de cap partit, aquests vots són de Chávez i del poble, no caiguin a mentides.” El nom d’aquest partit que Chávez va anunciar el 15 de desembre en el teatre Teresa Carreño de Caracas seria: Partido Socialista Unido de Venezuela .

La creació d’aquest partit es venia difonent des del mes de Setembre del 2006 en successius articles que William Izarra [1], va publicar en Aporrea. En aquest primer anunci s’afirmava: “Ja és hora de sacsejar la composició orgànica i la concepció clientelar del partit d’avui, ja que opera en una adreça diferent per la qual va el Procés i per la qual transita Hugo Chávez… La intermediació clientelar no pot ser la fi del partit. Molt menys ara quan aquesta gestió la van a complir els Consells Comunals”.

Però l’article té ja l’aspecte de “bàndol oficial”, de decret, comença: “El partit únic és una de les metes del President que ve gestant-se des que va començar a treballar per a la presa del poder…” i acaba: “… Hem de internalizar la humilitat i preparar-nos per a entrar en la nova fase del partit únic com element constructor del poder popular. Ho exigeix l’evolució del Procés i ho mana el President.”

Pocs dies després, el 18 de setembre, en plena campanya electoral per a la reelecció, també en Aporrea es publica “El partit Únic en tres fases”. Quan la majoria, encara no havia digerit la proposta, es publica el calendari en semestres per a cada etapa i es defineix organització, programa i tasques per a la formació del partit únic: “La Plataforma Unitària és ja en si el prototip d’organització del que podria ser el Partit Únic. La Plataforma tindrà una direcció col·lectiva integrada pels “voceros” (portadors de les decisions en l’assemblea de base) de totes les organitzacions polítiques”,

El programa: “assumir un programa únic per a sumar-se al procés de transformació del país, d’acord a les set línies estratègiques definides pel president Chávez”.

I se li donen tasques: “La seva primera tasca de consolidació política i de fita col·lectiva és la presentació del pla electoral 2008 per a les eleccions de Governadors, Alcaldes i Regidors a mitjan aquest any”.

Finalment, el mateix W. Izarra realitza la seva “Proposta per als de baix”, a la fi del mateix mes: “… Convidar als lluitadors socials de base que tenen consciència del que significa el comandament cupular i saben el que és la reforma, el clientelisme i la contrarevolució... A tots els sol·licito realitzar un taller ideològic dirigit a homogeneïtzar el pensament revolucionari, clarificar les idees sobre el nou ésser social i establir formes d’acció per a protegir al govern nacional i enfortir la construcció del Socialisme del Segle XXI.

… El taller és una resposta al que ha sol·licitat el President: iniciar la discussió del partit únic i preparar-nos per al gran seminari ideològic a mitjan any 2007”

Les reaccions

Fins a aquí, com es va realitzar la proposta. La reacció ha tingut multitud de facetes i anuncia una crisi (creativa o no…) dintre de l’esquerra veneçolana.

El Movimento Quinta Republica -MVR, creat pel mateix Chávez, ha assumit sense problemes la proposta i s’ha precipitat a dissoldre l’organització per a iniciar el nou rumb. AL marge de ser una organització fundada sobre la base de la figura de el “Comandant” i sense mes programa polític que les ordres del president, la casta corrupta que existeix en el seu interior, entén que ser els primers, serà potser la millor manera de “prendre posicions” en el nou partit.

Patria Para Todos- PPT i PODEMOS han posat més problemes i demanen temps i debat per a considerar una proposta d’aquest tipus. En aquest cas la seva preocupació és i que la situació els deixa fora de la negociació directa de càrrecs, a la qual estaven habituats després de les eleccions, mantenint polítiques contradictòries, reformistes o simplement corruptes a partir d’aquest moment en les seves respectives parcel·les de poder. Si bé no és una afirmació generalitzable a tots els seus militants, si és constatable en multitud de casos.

El Partido Comunista Venezolano-PCV que sent un partit relativament petit, ha anat consolidant el seu espai durant el procés és el qual pitjor ha rebut la proposta. Aquest ha convocat un congrés extraordinari que haurà de resoldre el que denominen: “la unitat orgànica del moviment revolucionari com tasca estratègica”. Un sector important de l’organització s’oposa a la seva dissolució, més per raons de nostàlgia i mistificació del partit que per raonaments polítiques. És el sector de militants més veterans que han vist escindir-se durant dècades al que avui és la resta de l’esquerra del seu país. L’elecció del jove David Velásquez, provinent de les joventuts comunistes veneçolanes com Ministre del Poder Popular per a la participació i el Desenvolupament social, és una picada d’ullet per a la incorporació del partit alhora que un anunci dels sectors dels quals desitja col·laboració.

On entren, per descomptat, els ‘trotskistes’ que conformen la majoria sindical de la Union Nacional de Treballadors-UNT. José Ramón Rivero González, nou Ministre de Treball i Seguretat Social és la confirmació de la voluntat de contar amb aquest sector. Encara que José Ramón no és militant del Partido Revolución i Socialismo-PRS (partit estructurador del corrent majoritari de la UNT), era un dirigent sindical en l’empresa estatal d’alumini Venalum, en l’estat industrial de Bolívar, i es va convertir en un dels membres del parlament pel Frente de Trabajadores Bolivarianos, FTB (integrat també en la UNT).

El PRS, ha deixat clara la seva posició en boca de Pérez Borges:

“En primer lloc no compartim com ja s’està desenvolupant aquest debat. Hem vist en diferents mitjans a Diosdado Cabello, plantejant que ja està tot definit i és un fet. A les cúpules del MVR i altres partits anant cap a una negociació entre ells. Així res bó pot sortir. O és que les bases només servim per a venir en autobusos des de qualsevol racó del país a omplir les concentracions polítiques i per a aixecar-nos a les 4 del matí per a anar a votar?

La necessitat d’organitzar-se políticament, ha de començar per un debat de les bases, de les organitzacions obreres i populars, dels intel·lectuals compromesos amb el procés, on s’ha de debatre quina organització política necessitem, amb quin programa i objectius, i quin tipus de funcionament democràtic a nivell intern. Nosaltres creiem important el debat sobre la participació política i la construcció d’un partit, deuríem a començar a realitzar esdeveniments amplis al costat d’altre sectors, on el poble, veritable protagonista del procés opini i decideixi com organitzar-se i amb qui, ja que hi ha molta burocràcia i corrupció i no volem que aquests sectors ens digiten què i com debatre”

Però a Veneçuela un corrent important, qüestiona no solament el partit únic sinó la mateixa necessitat del partit. Hi ha bases objectives per a la seva existència. L’inici de tot, el “Caracazo”, va ser una explosió “espontània” així com la mobilització contra el cop d’estat anti- Chávez. Els partits estaven fortament desprestigiats, fins i tot els dits d’esquerra. Lligats a polítiques reformistes, quan no defensant directament tesis neoliberals i travessats per la corrupció.

Roland Denis, del Moviment 13 d’abril va anar dels primers en posicionar-se:

“... ens trovem avui dia enfront d’una realitat social creadora d´ espais de resistència (de militància social i alternativa en el cas veneçolà) que tendeixen a rebutjar tota forma d’obediència i submissió al poder constituït i els seus agents de mediació, principalment els partits polítics… Busquen per tots els mitjos formes d’organització, unitat, articulació, pròpies i no representatives, poc inclinades per tant a les velles fórmules partidàries i frentistas de representació i adreça de la seva lluita…

…Però si no estem totalment equivocats i aquesta alternativa tossudament s’imposa, imposant-se les seves terribles conseqüències, necessitarem llavors una resposta forta i estratègica que almenys ajudi a neutralitzar les conseqüències que suposa la imposició d’aquest superaparell polític lligat a la burocràcia i les castes governants. Necessitaríem sense ànims de lluites estèrils molt menys violentes, promoure d’alguna manera la unificació de l’avantguarda difusa pròpia de les bases bolivarianas més lluitadores.”

Altres “històrics”, entre ells Carlos Lanz, ex guerriller i responsable de l’experiència de autogestió en l’empresa d’alumini nacionalitzada ALCASA, també ha qüestionat la necessitat de qualsevol partit. Representen un sector real de l’avantguarda més combativa, pertanyents a grups avui desapareguts com “Desobediència Civil” d’inspiració” paleonegrista”. En tot cas d’una forma particular de la” autonomia” veneçolana.

Que Fer?

La proposta de “Partit Únic”, contextualitzada, té la vocació d’acabar amb els partits, reformistes, clientelares, corruptes i burocràtics, aquesta és l’argumentació. Vol iniciar la construcció d’un partit per a la revolució. Però, i això és important, impulsant el poder popular (consells comunals, consells obrers…). Altra cosa és que la “forma”, gairebé per decret, autoritària, per mandat del president, crea recels gairebé obligats.

Un partit revolucionari aquesta absolutament definit pel seu programa i les seves tasques. Per tant la constitució d’aquest partit estarà condicionada a la seva discussió. Des del programa de prioritats del govern (els set eixos estratègics), al debat sobre la democràcia directa, el socialisme del segle XXI o més concretament sobre la transició cap a aquest. Gairebé res...

Que els partits que participin en la seva constitució amb els seus antecedents, aprovin unes tesis unitàries significarà, sens dubte, molts cadàvers en el camí. La proposta, a més, és oberta als representants de moviments socials, a totes les “bases” i el pervers de la situació és que tots els quals fins a ara s’han partit públicament el pit per Chávez” els és difícil negar-se. No aquesta clar que sortirà de tot això, però el segur és que la proposta dinamita totes les organitzacions “oficialistes”.

L’organització del debat per a la seva constitució i del model organitzatiu del partit, no és menys important ni menys explosiu que el debat sobre el programa, és a més la condició primera per al procés. No serà fàcil conciliar la tradició assembleària d’uns sectors amb la concepció del centralisme democràtic del PCV, per posar un exemple. El model de partit només pot entendre’s des de la seva constitució com un model de democràcia en el debat de les idees estratègiques, permetent l’expressió i representació de les diferències, de les minories, la seva representació en els òrgans d’adreça, la llibertat de reagrupament i de difusió d’idees..

No queda altra alternativa, Chávez es proposa obrir un el debat de masses sobre Socialisme i el partit per a organitzar-lo i no es pot estar fora d’aquest debat. El Congrés Ideològic on es debatrà tot això és un fòrum excepcional, històric on dur les propostes d’aprofundiment en el socialisme, les nacionalitzacions sota control obrer i sense indemnització, el pagament del deute, el monopoli del comerç exterior, l’economia mixta i els incentius a la producció, el model de desenvolupament (productivista o sostenible), descentralització, internacionalisme, etc.

En Veneçuela es proposa la formació d’un partit de masses per a la revolució socialista, que ha superat ja el model reformista socialdemòcrata del MAS i el etapista del PCV abans de Chávez, existeixen, no obstant això, en sectors d’avantguarda inèrcies d’aquesta ideologia, però aquesta batalla la tenen perduda a les bases. Com s’ha demostrat en el terreny sindical, en una situació revolucionària, on cobren protagonisme els treballadors aquestes idees són escombrades i són minoritàries. Solament la continuitat de les estructures organitzatives que provenen de l’estat burgès, manté amb vida les burocràcies i la seva capacitat de maniobra, si no se li contraposa un nivell superior d’organització i representativitat.

És per tant, fonamental la lluita contra la democràcia representativa i per la democràcia directa el que Chávez ha cridat en el seu cinquè eix estratègic per a aquest mandat: "l’explosió revolucionària del poder comunal, per a transcendir el local i crear per llei una espècie de confederació de consells comunals, cap a un estat comunal”. I juntament amb aquests els Consells Obrers que ja s’estan creant, començant pel mateix ministeri de treball de José Ramón Rivero.