Sí al procés de pau! Sí al dret de decidir!

Full del mes de Revolta Global

Més que mai, la possibilitat de reconstruir un procés de pau a Euskal Herria depèn de la mobilització social i ciutadana a favor del diàleg. Si, amb l’atemptat de Barajas, ETA comptava donar una empenta a les negociacions en curs, forçant el govern del PSOE a fer algun pas endavant, el resultat ha estat tot el contrari. La dreta espanyola ha redoblat en la seva campanya d’agitació reaccionària, exigint més repressió i explotant demagògicament l’emoció causada per la pèrdua de dues vides humanes. Per a Rajoy, Acebes, Zaplana i Cia., “com pitjor, millor”: el retorn a una lògica de confrontació al País Basc permetria al PP preparar el seu retorn al poder en nom de la necessitat “d’un govern fort enfront del terrorisme”.

Cal dir que, si la bomba d’ETA ha estat una acció irresponsable, el govern de Zapatero s’havia mostrat incapaç de fer qualsevol gest significatiu de distensió des de la declaració d’alto el foc del 24 de març de 2006. Car, algú pot pensar seriosament que fora creïble una voluntat negociadora per part de l’Estat sense un acostament de presos o la fi de la persecució de l’esquerra abertzale? Pressionat per la campanya de desgast del PP – i pel seu ressò en les pròpies fileres socialistes -, Zapatero ha conduït el procés mirant de reüll els sondejos d’opinió.

I ara què? Més atemorit que mai, el govern ha declarat “el trencament d’aquest procés de pau”. Però això només ha servit perquè la dreta, des de la seva poderosa influència en la judicatura, hagi multiplicat aquests últims dies les provocacions per tal de fer aquesta ruptura irreversible i abocar-nos a un nou cicle infernal de violència. Aquest és el sentit de la decisió del Tribunal Suprem de declarar com a “terroristes” les organitzacions polítiques del jovent independentista basc... o la condemna a mort de facto d’Iñaki de Juana Chaos per part de l’Audiència Nacional. Mentre segueix reclamant la reedició del “pacte antiterrorista”, el PP recorre a l’arsenal jurídic d’excepció consensuat amb el PSOE en l’època d’Aznar.

Però, després de la lògica commoció provocada per l’atemptat del 30 de desembre, un sentiment va obrint-se pas entre la ciutadania: no és acceptable tornar enrere, el malson ha d’acabar... I no hi ha cap altre camí que el diàleg, la negociació, una sortida pactada del conflicte... Però, aquesta aspiració democràtica de la societat basca – que comparteix plenament la societat catalana i que guanyarà terreny en l’opinió pública d’arreu de l’Estat -, caldrà palesar-la, fer-la avançar i triomfar per damunt de la voluntat de sabotatge de la dreta més reaccionària, de l’immobilisme de determinats sectors del PSOE... i de les pors de la resta.

Les condicions d’un escenari de pau són clares. Cal, per part d’ETA, una renúncia explícita i definitiva a les accions armades. Cal, per part del govern, un respecte escrupolós dels drets humans: començant per l’apropament dels presos i la derogació d’una “Llei de Partits” que priva de drets democràtics una part de la societat basca – i amenaça a cada pas les llibertats de tota la resta. I, finalment, cal endegar una negociació política sense exclusions que acabi remetent la solució del conflicte al dret de decidir del poble basc. Val a dir, al respecte del que alguns i algunes anomenem sense embuts el dret d’autodeterminació.

Iniciatives com “Ahotsak”, com el Manifest dels juristes, com la concentració ciutadana d’avui, mostren el camí a seguir. Però encara no hi som tots i totes els que desitgem la pau. Ni de bon tros! Una part significativa de l’esquerra política – ERC, ICV-EUiA, Ciutadans pel canvi... -, del moviment veïnal, del sindicalisme, del teixit associatiu – singularment, femení – ha fet el primer pas. Són absents, tanmateix, els sindicats majoritaris, CCOO i UGT. I això representa una greu mancança; el triomf de la democràcia política interessa en primer lloc a la gent treballadora, que necessita entendre’s des del respecte de les diferents cultures i drets nacionals – i que un frustració de les esperances de pau a Euskadi podria abocar a haver de patir un govern regressiu i revengista d’aquesta dreta, hereva del franquisme, que coneixem prou bé a casa nostra. I manca, sobretot, el Partit socialista, que avui no s’ha mostrat a l’alçada de les circumstàncies, ni a l’altura dels anhels d’una ciutadania catalana que percep clarament que el seu propi progrés en matèria social com d’autogovern té molt a veure amb una eixida democràtica d’aquesta crisi.

Això, doncs, només és el començament. La lluita per la pau, per empènyer d’una manera irreversible tots els actors del conflicte al camí del diàleg, no pot tenir cap treva.