Euskadi: Més que mai, una sortida dialogada

Editorial RG#31 febrer 2007 [1]

Després de viure mesos de bloqueig per l’actitud immobilista del Govern de Zapatero, el procés de pau s’ha vist sacsejat per l’atemptat d’ETA a Barajas. La magnitud de l’acció d’ETA ha representat no únicament la ruptura de fet de l’alto el foc permanent declarat al març, sinó també de la pràctica de l’organització en els últims tres anys, on les accions estaven planificades per evitar el risc de víctimes civils.

Si l’aparell militar d’ETA pretenia reforçar la posició negociadora amb l’atemptat, els resultats han estat els contraris. Si abans iniciatives com les de les dones d’Ahotsak, de la Iniciativa Jurídica en Defensa del Procés de Pau o la plataforma de quatre-cents professors de la Universitat del País Basc tenien cada vegada més ressò social i pressionaven el govern per donar passos efectius en el procés, ara resulta relativament fàcil responsabilitzar a ETA de la ruptura del diàleg. Això sense parlar de la instrumentalització del dolor de les víctimes dels seus familiars i dels sentiments de la gent treballadora d’origen equatorià per part de la dreta, amb Rajoy, Acebes i Zaplana desitjosos de veure exacerbar-se el conflicte per treure’n rèdits polítics.

En el terreny institucional, estem assistint als esforços de Zapatero (amb una imatge afeblida després que els fets hagin desmentit la seva retòrica triomfalista) per refer la unitat parlamentària al voltant d’un nou pacte antiterrorista. Les bases d’aquest acord serien la intensificació de l’acció policíaca, l’augment de la pressió sobre l’esquerra abertzale i el seu aïllament. Alhora, el govern miraria de contenir la pressió del PP. L’acord no tancaria les possibilitats de diàleg amb ETA i Batasuna en el futur, però les suspendria de forma indefinida. Sobre tot es tractaria d’evitar les discrepàncies públiques i de tancar files.

La pressió anirà dirigida també al govern d’Ibarretxe per dissuadir qualsevol iniciativa que es pogués prendre des d’Euskadi. En aquesta estratègia Zapatero comptaria amb la col·laboració de l’actual direcció del PNB (com ha succeït amb la convocatòria de la manifestació de Bilbo), amb la de CIU... i cal témer que també amb la connivència d’IU-ICV i d’ERC, que han practicat el seguidisme respecte al Govern socialista al llarg de tota la legislatura i que, a Catalunya, no gosen manifestar la més petita discrepància amb el soci majoritari del “govern d’entesa”.

Entretant, l’ofensiva judicial ha pres, després de l’atemptat, una embranzida renovada. La recent sentència del Suprem contra Haika, Jarrai i Segi va destinada a establir la jurisprudència segons la qual aquestes organitzacions juvenils no són únicament organitzacions il·legals sinó, a més a més, terroristes. Aquesta sentència tindrà efectes evidents sobre els judicis pendents i conduirà a un augment en quantitat i qualitat dels despropòsits i provocacions de l’aparell judicial.

Sens dubte, el moment és difícil per als moviments cívics que, des de diferents punts de l’Estat, han defensat una sortida negociada i democràtica al conflicte basc. Per això, iniciatives unitàries com la campanya Sí al procés de pau convocant la concentració del 28 de gener a Barcelona, tenen la màxima importància per contrarestar l’opinió pública ara dominant favorable a l’increment de les mesures policíaques i a la criminalització de l’esquerra abertzale.

L’ampliació i l’extensió d’aquest i altres moviments són totalment necessaris com ho és també una major concreció dels objectius, en forma de reclamacions concretes a favor dels presos que pateixen les arbitrarietats judicials i polítiques (com és l’acostament de presos a Euskadi i l’alliberament immediat d’Iñaki De Juana, en el moment d’anar a impremta, en perill de mort després de setmanes de vaga de fam, i d’altres presos que han complert la condemna) i de la normalització política i democràtica d’Euskadi (la derogació de la Llei de Partits i la possibilitat que l’esquerra abertzale es pugui presentar amb plenes garanties a les pròximes eleccions municipals i autonòmiques).

Al mateix temps, les forces d’esquerra i sobiranistes hem d’oposar-nos al discurs espanyolista sostingut tant pel PP com pel PSOE que fa del problema basc un problema derivat únicament de la violència desenvolupada per ETA. El conflicte basc amb l’Estat té més de cent anys d’història, i només es resoldrà de forma total i definitiva si es dóna la veu i la plena capacitat de decidir a la pròpia societat basca. Cal defensar, per tant sense complexos, el dret d’autodeterminació dels pobles.

En definitiva, es tracta que les veus d’Ahotsak i d’altres moviments partidaris d’una solució dialogada, justa i pacífica del conflicte no quedin ofegades pel soroll polític i mediàtic. Vet aquí la urgència del moment.

Veure també

 Dos mil persones demanen diàleg per a Euskadi a BCN

 Comunicat de Revolta Global: “Sí al procés de pau! Sí al dret de decidir!”