Daniel Bensaïd: “L’elecció presidencial corromp la vida política”

Enmig del prolífic panorama de l’esquerra francesa, la Lliga comunista revolucionària (LCR) ocupa indiscutiblement un lloc a part. Comunista antistalinista, aquest moviment sorgit de la lluita estudiantil de maig del 68 sempre s’ha distingit dels seus coreligionaris trotskistes per la seva obertura als nous moviments socials i a les sensibilitats que la vella ortodòxia proletària titllava de “petitburgesos”. Tanmateix, el partit d’Alain Krivine i d’Olivier Besancenot ha sabut romandre ferm en les seves posicions anticapitalistes. Ni parlar-ne d’esdevenir un apèndix d’esquerres del Partit socialista, ni cedir a la moda de “la política sense els partits”. Rigidesa? Coherència? Sigui com sigui, la LCR del popular carter Besancenot es troba a hores d’ara una mica aïllada. El seu refús d’unir-se a una “candidatura unitària antiliberal” – proposada enmig de l’embranzida del “no d’esquerres” a la Constitució europea – ha esgarrat aquesta imatge d’obertura que li agrada cultivar.

Sovint presentat com el teòric de la LCR, el filòsof Daniel Bensaïd, reconegut especialista en Marx i Benjamin [1], ha sojornat recentment a Suïssa, convidat per la revista bimensual “SolidaritéS”. En una entrevista concedida al “Courrier”, l’intel·lectual tolosà defensa la intransigència del seu moviment, deixant però la porta oberta a una futura unió antiliberal. L’antic líder de Maig del 68, avui en dia professor de filosofia a la universitat de París-VIII, ens aclareix algunes qüestions a propòsit del procés electoral que s’està vivint a l’altra banda del Jura.

Després d’unes eleccions presidencials que, l’any 2002, estigueren marcades per les qüestions de seguretat, vet aquí que els temes tradicionals de l’esquerra – habitatge, fiscalitat, ecologia – són ben presents en el debat d’enguany.

DB– Per tractar-se d’un inici de campanya, es tracta efectivament d’un canvi molt important! La qüestió de l’habitatge ha permès situar el debat sobre el terreny dels drets socials i de la justícia. És una bona cosa. I em penso que això continuarà, perquè avui en dia es conjuguen alhora la gravetat de la crisi social i les necessitats d’estratègia electoral dels candidats. Els sondejos mostren que les preocupacions socials – concretament, la feina – passen per davant de la seguretat. Pel que fa a les enquestes sociològiques, revelen la fragilitat i el relatiu empobriment de les classes mitjanes – que, de fet, apleguen un bon nombre d’empleats amb un estatus més proper de l’obrer que no pas del quadro. Així doncs, tots els candidats s’han llençat a cursa desenfrenada per reconquerir l’electorat popular, perdut el 2002 a mans del Front Nacional i, en certa mesura, també de l’esquerra radical. No és doncs cap casualitat si hem pogut sentir Ségolène Royal invocar Rosa Luxemburg i radicalitzar el seu discurs, fins i tot contra el Banc Central Europeu. Ni tampoc ho és que Sarkozy hagi parlat de Zola i de Jaurès en el seu discurs d’investidura.

Quins altres temes, segons vostè, haurien d’ocupar un lloc preferent en aquesta campanya?

DB– D’entrada, ja seria bo que s’abordessin determinats temes... Ara com ara, es parla més aviat de les relliscades dels candidats. Dissortadament, em temo que la qüestió europea no acabi sent escamotejada per les dues bandes. El cert, però, és que aquesta qüestió no només és crucial, sinó que ja està plenament a l’ordre del dia. La canceller alemanya, Angela Merkel, acaba d’anunciar un vot constitucional previst per l’any 2009. La qüestió de la guerra – i del paper de França a Àfrica, en l’àmbit de l’economia d’armament o bé en el si de l’OTAN – es deixa de banda per mutu acord entre els principals candidats. Finalment, em fa l’efecte també que aquests candidats evitaran tant com puguin abordar la problemàtica institucional. Tanmateix, es tracta d’un debat important. Costa mesurar la crisi actual del règim, agreujada per la introducció del mandat presidencial de cinc anys, que ha accentuat justament la lògica presidencialista. Doncs bé, aquesta lògica corromp el conjunt de la vida política francesa. El caràcter plebiscitari d’aquesta elecció torna difícil qualsevol debat sobre els programes. I aquest fenomen es produeix a tots els nivells, perquè les campanyes centrades sobre la imatge del candidat i la seva personalitat es reprodueixen també a les regions, al voltant de qualsevol institució. Caldria parlar també del sistema d’escrutini majoritari que tenim a França. Personalment, sóc favorable a injectar-hi una bona dosi de proporcionalitat. Fixeu-vos bé en això: a les eleccions legislatives de 2002, un 30 % de l’electorat ha quedat exclòs de qualsevol representació política. Si hi afegim el percentatge d’abstenció, resulta que la meitat de la població no es troba representada a l’Assemblea Nacional. I després encara hi ha qui es queixa de la crisi política.

Enfront d’aquesta bipolaritat emmascarada, hi ha gent d’esquerres que està temptada de dir que no existeix cap diferència entre Royal i Sarkozy. D’altres, per contra, es mostren disposats a tot per tal d’evitar una victòria del candidat de la dreta.

DB– Aquests són precisament, al meu parer, els dos esculls que cal evitar. Quan Ségolène Royal fa bullir l’olla parlant d’un cert ordre moral, de política familiar, de seguretat, flirteja efectivament amb tota la panòplia dels temes propis de Sarkozy. De la mateixa manera, la seva campanya per obtenir la investidura – passant per damunt de la pròpia institució que representa el PS – ha representat el triomf de la democràcia d’opinió sobre el funcionament orgànic dels partits. Tot plegat subratlla el gir “blairista” dels socialistes. La intenció i el discurs van per aquí. A l’hora de la veritat, però, les coses són més complicades. Ségolène Royal ha hagut d’esforçar-se de valent per tapar l’esquerda oberta pel referèndum sobre el Tractat Constitucional europeu. El fet que dirigents com Montebourg i Chevènement (partidaris del “no”, contràriament a la majoria dels socialistes NDLR) s’hagin adherit finalment a la candidata, ha demostrat la seva capacitat de relegar, si més no simbòlicament, aquesta fractura a un segon pla. No és poca cosa. Encegada pel discurs “Qualsevol cosa menys Sarkozy”, una part de l’esquerra crítica s’hi ha unit sense combatre. La gran diferència entre Sarkozy i Royal consisteix en el fet que ella no pot emancipar-se de les realitats socials i electorals de l’esquerra! Ségolène Royal es troba al bell mig d’un camp de forces que no pot eludir, sobretot després de la victòria del “no” en el referèndum... Els socialistes saben que res no els aixopluga d’una explosió social.

Pensa vostè que Nicolas Sarkozy representa una ruptura en el camp de la dreta?

DB– Crec que sí. La seva candidatura gira pàgina pel que fa al gaullisme, aquesta raresa francesa. D’ençà la segona guerra mundial, França ha estat marcada pel paper, en certa manera de bessons, que han fet el gaullisme i el Partit comunista. Eren dos discursos de preocupació popular, dues formes de nacionalisme, amb una connotació antiamericana. Amb Nicolas Sarkozy, entrem en un altre registre. Per bé que la mort del gaullisme estigués inscrita en l’evolució general del món i de la construcció europea en particular, la seva victòria segellaria aquesta desaparició i donaria el tret de sortida d’una ofensiva de gran violència contra els serveis públics, les pensions i el codi del treball.

Les eleccions presidencials del 2002, el rebuig del Tractat Constitucional europeu (TCE) i, finalment, la victòria del moviment contra el contracte precari de primera feina (CPE), han demostrat el pes que té a França l’esquerra radical. No resulta paradoxal que els socialistes no tinguin en compte aquesta realitat triant una candidata amb el perfil de Ségolène Royal? I no és sorprenent també que no sorgeixi cap alternativa real al PS?

DB– La paradoxa rau potser en la lectura de la dinàmica política. L’any 2002, l’esquerra crítica al PS va assolir plenament el seu potencial electoral, que al meu entendre se situa entre un 10 i un 13 %. Era un vot de sanció contra una legislatura socialista que no havia canviat gran cosa en l’àmbit de la vida social, ni pel que fa a Europa, i que s’havia endinsat espectacularment en l’onada de les privatitzacions. Avui en dia, el reflex electoral no és el mateix. Sortim d’un govern de dretes, i el temor de veure un altre cop Le Pen present a la segona volta de les presidencials afavoreix la idea d’un vot útil des de la primera. D’una altra banda, penso que s’ha subestimat l’efecte desmoralitzador de la desfeta del moviment social de 2003 sobre les pensions i l’educació. Es tractava d’una lluita molt més arrelada que la mobilització contra el CPE, de la qual no queda res gairebé un any més tard. Tot plegat pesa en l’estat d’ànim de la gent i fa que el potencial de vots a l’esquerra del PS sigui menys important que en la contesa anterior. I això, tant si l’extrema esquerra pervé a presentar una candidatura única com si no hi arriba. Pretendre, com alguns han dit, que podríem obtenir un percentatge de dues xifres, em sembla una broma! Els vots de l’anomenada “esquerra radical” no s’addicionen necessàriament els uns als altres. Des d’un punt de vista purament comptable, una candidatura única de José Bové (Confederació camperola) o de Clémentine Autain (líder universitària del moviment contra el CPE) resulta menys interessant que una diversificació de l’oferta electoral, car Bové no és massa ben vist per una gran part de l’electorat del PCF, mentre que Autin és una perfeta desconeguda entre l’electorat obrer.

Això explicaria el fracàs de la temptativa unitària antiliberal?

DB– No. Tot i aquests inconvenients, una candidatura unitària era desitjable. Per la seva dinàmica i per consolidar l’espai polític obert durant la campanya d’esquerres contra el TCE l’any 2005. Era il·lusori, nogensmenys, pensar que la important dinàmica del “no” d’esquerres es podia perllongar d’una manera lineal en el terreny de l’elecció presidencial. Un referèndum demana que es contesti “sí” o “no”; no es tracta d’un vot sobre un programa o unes orientacions polítiques ben definides. Ara bé, és cert que una plataforma havia estat elaborada pels col·lectius antiliberals, els organismes unitaris locals que s’han mantingut des de la campanya contra el TCE. Malgrat alguns punts de desacord, inevitables en aquesta mena d’experiències unitàries, haguéssim pogut fer sobre aquesta base una campanya plural, però comuna. Tanmateix, segons nosaltres, hi havia una qüestió indefugible – i que esdevindrà cada cop més present com més s’acosti el moment de votar : la qüestió de la futura majoria governamental i parlamentària. (Cal recordar que la celebració de les eleccions legislatives està prevista un mes després de la segona volta de les presidencials. NDLR). Hi haurà una “nova majoria d’esquerres”, com diu Marie George Buffet, la candidata del PCF, sota l’ègida d’un Partit socialista del qual coneixem el programa i la candidata? La LCR farà el que calgui perquè Sarkozy resulti batut, però ens neguem a veure el projecte unitari alternatiu dissoldre’s immediatament en una coalició de “l’esquerra plural bis”, de la qual coneixem d’antuvi els resultats. Tenim la responsabilitat de no enlluernar la gent amb promeses que sabem que ens veuríem empesos a trair. Puc entendre que els animadors dels col·lectius s’hagin estimat més ajornar aquest problema mentre encara es dirimia si Laurent Fabius (que, com es recordarà, havia pres posició contra el TCE. NDLR) era o no el candidat presidencial socialista. Però, a partir de la designació de Ségolène Royal, ja no hi havia cap raó per no pronunciar-se: podíem plantejar-nos, sí o no, aquesta aliança? Per a nosaltres, aquesta opció és exclosa. Per al PCF, no. I això per dues raons: perquè, atès el sistema electoral majoritari a dues voltes (que propicia, en la segona, el desistiment a favor del candidat més votat de cada camp, a la dreta com a l’esquerra. NDLR), el PCF necessita l’ajut dels socialistes per mantenir el seu grup parlamentari el proper mes de juny, i perquè una part dels comunistes aposten pel seu retorn al govern. Ja han començat les negociacions sobre això. No hi ha hagut cap malentès, sinó un desacord polític. Si bé hi ha convergències entre nosaltres, no existeix acord al voltant d’una estratègia de reconstrucció d’una esquerra digna d’aquest nom.

El fracàs dels col·lectius antiliberals tanca doncs la porta a una possible unió?

DB– Es tracta d’una dificultat suplementària, perquè aquest desenllaç ha generat molta frustració. Però, el paisatge polític no s’atura pas a l’elecció de 2007. La qüestió d’una unitat de l’esquerra antiliberal – o anticapitalista, no veig cap frontera impermeable entre una i l’altra – està plantejada des de fa vint anys, des de la candidatura de Pierre Juquin (antic dirigent del PCF que, l’any 1988, va fer una campanya independent, amb el suport de la Lliga. NDLR). Al nostre parer, aquesta unió no serà possible al voltant d’una sola força política, però tampoc al marge dels partits. La demagògia “contra tots els partits” pot dir el que vulgui, però ningú no els farà desaparèixer així com així. No hi ha cap altra alternativa: es tracta d’anar aplegant a còpia de paciència i de convicció tot un ventall de forces polítiques. D’una altra banda, aquesta unió no hauria de ser purament tàctica i puntual, sinó més aviat bastida al voltant d’un autèntic projecte de reconstrucció. Abans del referèndum, la LCR havia pres contacte amb el PCF en aquest sentit.

Quines són les altres forces susceptibles d’unir-se?

DB– Hi hauria l’esquerra dels Verds i Lutte Ouvrière. Fins i tot si hi ha poques esperances de convèncer LO perquè fiqui si més no un ditet en aquest procés, cal seguir interpel·lant-la!

En aquest context, quin és aleshores el sentit de la candidatura d’Olivier Besancenot?

DB– Primer de tot, defensar una programa, un projecte alternatiu a l’esquerra del PS – i independent del PS – que no transigeixi sobre el fons davant la primera cita electoral. És un projecte a llarg termini. També volem situar les qüestions socials en el centre de la campanya i fer palès el desacord que ens oposa en decurs de tota la contesa: no es tracta, per part nostra, d’un mal humor passatger, sinó d’un argumentari seriós sobre els drets socials, els serveis públics, etc. La finalitat d’aquesta candidatura és també d’adreçar-se al jovent: la veu d’Olivier Besancenot és una de les poques que s’han pogut sentir durant la revolta dels barris marginals de rodalies. La força d’Olivier rau en el fet d’adreçar-se a nombroses categories socials, perquè disposa d’un discurs polític elaborat, però també d’una imatge social.